Galeusca de directors: de Feixoo a Trapero

L’article de María Obelleiro, directora de Nós Diario

Progressia espanyola: Feixoo és PP

Martxelo, Vicent, l’esquerra espanyola fa mesos que elogia Feixoo i les seves polítiques, com si no encarnés al Partit Popular, defensor de l’espanyolisme i del neoliberalisme. La premsa progressista de Madrid vol presentar el president de la Junta de Galícia com l’antítesi de Casado i com la dreta més raonable, centrista.

Però el coneixeu. Feixoo és el president que durant quatre mesos va eludir el control de parlament, el que té sotmesos els mitjans de comunicació públics, el que va trencar els consensos parlamentaris avalats pel seu antecessor, el que va emprendre una croada contra l’idioma gallec i el que defensa una proposta ideològica que consisteix a privatitzar els serveis públics. Així tenim l’educació, amb estudiants amuntegats, sense mantenir la distància mínima a les aules; una atenció primària desmantellada en què aconseguir cita per a una recepta és tota una gesta; uns hospitals públics que cancel·len operacions perquè són a la vora del col·lapse; una sanitat privada que viu dels convenis amb el Servei Gallec de Salut; un model d’atenció a la gent gran que converteix les residències privades en cementiris…

Parlem d’un Feixoo que reparteix màscares promocionals del Xacobeo entre els vells i que vota al parlament en contra de dotar els alumnes de màscares; que només en període electoral, perquè sap que li dóna vots, invoca ‘Galícia, Galícia, Galícia’ –el seu lema de campanya–, per bé que en gairebé dotze anys de govern no va aconseguir ni una sola transferència de competències; que inaugura exposicions sobre el centenari de la revista Nós i alhora oculta que molts dels seus impulsors van ser afusellats o condemnats a l’exili; i que està més preocupat de fer oposició a Sánchez que no de governar aquesta nació.

No ens enganyem. No hi ha diferències entre Feixoo i Casado. Hi ha diferències entre el poble gallec i l’espanyol. Ells ho saben i per això engeguen tota la maquinària electoral a l’hora de cercar vots. Però quan cal anar a la plaça madrilenya de Colón, de bracet dels nostàlgics del franquisme, ell torna de Nova York i d’on calgui.

L’article de Martxelo Otamendi, director de Berria

La loteria judicial

La sentència absolutòria del cas Trapero, signada dimarts per dos magistrats de l’Audiència espanyola, és tan ferma com reveladora. A la taula n’hi havia tres, però la tercera magistrada, Concepción Espejel, va emetre un vot particular. Espejel no va sorprendre ningú, perquè tothom en sap el recorregut i l’estreta relació amb els cossos de policia espanyols: és casada amb un coronel de la Guàrdia Civil i ha estat condecorada per aquest mateix cos. Quan s’acabarà aquest costum de la policia tan lleig i sospitós de concedir medalles a jutges?

Espejel, a més de ser magistrada, és la presidenta de la sala penal de l’Audiència espanyola; és a dir, és la principal responsable dels magistrats, la segona autoritat després del president. Molt coneguda a Altsasu, per desgràcia.

Aquest cas, que ha absolt dels delictes de sedició i desobediència al cap dels Mossos i tres responsables més de Departament d’Interior de Catalunya, ens deixa veure una vegada més que, en les causes d’estat, l’Audiència espanyola és una loteria. Una mateixa causa pot tenir sentències totalment oposades segons quins magistrats constitueixin la taula. En el cas que ens ocupa, sabent que la sentència seria proposada pel magistrat d’esquerres Ramón Sáez Valcárcel, hi havia moltes esperances que fos absolutòria. Així ha estat, i Sáez Valcárcel ha sabut atreure a les seves tesis al tercer magistrat que constituïa la taula, cosa que ha decebut Espejel.

Abans de traslladar-se a l’Audiència espanyola, Espejel era magistrada d’enllaç a París. És a dir, era la magistrada especial que tenia Espanya per a exercir la tasca de coordinació amb la justícia francesa –també amb la policia, sens dubte. França té una plaça semblant a Madrid. Espejel va ser traslladada de París a aquest tribunal amb l’objectiu de neutralitzar magistrats hàbils i progressistes com Sáez Valcárcel, que no n’hi ha pas gaires. La discussió jurídica dels dos magistrats en la reunió per acordar la sentència segur que era digna de veure pel forat del pany.

I no cal ser pas gaire atrevit per a endevinar quina hauria estat la sentència si el judici s’hagués fet en el terreny de Marchena.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

La sentència Trapero

No crec que calga recordar, menys encara aquí, Martxelo, que l’Audiència espanyola és un tribunal d’excepció de tenebrós recorregut. O que la justícia espanyola ens té acostumats –aquests dies ho viviu intensament al teu país, Maria– a decisions i procediments clarament polítics. Això ja ho tenim coll avall. Però la sentència que s’ha publicat aquesta setmana, amb què s’absol el major dels Mossos d’Esquadra i part de la cúpula del cos de tots els delictes imputats per la seua actitud durant el referèndum d’autodeterminació és important.

És important perquè, de fet, és una mena de contrasentència de l’anomenat judici del procés, una autèntica bomba dins l’estat profund que tindrà conseqüències importants a Europa, quan la justícia europea repasse, i previsiblement tombe, tot allò que ha dreçat el Tribunal Suprem espanyol.

La sentència tracta de mentidera la Guàrdia Civil per la seua investigació. Afirma que els tres fets en què se sustentava l’acusació ‘no es corresponen amb la realitat’. I, de la mateixa manera, allà on la sentència del Suprem veia ‘masses tumultuoses’ que intentaven de prendre el poder, l’Audiència hi veu manifestacions polítiques legítimes. On el Suprem veu una greu actuació dels Mossos perquè no defensen a colps l’estat, l’Audiència hi veu una aplicació democràtica i coherent dels principis de la mateixa policia, alhora que critica amb duresa l’ús excessiu de la violència contra els ciutadans, que van exercir la Guàrdia Civil i la policia espanyola. I evidentment no hi ha sedició, ni rebel·lió ni res que s’hi parega.

Aquesta sentència, doncs, acorrala el Suprem, ara dins Espanya també, després d’haver-ho fet ja els tribunals europeus amb contundència i persistència. L’estat profund va decidir el 2017 que s’hi valia tot per a frenar el procés cap a la independència –de fet, Rubalcaba ho va explicitar dient que ‘l’estat en pagaria el preu que fos necessari’. Doncs sembla que comencen a pagar de debò.