12.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:00
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Un altre 10 de març a Ferrol
El 10 de març és escrit amb tinta de sang en la memòria de la lluita obrera a Galícia. Aquest mateix dia de 1972, les forces de l’ordre van obrir foc contra una mobilització dels treballadors del sector naval del Ferrol, van deixar dos operaris morts, Amador Rei i Daniel Boira, en van ferir dotzenes i va començar una dura persecució contra centenars de demòcrates a tot el país.
Les demandes dels obrers de Ferrol, que en aquella jornada defensaven un conveni propi per al seu centre de treball diferent de l’existent per al conjunt de l’estat espanyol, continuen presents avui en la lluita sindical de Galícia, que té en la defensa d’un marc gallec de relacions laborals un dels seus principals senyals d’identitat.
En record d’aquella data, el 10 de març es commemora el Dia de la Classe Obrera Gallega. Un altre 10 de març, en aquest cas de 2021, les organitzacions sindicals van fer una vaga general a les comarques de Ferrol, Eume i Ortegal per a exigir solucions a la crisi econòmica que afecta la zona. La jornada, valorada per les organitzacions promotores com un èxit de participació i que va quedar reflectida en la manifestació multitudinària de Ferrol –tot i les circumstàncies sanitàries–, va posar el focus sobre l’impacte de la pandèmia a l’activitat econòmica d’unes comarques de Galícia durament colpejades des de la dècada dels vuitanta per les polítiques de reconversió industrial impulsades des de l’estat espanyol, atenent els dictats de la Unió Europea.
La situació de Ferrol i l’exemple de la seva classe treballadora ha de ser motiu de reflexió a l’hora d’afrontar l’actual conjuntura econòmica. El que ha passat després del 2008 és un exemple d’allò que no s’ha de repetir, tenint en compte el retrocés que va significar en matèria de drets socials i laborals. Toca empènyer a favor de la història, la que escriuen les majories socials i que avui a Galícia s’anomena ocupació digna i amb drets a la pròpia terra.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Per ara no volen que estiguem còmodes
Durant dècades, els independentistes dels nostres països han presentat un debat que no s’acabava mai: “Esforçar-nos a millorar Espanya o anar-nos-en”. Recordo que un alt responsable de CiU, quan ja havia començat el procés català, va explicar així el gir del seu partit cap a la independència: “Durant dècades, hem treballat per millorar la democràcia espanyola, però havent vist que és impossible, hem canviat la nostra estratègia.”
Aquesta setmana hem sabut que el congrés espanyol ha rebutjat la proposició no de llei per a fomentar les llengües minoritzades. Deu partits polítics van donar suport parlamentari a la petició feta per agrupacions socials que treballen en defensa de la normalització de les llengües pròpies dels ciutadans que tenim passaport espanyol. La proposició original ha estat rebutjada, com era d’esperar.
Hem comentat moltes vegades que n’hi hauria prou amb uns gests modests de les estructures de l’estat perquè moltes sensibilitats de les nostres tres nacions s’integressin còmodament; n’hi hauria prou amb un veritable reconeixement de les nostres llengües, mostrat amb total serenitat. Però per a això cal voluntat.
Aquests darrers anys, algunes d’aquestes estructures han fet servir les nostres llengües en moltes de les seves comunicacions amb els ciutadans, i no per això s’ha fos el bronze dels lleons del congrés.
Però, en què és millor emprar els esforços? A aconseguir un altre escenari polític o a millorar l’actual? Aquestes dues opcions són contradictòries, incompatibles, o, per contra, són complementàries?
Els resultats poden variar d’unes eleccions a unes altres, però entre els ciutadans espanyols i molts mitjans de comunicació està molt arrelada la idea que l’esquema de les autonomies ha anat massa lluny. Hem vist què ha passat amb la gestió de la pandèmia: quan s’ha atomitzat el poder per prendre decisions, molts han alçat la veu i han denunciat que això portaria el caos.
Algun dia sorgirà una estratègia política l’objectiu de la qual sigui que nosaltres ens sentim còmodes a Espanya, però potser ja serà tard per a reaccionar.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Quina setmana
En setmanes com aquesta que acabem de passar, estimada Maria, estimat Martxelo, m’hauríeu de donar, com a mínim, el doble d’espai per a escriure. Perquè això ha estat d’infart. Dilluns i dimarts, el suplicatori al Parlament Europeu del president Puigdemont, Toni Comin i Clara Ponsatí. Dimecres, encara que no ho sabia ningú, Meritxell Serret dormint al País Basc, abans d’anar al Suprem espanyol. Dijous, el seu retorn de l’exili amb l’emocionant recepció al seu poble. I la notícia que Laura Borràs seria la nova presidenta de Parlament de Catalunya. Divendres, la constitució del parlament. Per on comence?
Com que no em donareu més pàgina, serà millor intentar d’enllaçar els tres fets, que van més lligats que no sembla. El resultat aritmètic del suplicatori dels tres eurodiputats de Junts va ser una victòria d’Espanya, però pírrica. Un 42% de vots en contra de la demanda espanyola és una barbaritat i la constatació que l’estat espanyol està cada dia més acorralat a Europa.
De manera que és possible que això haja influït en el sorprenent gest del Suprem cap a la consellera Serret, amb un pacte preparat per l’advocat basc Iñigo Iruin. Un pacte que té també connotacions polítiques importants i aprofundeix la separació entre l’independentisme reformista i el rupturista. Aquesta separació dóna un especial relleu a la presidència de Laura Borràs. En comptes de ser vice-presidenta, Borràs ha preferit d’elevar el to del debat polític, tenint en compte que l’estat espanyol anirà a cercar-la des del primer minut i que podria acabar a la presó. Com ja hi és la presidenta Forcadell. Borràs mou el tauler exactament cap a l’altre costat.
El fet que la presidència de Borràs no s’haja pogut tancar amb un pacte de legislatura i d’objectius entre els tres partits independentistes no és una bona notícia, però s’entén en el marc dels altres dos fets. Al capdavall, sembla que tornem a la casella de sortida, quan l’independentisme es va partir entre els qui van decidir d’entrar a la presó i els qui van decidir d’anar a Brussel·les a denunciar això que és Espanya.
