02.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 12:59
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Si ve Leopoldo i tot!
Martxelo, Vicent, em pregunto com viviu la Setmana Santa al País Basc i a Catalunya. Potser passa com aquí, a Galícia, o potser el fet de disposar d’una policia pròpia contribueixi a fer que la presència de turistes sigui una mica menys escandalosa. Fins i tot ens visita Leopoldo López, el colpista veneçolà. Segons que sembla té un justificant, igual que la seva parella i un altre matrimoni que els acompanyava a la terrassa d’un ajuntament del litoral gallec.
Potser Leopoldo López, un altre dels milers de milionaris veneçolans residents a la “Little Caracas” del barri de Salamanca de Madrid, simplement assumeix la posició d’Isabel Díaz Ayuso, que afirmava aquests dies que les festes il·legals a Madrid són conseqüència dels tancaments perimetrals i del fet que no es permeti d’abandonar la regió. En definitiva, la presidenta no fa més que reconèixer que per als rics madrilenys no hi ha obligacions i que qualsevol lloc és bo per a incomplir les normes. El problema rau en el fet que la seva festa la paguem totes i tots.
Fa setmanes que Galícia té tancament perimetral, però aquí segueixen entrant turistes sense cap mena de problema. De fet, gairebé no hi ha controls als aeroports ni a les estacions de tren i d’autobús i se’n veuen pocs a les carreteres. Diuen que viatjar en avió és la via més segura per a entrar sense justificant. Ni Aena ni les forces i cossos de seguretat no han donat xifres concretes a NósDiario.
Tanmateix, no és pas nou. Aquests dies, com va succeir en anteriors festivitats i en els moments previs a la declaració de l’estat d’alarma el març del 2020, els madrilenys s’expandeixen pel conjunt de l’estat espanyol amb la connivència dels poders públics. L’arribada multitudinària a Galícia coincideix en un moment en què el 40% dels contagis per coronavirus a l’estat espanyol es concentren a la comunitat madrilenya, que també presenta les pitjors dades d’ocupació hospitalària. Tornarem a veure en unes setmanes com la sanitat pública s’aproxima al col·lapse i com abaixa la persiana l’hostaleria sense veure’s compensada?
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Sis noms, quatre himnes, tres banderes
Em costa molt, Maria i Vicent, ser original a l’hora de parlar sobre l’Aberri Eguna o Dia de la Pàtria Basca, ja que fa molts anys manifesto la mateixa queixa: que no deu haver-hi cap altra nació al món, amb estat o sense, que ho celebri d’una manera tan sonsa.
Els bascos estem dividits en tres administracions: Hego Euskal Herria, la Comunitat Autònoma del País Basc i la Comunitat Foral de Navarra, que han assumit la terminologia de l’ex-president espanyol Adolfo Suárez. Ipar Euskal Herria, Euskal Hirigune Elkargoa (Comunitat d’Aglomeració del País Basc, Communauté d’Agglomération Pays Basque). Els noms d’uns es van decidir a Madrid, i els dels altres, a París. “Horrelakoa da bizitza“, diu la cançó, és a dir, així és la vida.
Al nostre país, la principal celebració popular és l’Aberri Eguna, que se celebra aquest diumenge, diumenge de Pasqua; però no és la celebració de cap institució pública. Als vostres països, en canvi, els catalans teniu la diada, l’Onze de Setembre, i els gallecs el Dia Nacional de Galícia, el 25 de juliol. A tots dos es duen a terme celebracions per part de les institucions públiques i de la ciutadania. Als vostres pobles, a més, són dies festius.
A Àlaba, Biscaia i Guipúscoa no se celebra cap festa per part de l’anomenada CAV. A Navarra sí: el 3 de desembre se celebra el Dia de Navarra i és festiu. A Ipar Euskal Herria tampoc no hi ha una festa oficial per a aquesta institució creada el 2017. Aquest és el divertit panorama del nostre poble que compta amb mitja dotzena de noms, tres banderes i quatre himnes. Em venen al cap adjectius més precisos, i més durs, per a descriure el panorama… No n’aprenem i em sembla que seguirem xipollejant al mateix bassal, entestats a no aprendre mai.
En els últims anys, els intents de celebrar de manera unificada l’Aberri Eguna han fallat, perquè és impossible que els principals partits abertzale es posin d’acord. També enguany, ha estat la plataforma popular Euskal Herria Batera la que ha organitzat la iniciativa. En canvi, són memorables les multitudinàries i unificades diades que s’han celebrat des que el procés català va prendre força i que han causat l’enveja de més d’un per aquí. A Galícia també ho celebreu en gran…
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Diades
Tens raó, estimat Martxelo, que les diades de Catalunya de l’última dècada han estat impressionants i han marcat fites de mobilització del nostre poble. Però, vaja, si ens posem amb els matisos, la cosa tampoc no és tan diferent respecte del que expliques del teu país. Tan sols a Galícia la unanimitat sembla clara en aquest sentit.
A veure. El Principat de Catalunya sí que té una diada indiscutible, que és la de l’Onze de Setembre. Però això és tot. A Catalunya Nord la diada es commemora el 7 de novembre, aniversari del Tractat dels Pirineus, que va partir el nostre país en dos. Al País Valencià la diada oficial és el Nou d’Octubre, però la popular i reivindicativa és la del 25 d’abril, aniversari de l’inici de l’ocupació espanyola. A les Illes Balears la cosa és més complexa encara. Hi ha una diada oficial de les Illes el Primer de Març, que no concita cap entusiasme, encara que sigui festiu. Però després cada illa té la seva diada particular. A les Balears, la de Menorca és el 17 de gener i la de Mallorca és el 31 de desembre, tot i que s’ha intentat imposar durant molt de temps la del 12 de setembre. I a les Pitiüses (per als espanyols tot el que està enmig de la mar és “Balears”, però per a nosaltres són dos grups d’illes diferents) la diada d’Eivissa és el 8 d’agost i la de Formentera és el 24 de juliol. I has d’afegir a la llista la diada d’Andorra, que se celebra el 8 de setembre. Així que m’ixen deu diades, doncs, gairebé una per mes.
Que en podrien ser onze, ja que hi ha hagut des de fa temps uns quants intents de celebrar una diada de tot el país, el més aconseguit dels quals és la celebració del 24 de Juny: la Diada de Sant Joan o dels Països Catalans. La tradició de la flama del Canigó ajuda molt en aquest sentit. La nit del 23 de juny, al cim del Canigó, a Catalunya Nord, es pren una torxa que és portada per rellevistes i va encenent fogueres durant la nit de Sant Joan per tot el país de Perpinyà fins a Alacant.
En qualsevol cas, bon Aberri Eguna a tu i als lectors de Berria i que la llibertat ens arribi aviat a tots.
