Galeusca de directors: l’actualitat setmanal des de Galícia, el País Basc i els Països Catalans

Des de Galícia, per Maria Corbelleiro, directora de Nós Diario.

Reivindicar-nos

Posem aquí la primera pedra del ‘Galeusca de directors’, una nova secció, dins la nostra tribuna, que estrenem avui i que ens porta a compartir espai amb els col·legues basc i català. Recollim la invitació que ens van fer Martxelo Otamendi i Vicent Partal d’afegir-nos a les cartes que s’intercanviaven cada setmana al diari basc Berria i al català VilaWeb per oferir les seves perspectives sobre qüestions d’actualitat.

Agraïm aquest oferiment en un context polític que porta a obrir el debat al voltant del model de finançament i de l’estat mateix, caduc, ineficaç i incapaç de donar solució als problemes del País Basc, dels Països Catalans i de Galícia. Una Espanya que impedeix que es pugui investigar per corrupció un cap d’estat hereu del franquisme i que, alhora, pretén inhabilitar un president electe de manera democràtica per no retirar una pancarta sobre els presos polítics catalans. Un sistema que, fins i tot, rebutja que el CIS pregunti sobre la corona espanyola i que veta propostes de forces nacionalistes encaminades a consultar la ciutadania per triar entre monarquia i república. Un estat centralista en què tot passa (i tot surt) per Madrid, també la pandèmia, que torna a ser la zona zero del coronavirus a Europa i continuarà centrifugant positius a altres territoris amb menys incidència de la covid.

Estrenem secció des d’una Galícia que fa olor de fum i deixadesa. Ens governen els qui es neguen a anar a l’arrel del problema i els qui advoquen per no tocar la política forestal. Per què endreçar la muntanya si ja donen per fet que els incendis són inevitables? Haurem de continuar fiant la salut de la terra a la pluja, per evitar que el monocultiu d’eucaliptus ho liquidi tot. Les portes giratòries que donen el bitllet de partida per a ocupar una butaca als consells d’administració són part de l’explicació del laissez faire de la Junta de Galícia en la matèria.Vull concloure aquestes línies saludant els lectors bascs i catalans i agraint, novament, al Martxelo i en Vicent per comptar amb nosaltres en aquesta finestra oberta entre les tres nacions sense estat. Per a reivindicar-nos.

Des del País Basc, Martxelo Otamendi, director de Berria.

Amnistia

Benvinguda, Maria, i benvinguts, tots els teus lectors, a aquestes tertúlies setmanals entre en Vicent i jo. Amb tu afegim una altra versió a aquella Galeusca que van inaugurar fa força dècades vells activistes compromesos dels nostres tres països: la versió dels directors.

És doble el mèrit dels qui feu Nós Diario, el nounat diari en llengua gallega. Els temps que corren no són els més favorables per a muntar un diari professional i, per si no fos prou, al cap de dos mesos de vida va caure sobre vosaltres la covid. Estic segur que, malgrat les dificultats, us en sortireu, amb el suport de les meigas o sense. Per tant, llarga vida al vostre projecte.

Què farem, Maria i Vicent, amb un estat que marxa trontollant sobre la qüestió de la memòria històrica? O bé hi ha molta gent que mai s’ha pres seriosament el franquisme, o bé estan morts de por. No hi ha cap més opció. Sempre arriben tard, dolorosament tard. Cal tenir poca vergonya per a dir als qui no saben on para el cos d’un familiar que va morir lluitant contra el cop d’estat de Franco el 1936 que aquesta vegada sí, que s’hi posaran seriosament.

I si és així com actuen ara amb aquells assassinats en carreteres i parets de cementiris entre 1936 i 1939, quan podem pensar que començaran a investigar els qui van exercir la repressió durant el franquisme i els anys posteriors? S’ha denunciat unes quantes vegades que, per mitjà de la llei d’amnistia que es va promulgar el 1977 a fi de rentar la cara a Espanya –que per això es va fer–, van tancar la porta a qualsevol investigació penal. Van fabricar aquella llei per protegir-se, encara que per això haguessin d’alliberar els presos antifranquistes.

ens enganyem: totes les lleis, com aquella llei d’amnistia, poden ser derogades, perquè promulgar i derogar lleis és una de les característiques bàsiques de la democràcia. Però quan ho faran, si és que ho fan mai? Vint-i-cinc anys després de la mort de tots els qui van haver de seure al banc dels acusats encausats? Ja tenen alguns exemples: l’Argentina, Xile, Mèxic…

Des dels Països Catalans, Vicent Partal, director de VilaWeb.

Minoria

Benvinguda, Maria, i benvinguts, tots els lectors de Nós Diario. Enhorabona pel vostre projecte, que és tan necessari per a la vostra llengua i per a la nació gallega.

Dijous, el president Torra es va presentar davant el Tribunal Suprem espanyol per presentar un recurs al procés d’inhabilitació que hi ha obert per haver defensat, amb una pancarta, els presos polítics. Si es confirma el que tots preveiem que passe, aquesta serà la primera vegada que un president de Catalunya és inhabilitat en l’exercici de les seues funcions.

I les conseqüències d’un fet d’aquesta gravetat seran enormes. Perquè s’han violat tota mena de drets personals i col·lectius. I perquè, de manera immediata, s’obre la porta a fer les eleccions catalanes a final d’any. Per cert, que seran les segones seguides que no convoca el president de la Generalitat.

Però vist en perspectiva, la sessió al Suprem podria ser destacable en un futur, sobretot, perquè per primera vegada la defensa va exposar els seus arguments a partir de demostrar, o de l’intent força ben resolt de demostrar, l’existència d’una discriminació per part de l’estat espanyol sobre la ‘minoria nacional catalana’.

El concepte de ‘minoria nacional’ no està arrelat entre nosaltres i per això va sorprendre. Estem acostumats a reconèixer-nos com a nació, no com a minoria nacional. Però el seu ús concret no és gens accidental.

Per entendre-ho hem de recordar que en l’espai jurídic europeu l’independentisme català va aconseguint unes victòries importants que com més va més acorralen Espanya. Fent servir això que s’ha conegut com la teoria del dòmino: una peça sempre es fa servir per fer caure una altra.

La decisió del Suprem contra el president Torra serà recorreguda en contra a Europa, i vista la seva parcialitat, serà derrotada també. Però ara ja sabem que, de la seua mà, s’elevarà molt el debat jurídic davant els tribunals europeus. Concretament, qüestionant si la Unió Europea pot permetre i encoratjar la persecució política d’un grup nacional minoritari.

La resposta, que segur que arribarà, podria significar un final de recorregut per a Espanya, però també obrir nous camins, i no tan sols per als catalans.