Galeusca de directors: En record dels periodistes David Beriain i Roberto Fraile

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Escrit des del futur

(Els historiadors tenen la sort de poder resumir, des del futur, d’un sol cop d’ull, processos que normalment els qui els viuen els veuen fragmentats i poc coherents.)

… Finalment el procés de descomposició dels grans estats-nació europeus va arribar també al bloc occidental, després de l’onada que havia sacsejat els anys noranta el bloc oriental, arran de la descomposició de l’URSS, de Txecoslovàquia i Iugoslàvia i la reunificació alemanya.

El procés va ser particularment dur en el cas espanyol, per la resistència violenta de les autoritats. La primera onada va arribar des dels bascos, que l’any 2001 van fer una proposta, tot i reformista, de reestructuració de l’estat, coneguda popularment com a “Pla Ibarretxe”. La proposta era un primer avís a l’estat en el sentit que el pacte de la transició ja no era operatiu. Però un possible acord va ser negat rotundament pel parlament espanyol.

A partir d’aquesta negativa i quan el Tribunal Constitucional retallà unilateralment el nou estatut, a Catalunya el 2010 es va desencadenar un procés, aquest cop ja unilateral, que l’any 2017 va aconseguir proclamar per primera vegada la República Catalana. Espanya va imposar l’ordre a la força, però el preu que en va pagar va ser molt car. No va aconseguir de sotmetre els catalans i va destruir el seu sistema institucional obrint pas a l’extrema dreta.

I quan l’extrema dreta es va enfilar al poder, en un procés que va començar a les eleccions madrilenyes del 2021, la descomposició ja anava molt accelerada. Al País Basc hi havia una majoria sobiranista aclaparadora, social i parlamentària. Catalunya havia superat ja el cinquanta per cent de vots independentistes. A Galícia per primera vegada els sobiranistes havien superat el PSOE com a líders de l’oposició. I a Navarra, el País Valencià i les Illes els nacionalistes tenien un gran pes social o eren als governs. Fins i tot havien nascut moviments de protesta a Espanya mateix, enutjats amb el centralisme de Madrid.

Va ser en aquest ambient que la radicalització del nacionalisme espanyol va encendre finalment un conflicte polític total que…

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Enemics del gallec

Martxelo, Vicent, mireu quin trist panorama que tenim amb el nostre idioma. Segons les dades aplegades en un report presentat per la Reial Acadèmia Gallega (RAG) aquesta setmana, l’alumnat galaicoparlant té un domini similar del gallec i de l’espanyol. No obstant això, el 35% dels estudiants que parlen espanyol presenten una escassa competència en gallec. L’estudi assenyala que gairebé el 44% dels prop de 600 estudiants de l’ESO participants en l’enquesta tenen el gallec i l’espanyol com a llengua inicial; el 36,1% l’espanyol i el 18,1% el gallec. El 70% respon que parla únicament o preferentment espanyol. Són xifres que confirmen investigacions anteriors, com la de l’Institut Gallec d’Estatística, dependent del govern, que adverteix que el 24% dels menors de quinze anys no parlen ni escriuen en la llengua pròpia de Galícia.

La rotunditat de les dades de la RAG palesen el procés d’imposició lingüística de l’espanyol. Mig miler de disposicions legals obliguen a usar-lo, enfront de la inexistència de cap normativa que obligui a l’ús del gallec. I encara més. Institucions internacionals com el Consell d’Europa qüestionen la política lingüística del govern gallec i l’insten a eliminar les “limitacions a l’ensenyament del gallec”. A més, bona part dels sociolingüistes gallecs responsabilitzen d’aquest accelerat procés de relleu del gallec per l’espanyol la legislació aplicada per la Junta de Galícia des de l’arribada de Feixoo a la presidència.

El discurs d’acompanyament ideològic emprat per Feixoo per limitar la presència del gallec en l’ensenyament va ser la falsa imposició del gallec davant l’espanyol i la pretesa vulneració dels drets dels parlants dels espanyols d’acord amb una presumpta legislació que els deixava sense drets. El relat de Feixoo no és una construcció pensada en exclusiva per a Galícia, car forma part de la factoria de la Fundació d’Anàlisi i Estudis Socials (FAES) de José María Aznar, en el marc del seu programa de recentralització de l’estat.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Beriain i Fraile, en el record

Tenia pensat d’escriure la columna d’avui sobre la situació política tibant d’Espanya o sobre les negociacions tan difícils com eternes per a formar govern a Catalunya. No obstant això, dimarts van matar dos periodistes del nostre país a Burkina Faso i, en aquesta taula formada per periodistes, m’agradaria donar prioritat a la mort d’aquests dos professionals compromesos. Cada any, als joves estudiants de periodisme que vénen a l’estiu a fer les seves pràctiques a la redacció, els dic que la nostra professió –el periodisme– és la més bella del món, i que van encertar triant periodisme entre tots els estudis universitaris; que no s’hi faran rics, però que val la pena.

Als periodistes audiovisuals David Beriain i Roberto Fraile els van matar dimarts en un atac, i caldrà temps per a aclarir com i per què va passar. Tots dos s’havien guanyat el respecte i l’admiració dels seus companys per la feina professional i compromesa que havien dut a terme durant anys. Van estar en la primera línia en conflictes de tot el món i, tot i que eren conscients del risc que assumien, es van aferrar a la seva vocació: posar al descobert les realitats que uns quants volen amagar. Els periodistes com Beriain i Fraile treballen en situacions molt extremes perquè nosaltres en vegem els treballs en la comoditat de la nostra butaca. A més, en molts casos –i encara que sembli mentida–, ho fan en condicions molt precàries, no tenen feina fixa i venen els treballs per poquíssims diners. És la contradicció de la nostra professió; com més dura és la situació, pitjors són les condicions laborals.

En vergonya nostra, només ens recordem d’aquests periodistes quan els segresten o els maten, i no quan s’emeten les imatges capturades per ells. No aniria malament que, cada vegada que veiem imatges d’aquesta mena, ens recordéssim, ni que fos un moment, que són fruit de la feina feta per periodistes que arrisquen la vida.

Tanmateix, tot i això que ha passat, aquest estiu també diré als estudiants de pràctiques que el periodisme és la professió més bonica del món.