harrington

Article de Maria Obelleiro, directora de Nós Diario

La seva constitució

Va significar la institucionalització d’un model polític que va donar continuïtat als eixos rectors del règim franquista. Validada pels sectors econòmics i polítics que havien donat suport a la dictadura, garantida per les forces armades i amb la monarquia situada com a clau de volta, la constitució espanyola va blindar la naturalesa unitària de l’estat i el poder dels nuclis oligàrquics.

L’hereu nomenat per Franco, Juan Carlos de Borbó, va restar lligat a l’autoritat suprema de l’estat; l’antic secretari general del partit únic de la dictadura, Adolfo Suárez, va gestionar el procés al capdavant d’un govern format per ministres amb experiència en els gabinets de la dictadura; i les forces armades, dirigides per militars forjats en la guerra civil espanyola, van ser reconegudes com a gendarmes d’un text que va establir una forma d’estat unitària, fortament centralitzada, amb vernís autonomista. I, encara, el model econòmic, basat en els principis del lliure mercat, va resultar funcional a les necessitats d’expansió del capital.

Les posicions polítiques expressades aquestes últimes setmanes per comandaments de l’exèrcit són conseqüència del franquisme post-Franco i de la funció assignada a les forces armades en la constitució espanyola. Els mateixos militars que havien participat en la repressió contra els antifeixistes van mantenir-se als seus llocs i fins i tot van ser promoguts a càrrecs de màxima responsabilitat pels diversos governs. I el text constitucional va delegar en l’exèrcit la defensa de la unitat d’Espanya, atribuint-li aquesta tasca a l’article 8.

El 6 de desembre farà quaranta-dos anys del referèndum pel qual es va aprovar la constitució espanyola. Un text que a Galícia no va aconseguir el suport del 50% de la població i sobre el qual no van poder decidir totes aquelles gallegues i gallecs nascuts després del 1960. La població menor de seixanta anys hauria de ser consultada sobre el contingut d’aquest text, la modificació del qual hauria de ser un procés assumit amb normalitat. Potser el problema és que la constitució va ser ratificada formalment el 6 de desembre de 1978 però, de facto, fou ratificada amb l’autocop militar de 23 de febrer del 1981.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Nervis pre-electorals

Les eleccions del 14 de febrer són lluny, encara. Però també són molt a prop. Són lluny perquè en una situació com l’actual, amb la pandèmia condicionant-ho tot, poden passar coses que d’avui per demà alteren allò que sembla molt sòlid, que en el cas català val a dir que és ben poc.

Però, d’una altra banda, les eleccions són alhora molt a prop perquè els terminis per a conformar les candidatures s’exhaureixen i per tant tothom ha de córrer a tancar els projectes.

Aquesta setmana, concretament, Junts per Catalunya ha decidit la candidata a presidenta de la Generalitat, que finalment serà Laura Borràs. La votació d’aquestes primàries ha comptat amb el silenci molt explícit de Puigdemont, que encapçalarà les llistes, però la major part dels presos i la direcció es decantaven per Damià Calvet, el candidat que competia amb Borràs. Una dada que sens dubte cal tenir en compte, més fins i tot en vista de l’alta participació que hi va haver. Esquerra va respondre a la decisió de Junts anunciant que Laura Vilagrà, una persona poc coneguda pel gran públic, seria la número dos, després de Pere Aragonès.

I on tot es mou és al marge dels dos partits grans. La CUP continua sense aclarir quin serà el seu joc i aquesta setmana l’ex-batllessa de Badalona Dolors Sabater va fer una proposta per a aplegar al voltant dels anticapitalistes una part més àmplia de l’esquerra catalana. Sabater té un gran prestigi però caldrà veure què passa amb els equilibris sempre complicats que hi ha dins la CUP. Encara hi ha grups menors, com ara Demòcrates o Primàries Catalunya, que miren si són capaços de capitalitzar el descontentament, evident, que bona part de l’independentisme tenen amb els dos grans partits i que aquests dies, precisament, han de tancar els seus projectes. I si a tot això s’hi afegeix que per la dreta s’han esqueixat el PDECat i el PNC, s’observarà una atomització del vot independentista que, tot esperant la votació, reflecteix molt nerviosisme.