Galeusca de directors: La suspensió del 14-F

Article de Maria Obelleiro. Directora de Nós Diario

Els ulls de Feijoo, a Madrid

Alberto Núñez Feijoo ha estat l’etern hereu de Mariano Rajoy, aquell que va perdre la batalla de successió per falta de suport intern al Partit Popular i per por que emergís un passat que el lligava a alguns dels noms més coneguts del narcotràfic a Galícia. Va renunciar a competir per la presidència del Partit Popular quan es va adonar que el llegat de Rajoi era qüestionat per sectors importants de la formació i que no aconseguiria prou suport per a imposar-se a uns altres candidats.

Feijoo ha decidit de posar fi a la seva etapa al capdavant de la Junta de Galícia així que s’hagi acabat aquesta legislatura. Això no implica que acabi la seva carrera política. Ho evidencien els canvis en la conformació de l’actual executiu gallec, la sortida de l’equip del president d’alguns col·laboradors més pròxims, l’afany d’exercir de cap de l’oposició al govern de Pedro Sánchez i els moviments dels aspirants a succeir-lo. El PP es prepara a Galícia per a una etapa sense Feijoo, que espera fer el salt a la política espanyola per encapçalar el PP i per acabar presentant-se com a candidat a la presidència de l’executiu estatal.

Feijoo considera que la seva fortalesa està en la debilitat de Pablo Casado. El seu cercle alimenta la idea que és un dirigent feble, amb suport molt limitat dins el partit, enfrontat al gruix dels dirigents territorials amb poder institucional i sense capacitat d’aplegar suport més enllà de la dreta més extrema ni de traslladar confiança al poder econòmic, que ja cerca una alternativa per substituir-lo.

Feijoo no ha deixat mai d’actuar a Galícia com un polític madrileny. De fet, entén la presidència de la Junta com un trampolí que l’impulsarà a la política espanyola. Ara aspira que la crisi originada per la pandèmia i la feblesa de Casado li aplanin el camí de tornada. En aquesta direcció treballen tant ell com el seu entorn més pròxim.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Quina classe de república?

És que no hi ha prou republicans per a poder abolir la monarquia vigent a Espanya i emprendre amb força un procés que possibiliti una república? És debades esperar aquests partits i aquestes institucions que es qualifiquen de republicans, però que realment són més monàrquics que els monàrquics pròpiament dits. Sabem que a partir d’aquests àmbits no en sorgirà res, si més no per iniciativa pròpia, i que s’han d’escarrassar a no modificar l’status quo actual. L’anterior rei i els ex-presidents d’aquests grans partits se saben molts secrets mutus.

És difícil d’imaginar una situació més idònia per recuperar la república. La monarquia d’Espanya arrossega tota una dècada d’escàndols successius. Què més ha de passar perquè a Espanya sorgeixi un corrent fort?

El rei anterior, Juan Carlos de Borbó –que va acceptar l’oferta de ser rei que li féu Franco–,va robar el regnat al seu pare, Joan de Borbó. I precisament això va fer Felipe de Borbó, seguint la tradició familiar: va fer abdicar el pare i, ara fa poc, el va enviar a l’estranger, perquè les seves activitats no l’esquitxessin. Tot això amb l’objectiu de mantenir la institució.

L’esquerra republicana d’Espanya fa anys que demana a les esquerres de les nostres tres nacions que s’uneixin en la temptativa de recuperar la república; és a dir, convidant-les a acompanyar-los en el seu viatge. Nosaltres coneixem molta gent que vol la independència dels nostres països i que al seu torn està disposada a unir-se a aquesta temptativa, sempre que aquesta república que hagi de constituir concedeixi als nostres tres països el dret de sortir democràticament de l’estat.

Quan es posa de manifest aquesta condició, els qui han fet l’oferta comencen a respondre de manera adversativa, amb els coneguts i sempiterns “sí, però …”. L’esquerra d’Espanya algun dia haurà d’assumir que les nostres nacions han de tenir el dret de decidir el seu futur sense limitacions, si ho volen els ciutadans. Un futur d’esquerres, republicà i… també partidari de l’autodeterminació? No ho sé.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Suspès el 14-F

Les eleccions catalanes que s’havien de fer el 14 de febrer s’han suspès, adduint que la pandèmia les fa inviables. Bàsicament, pel risc sanitari que impliquen, per la por d’una alta abstenció i perquè no saben què fer-ne, dels positius i contagiats, que en teoria no podrien votar. Aquest últim argument per mi és el més important, i ja va aixecar polseguera a Galícia. Si obrim la porta perquè l’elector haja de complir una condició altra que la simple ciutadania, això és realment perillós.

La decisió s’ha pres enmig d’una controvèrsia important, especialment per l’obstinació del PSOE a fer-les. Cosa que obre l’interrogant de si la justícia espanyola, tan polititzada, pot obligar a fer-les i tot. Els altres partits, més o menys, hi estan d’acord. Alguns creuen que es podrien fer, però no s’oposen a la decisió, uns altres creuen que no s’han de fer, però estan d’acord que ha de prevaler el consens.

I això posa en relleu la insensatesa del govern espanyol i dels socialistes. El PSC havia calculat el colp d’efecte de la presentació de Salvador Illa com a candidat pensat en un període màxim d’impacte, que s’exhauriria pocs dies després de les eleccions. I ara tem que si ens n’anem al mes de maig l’efecte Illa ja s’haja esvaït.

Tenint en compte que aquest senyor és ministre de Sanitat, la veritat és que costa d’entendre que precisament siga ell qui menyspree l’evident risc sanitari de la convocatòria. Però tot plegat no deixa de ser un exemple més que el govern de Pedro Sánchez ha maniobrat en aquesta crisi sempre pensant més en la política i en el partit que no en la salut. Primer amb aquell militarisme ridícul i ineficaç, després passant els problemes a les autonomies i ara amb això.

Una dada final a tenir en compte. A diferència dels vostres països, ací la legislatura no s’ha exhaurit. Hi ha eleccions perquè la justícia espanyola va decidir de fulminar el president de la Generalitat pel seu suport als presos polítics. Tot i la pandèmia.