Galeusca de directors: la divisió de l’independentisme

Carta de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

El vaccí que “punxa”

El fracàs del programa de vaccinació a l’estat espanyol és conseqüència d’una concatenació de factors lligats a la seva realitat interna, a la naturalesa del projecte europeu i al caràcter de l’alternativa atlantista. Evidencia també les debilitats d’aquestes superstructures polítiques en un món que canvia i on els nous actors internacionals truquen a la porta qüestionant l’ordre global hegemònic d’aquestes últimes dècades.

La incapacitat d’aplicar una estratègia clau per a salvar la vida i l’economia és la millor expressió de la cara real d’això que anomenen la “Marca España”. La vaccinació irregular de centenars de persones i els retards en el subministrament de les dosis són una mostra del funcionament real del poder a l’estat espanyol. La corrupció fa part de la seva genètica i és consubstancial a la configuració i al funcionament de les seves elits, sorgides sota la protecció dels poders públics i beneficiades de les decisions polítiques.

Això no són actituds individuals aïllades, sinó una pràctica que explica el capitalisme espanyol. La resposta de la UE a la negativa de determinades multinacionals –cap de les quals radicada al seu territori, però totes finançades en la fase d’investigació per fons comunitaris– de subministrar les dosis contractades expressa la submissió als dictats dels grans grups transnacionals i certifica l’assumpció del programa més extrem del capital, aquell que als Estats Units impugna la legislació estatal.

La gestió de la vaccinació torna a deixar a la vista el caràcter atlantista de les polítiques espanyoles i europees. La falta d’autonomia respecte dels EUA explica la negativa d’autoritzar l’ús de vaccins de fabricació xinesa o russa, malgrat l’eficàcia provada per la comunitat científica internacional i per dotzenes de països que l’han subministrat a la seva població. És clar que la confessionalitat amb un bloc geostratègic pesa més que la vida.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Fins quan?

Encara sort que els magistrats de Tribunal Superior de Catalunya van adoptar ràpidament una decisió sobre les eleccions, gràcies al fet que s’havien imposat a ells mateixos el 8 de febrer com a data límit. I van decidir una cosa que tots esperàvem: que les eleccions es fessin diumenge que ve.

No és pas innovador afirmar que els partits independentistes hi arriben dividits i amb males relacions entre ells, perquè aquesta ha estat la tònica des de l’octubre de 2017. O des d’abans. Amb la distància, les situacions es perceben més simples, i estic segur que tant al Quebec –el 1995– com a Escòcia –el 2014– devien tenir les seves disputes, diferències i paraules gruixudes.

Però, com que Catalunya la tenim més a prop, no tan sols geogràficament sinó també en les nostres ments i cors, els conflictes entre els nostres amics catalans ens resulten més evidents. Als periodistes ens pregunten sovint sobre el futur del procés català, i no hi ha cap possible resposta positiva, vista la divisió i l’aversió entre els partits independentistes: “No arribaran lluny, llevat que actuïn units.” Al principi del procés, els politòlegs catalans ens deien que no calia preocupar-se pel clima de divisió advers, que era una cosa habitual en aquesta mena de processos i que, una vegada superada aquesta crisi, tornarien al clima de cooperació que havia regnat al principi del procés.

Però crec que el temps perquè la situació s’aclareixi s’allarga molt, i m’agradaria saber si l’animadversió que es professen els responsables dels partits s’ha traslladat també als militants i, cosa pitjor, a la ciutadania independentista que no milita als partits. Ha estat admirable la col·laboració que hi ha hagut als municipis d’ençà que començà el procés, sense demanar al del costat d’on era, d’on venia ni qui votava. La cadena humana que es va formar la Diada de l’any 2013 va reflectir perfectament aquest clima de col·laboració que ara falta.

S’ha estès molt la preocupació sobre les conseqüències que pot tenir aquesta divisió en els resultats de diumenge. Només faltaria que se superés per primera vegada el mític llistó del 50% i que la divisió fos més gran que mai.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Divisió

Preguntes, Martxelo, per la divisió dins l’independentisme. És gran, però crec que cal aclarir que es viu de manera molt diferent entre els militants dels partits i entre la població en general.

El clima dins els partits és irrespirable, sobretot entre Junts, Esquerra, la CUP i el PDECat. És una pena que es malgasten tantes energies a atacar el company del costat, aquell mateix a qui, com recordes bé, li donaven la mà sense problemes a la Via Catalana o el Primer d’Octubre. Per desgràcia, això que s’ha anomenat “lluita per l’hegemonia” ha aparcat la lluita per la independència als cercles organitzats i a les institucions.

Tanmateix, no veig la mateixa divisió al carrer. El carrer observa amb estupor i pena tot això que passa però va a la seua. Analitza les coses i per això serà molt interessant veure quin resultat reflecteixen les urnes el 14-F. Perquè potser, no ho sé, la fotografia serà diferent de la que fa mesos i anys que fabriquen els mitjans i la política.

Jo vaig proposar fa temps, per entendre la situació, d’analitzar-la tenint en compte l’existència de dues rutes cap a la independència, que jo vaig qualificar de “reformista” i “rupturista”. I crec que el concepte és vàlid per a entendre on és cada força i per què proposa això que proposa. Els reformistes, sobretot Esquerra però també el PDECat, volen acumular més forces per evitar un nou xoc al carrer, com el del 2017, mirant de trobar la manera de canviar la política espanyola. Els rupturistes, en canvi, bàsicament Junts i la CUP, consideren que es pot mantenir un enfrontament directe amb una Espanya cada vegada més afeblida en tots els fronts i que no veuen possible de canviar.

Segons el meu parer, totes dues posicions són racionals i igualment vàlides. No he amagat mai que no crec que Espanya es puga reformar però accepte que l’independentisme ho veja possible. En canvi, sí que lamente els insults i les desqualificacions, que no ajuden gens el projecte comú.