Galeusca de directors: el tuf franquista

Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

El tuf franquista

Martxelo, Vicent, què puc dir que vosaltres no sapigueu. L’actitud de l’advocacia de l’estat respecte de la sentència que resol el recurs presentat per la família Franco al Pazo de Meirás és lamentable. Es neguen a recórrer contra la decisió de l’Audiència de la Corunya tot i que dicta una indemnització a la família Franco. L’estat considera “favorable” als seus interessos el veredicte i avala que els hereus van actuar de bona fe. I jo em pregunto: Vivien aliens a la realitat els familiars de Franco? La néta que fotografiava la revista Hola al pazo robat? Carmen Polo i Carmen Franco, que fins i tot van ser presents en el lliurament del bé espoliat?

Sobre això, són significatives les consideracions dels magistrats a l’hora de qüestionar que els familiars del dictador tinguessin la voluntat de fer-se propietaris irregularment de part dels predis que conformen el complex de Meirás. Els jutges de l’Audiència de la Corunya no es limiten a determinar les intencions de la família Franco i la titularitat del pazo. Dediquen unes quantes pàgines a emblanquir la figura del dictador i a elevar la categoria jurídica del relat sobre el procés de transició. Perquè criden l’atenció les valoracions sobre aquest període: “Es va establir un pacte tàcit de no revengisme, de deixar les coses com estaven i anar avançant cap al futur.”

Tenint en compte tot això, la sentència de l’Audiència de Corunya és una mostra més que vivim en un franquisme post-Franco, amb la paradoxa de pagar a qui va cometre un robatori més que documentat i a qui va continuar gaudint de més béns espoliats, com ara la Casa Cornide. El moviment memorialístic gallec veu en la negativa de l’advocacia de l’estat a recórrer contra la interlocutòria un acord entre l’executiu estatal i la família Franco. L’executiu de Pedro Sánchez ha de recórrer contra aquesta sentència, car qualsevol altra decisió significa faltar al respecte de la memòria i girar-se d’esquena a la dignitat de les persones que van ser objecte de tota mena de repressió.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Triomf i gestió

Les eleccions fetes a Catalunya diumenge passat han deixat uns resultats molt interessants. Es van dur a terme en una situació peculiar, igual que les de 2015 i les de 2017, però per motius ben diferents. En les dues anteriors, la peculiaritat es devia al fet que el panorama polític era polaritzat. A les de fa una setmana, la pandèmia n’ha estat el principal condicionant.

Els partits independentistes han obtingut bons resultats i han demostrat, una vegada més, que aquesta és la tendència predominant entre els votants catalans. Sánchez ha fallat, igual que Rajoy el 2017. El socialista Illa es queda sense opcions de formar un govern socialista. ERC ha guanyat la jugada a Junts, però en les decisions que prendrà el nou govern en la gestió del procés no podrà exercir la superioritat que un avantatge gran li hauria atorgat. Estan obligats a formar govern junts i, un cop format, hauran de treballar amb més consens del que han demostrat fins ara, si no volen fer enfadar molts dels seus votants.

Diumenge, l’independentisme va sumar quatre escons més havent reunit 700.000 vots menys, i dubto que tots els hagin perduts a causa de la pandèmia. Entre una gran part de la ciutadania s’ha estès la impressió que els desacords interns de govern robaven molt de temps i esforç a la gestió quotidiana. Fos així o no, gestionar correctament una pandèmia i les seves conseqüències –esforçant-se especialment a no deixar de banda ningú– no és una mala oportunitat de demostrar als indecisos que els independentistes són a prop de la ciutadania, que els importa la situació dels més vulnerables i que saben fer una bona gestió.

A l’independentisme li costa molt d’augmentar els percentatges, pel fet que els votants més pròxims a fer el pas, els comuns, encara no troben prou motius per al canvi. Hauran de continuar-hi treballant, perquè els resultats de diumenge han accentuat aquesta tendència cap a l’esquerra.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Negociar en temps de Hasel

Després del resultat electoral, ve la negociació. Sempre. De vegades més difícil i de vegades no tant. En el cas català, pel que sembla, serà complicada. De les diverses combinacions que hi ha sobre la taula, tot indica que la preferida per Esquerra Republicana seria la de crear un govern de coalició amb la CUP i els comuns i no se sap si amb Junts també. Durant la campanya els de Junqueras i Aragonès havien parlat d’un govern de quatre, però els comuns es neguen a formar part del mateix govern que Junts i Junts tampoc no veu bé un govern que, si es fes, creuen que seria “un govern amb independentistes”, però no “un govern independentista”. La negociació durarà i ara per ara és bastant silenciosa i discreta.

Encara que passen coses paral·lelament que la poden afectar. Especialment la reacció ciutadana a l’entrada a la presó de Pablo Hasel. Una reacció que sembla que sorprèn alguns polítics, tot i que era evident, o m’ho semblava a mi, que passaria. La societat catalana està profundament marcada per la repressió, per una repressió brutal que ha afectat la classe mitjana, no solament els extrems polítics, com era tradicional. I hi ha un cansament enorme arran de la inoperància de la classe política per a frenar-la. Les imatges que hem vist aquests dies a Barcelona, ​​a Lleida, a València, a Girona o a Vic responen molt a aquesta dinàmica. La comprensió de bona part de la societat cap a la violència al carrer és el preu inevitable que paga l’estat espanyol per tanta repressió, sense fre ni límits. No hi ha cap societat al món que pare l’altra galta de manera permanent. Ni la catalana.

Veurem, doncs, si això puja tant que afecta la formació de govern i tot. Els comuns són al govern espanyol i són responsables per tant de tot això que passa –que no és solament una cosa de jutges esbojarrats. I la CUP tendeix sempre a l’extrem. Paciència, doncs, i a veure-les venir.