18.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:02
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Cops de toga
Hi va haver un temps en què l’enderrocament dels governs democràtics va restar a les mans dels militars. Va ser quan els uniformes de camuflatge i els tancs van foragitar de la Moneda el president Allende, van encimbellar al poder Videla, van cometre genocidis a Guatemala o Bolívia i van escampar la por al Brasil.
Van passar els anys i entraren en joc les sentències, el repintat llenguatge jurídic i les togues. La persecució i l’empresonament de Lula al Brasil, els procediments contra Cristina Fernández a l’Argentina i les causes judicials contra Rafael Correa a l’Equador són una bona mostra d’aquest nou procediment dels aparells de poder.
Sobre això, a l’estat espanyol, són ben aclaridores la sentència de Tribunal Constitucional per a modificar l’estatut català aprovat al congrés espanyol, la condemna del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes catalans per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre i la recent obertura d’un procediment legal contra Arnaldo Otegi i més dirigents nacionalistes bascs.
Aquestes tres resolucions són, fet i fet, l’expressió d’un poder judicial convertit ja no en defensor de règim, sinó amb una concepció molt particular d’allò que ha de ser l’estat, amb un Tribunal Constitucional actuant com una tercera cambra legislativa i un Tribunal Suprem contra els altres poders.
El paper dels jutges com a punta de llança de les posicions més reaccionàries no és nou. De fet, el 1929, el jurista francès Edouard Lambert, en el seu famós assaig El govern dels jutges i la lluita contra la legislació social als Estats Units, avisava contra el perill que representaven el control de la constitucionalitat de les lleis per part dels jutges. Deia que, en la deriva intervencionista, l’equilibri de poder es trencava “a favor del poder judicial, que sotmet els altres dos al seu control i estableix d’aquesta manera un règim de govern dels jutges”. No obstant això, la situació presenta diferències, perquè converteix l’ordre jurídic en l’únic poder sobirà, que s’imposa a la llei, a la legitimitat i la democràcia.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
La revolta nacionalista de la justícia
Arran del procés català, el prestigi de la justícia espanyola i concretament del Tribunal Suprem, ha rebut cops durs a Europa, aquests últims temps. Tots recordem com els tribunals del Regne Unit, Bèlgica i Alemanya van refusar les sol·licituds del magistrat d’instrucció Pablo Llarena. Aquestes reclamacions tenien l’objectiu d’aplicar l’euroordre i lliurar a Espanya el president i els consellers de la Generalitat. Llarena no va aconseguir cap de les seves fites i, en certs casos, no tingué cap més remei que empassar-se el sever to emprat pels magistrats europeus que van signar les negatives.
Vist tot això, el Tribunal Suprem tenia dues opcions. La primera: actuant amb cap, agafar el camí de la justícia europea, respectar el dret de la Unió Europea i complir els acords jurídics que Espanya té signats. Perquè, de fet, resta obligada a complir-los, tant si ho vol com si no. La segona opció: fent cas de les seves entranyes, menystenir els principis bàsics del dret de la Unió Europea i, adoptant l’actitud de qui es nega a corregir els seus errors, desafiar Europa.
Aquesta setmana, els setze magistrats que formen la sala penal, amb Manuel Marchena al capdavant, han decidit que l’Audiència espanyola ha de repetir el judici del cas Bateragune. Tant els fa que el novembre del 2018 el Tribunal Europeu de Drets Humans anul·lés el judici i que, en conseqüència, el juliol d’enguany el Tribunal Suprem prengués la mateixa decisió. És la revolta nacionalista de la justícia.
Amb un ull, o tots dos, fitant el recorregut que podria fer la sentència del procés català a Europa, el Tribunal Suprem ha començat a preparar la seva fortalesa jurídica. El nunca mais del Suprem.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
El bo i pitjor
Benvolguts Martxelo i Maria. En els vostres articles hi ha una coincidència –que compartesc– a assenyalar els tribunals, l’administració de justícia i el poder judicial com el gran ariet que colpeja els nostres pobles des de l’estat espanyol. No actuen tan sols contra la nostra consciència nacional sinó també contra els drets democràtics més elementals.
Això és perfectament visible, estic d’acord amb vosaltres i no crec que ho puga discutir ningú. Però també crec que cal anar més enllà de les circumstàncies particulars. És evident que els poders de l’estat són impregnats fins al moll de l’os de restes de franquisme. A la justícia, a l’exèrcit, al servei exterior, allà on han tingut temps d’instal·lar-se teranyines, segur que hi tenim el pitjor del pitjor.
Però, dit això, crec que hem de ser conscients que d’Espanya no en podem esperar res. Tampoc de la que, retòricament, sembla que li agradaria desviar el debat de la independència a una confrontació entre poders del mateix estat. És evident que el franquisme sociològic que tant poder té dins les institucions no vol tampoc Pedro Sánchez i encara menys Podem. Però també cal dir que, si més no, Pedro Sánchez i el Partit Socialista no són gens de fiar. Simplement això.
No són de fiar pel seu passat i no ho seran en la mesura que no adopten decisions que no volen adoptar. Prenguem per exemple l’escàndol originat pel vídeo, on es veuen militars espanyols fent la salutació feixista i cantant himnes de la División Azul. Què espera el govern a dissoldre aquesta unitat? Ho ha fet Alemanya unes quantes voltes aquests darrers mesos. Ho ha fet Itàlia fa poc. Per què Espanya no? És ben fàcil: tan sols cal fer-los fora, al carrer. Per què no ho fan?
Vist això, no crec, doncs, que el problema siguen solament uns jutges o uns militars o uns funcionaris qualssevol. Hi ha un problema també, i ben gros, en la suposada esquerra progressista espanyola.
