Galeusca de directors: Tot allò que ens van contar era fals

Carta de María Obelleiro, directora de Nós Diario

Tot allò que ens van contar era fals

Vicent, Martxelo, durant molts anys, cada dia, ens van dir que teníem un sistema de salut que era l’enveja de la ciutadania dels estats més desenvolupats del món. El coronavirus es va encarregar de demostrar que no era cert, ens va acostar a la realitat. Una realitat en què el nombre de llits hospitalaris és insuficient per a atendre la demanda d’unitats de cures intensives i en què no hi ha prou personal per a atendre l’emergència sanitària. A l’últim, ens vam adonar que les virtuts del sistema de salut també contenien molta propaganda.

Ens van parlar dècades i dècades del ‘miracle econòmic’ espanyol, un model dissenyat pel Fons Monetari Internacional per oxigenar la dictadura franquista i obrir la porta al capital europeu i a l’americà. El valor afegit era el sol. I la platja. Si la crisi que va venir després de l’esclat del 2008 va evidenciar-ne les limitacions i la incapacitat d’originar un desenvolupament real, el capítol econòmic de la pandèmia ha tornat a posar-lo a prova i ha deixat clar que tot allò que ens havien dit no era cert.

Als milers de persones que no van poder votar al referèndum constitucional, l’escola els ha anat ensenyant que el règim polític institucionalitzat el 1978 era un model de democràcia d’alta qualitat i un exemple de ruptura amb una dictadura. N’hi va haver prou que uns quants agosarats escrostessin la pintura d’aquest cotxe usat –fet als tallers franquistes amb peces emprades en guerres colonials o manllevades a les dictadures amigues d’Itàlia o Alemanya– perquè aparegués un monarca fent les mateixes coses que la seva estirp. I aleshores vam saber que aquell conte també era fals.

Les crisis permeten d’observar amb plena realitat la naturalesa d’un sistema polític. La situació originada per la covid-19 va eixamplar les esquerdes obertes al règim institucionalitzat el 1978, que recull el llegat d’un projecte polític concebut al segle XIX, incapaç de resoldre les seves contradiccions en l’àmbit nacional i social. La història de l’estat espanyol és una història de conflicte permanent amb la democràcia i també de fracassos. De manera que ara sabem, amics, que tot allò que ens van dir era fals.

Carta de Martxelo Otamendi, director de Berria.

Irracional? Qui?

Si féssim una classificació dels conceptes més utilitzats pels qui neguen el dret de la ciutadania catalana de decidir el seu futur, el concepte ‘irracional’ apareixeria als primers llocs. Els independentistes catalans –i molts altres que no ho són– actuen de manera irracional perquè estan tocats del bolet, perquè viuen en un món llunyà i irreal.

Però què és ser irracional? Perpetrar un atac violent a milers de ciutadans, tal com va fer el govern espanyol fa tres anys a Catalunya? Només cal rellegir les portades que van publicar aquell dia les webs de diversos mitjans de comunicació de tot el món per advertir en quin costat van col·locar la càrrega de la irracionalitat: al costat dels ciutadans que anaren a votar o al dels responsables polítics que van ordenar que els obrissin el cap. Quedarà gravat per sempre en les nostres retines –i en la consciència d’aquells polítics– el titular publicat a la portada de la web del prestigiós diari britànic The Times, reduït a una sola paraula: «Shame». Vergonya. Ni tot el
gel hidroalcohòlic de neteja de mans fet servir a tot el món aquests últims mesos no bastaria perquè els dirigents espanyols –tant els de llavors com els d’ara– netegessin aquelles imatges.

El Tribunal Suprem espanyol ha inhabilitat el president Torra en el tercer aniversari d’aquells fets, per no haver acatat l’ordre de retirar una pancarta que havia col·locat oficialment durant la campanya electoral per mostrar la seva solidaritat amb els polítics represaliats. La raó, doncs, no va ser que caminés repartint butlletes de vot a favor seu a pocs metres dels col·legis electorals, ni que financés la campanya del seu partit amb diners públics. No: la raó va ser que es va aferrar fermament al dret de mostrar la seva solidaritat.

I és que, mentre continuïn aferrant-se amb força al dret de decidir, els ciutadans de Catalunya hauran de continuar veient –i sofrint– més casos com aquest. Guanyar la final de la Champions al Bernabéu contra el Reial Madrid és molt difícil si l’àrbitre del partit és justament el president del Reial Madrid. Difícil, però no impossible.

Carta de Vicent Partal, director de VilaWeb

Eleccions

Les eleccions catalanes seran el 14 de febrer. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana ho han decidit així. La resposta a la inhabilitació del president Torra és no presentar cap candidat alternatiu. I el tràmit parlamentari ens porta al 14 de febrer, un dia en què hi haurà força coses en joc.

Especular sobre possibles resultats és perdre el temps. Som enmig de la crisi més estranya que hem viscut mai i qualsevol dia pot passar qualsevol cosa que ho canvie tot. Però, fet aquest advertiment, crec que sí que hi ha tres factors que es pot dir que seran determinants.

El primer és que tota l’atenció estarà a veure si l’independentisme supera el 50% de vots. La majoria al parlament hi és de fa anys, però Espanya insisteix a desqualificar la proposta republicana dient que el vot independentista no supera la meitat dels votants, encara que per a això hagen de sumar els votants dels comuns i els de Vox, com si fossen la mateixa cosa.

En les últimes eleccions europees l’independentisme va aconseguir el 49,84% dels vots i li’n faltaren sols 5.379 per a arribar a la meitat més un. Les autonòmiques semblen un moment més favorable per a un salt que els polítics catalans pensen que seria fonamental i tindria conseqüències.

El segon factor important és la lluita per l’hegemonia dins el camp independentista. Les enquestes dibuixen un empat entre Junts i Esquerra. Però encara hi ha molt camí a fer. No sabem, per exemple, si el president Puigdemont concorrerà a les eleccions o no, cosa que sens dubte modificaria el panorama. De tota manera, sembla clar que el govern que eixirà dels comicis serà de coalició entre Junts i Esquerra. O entre Esquerra i Junts.

Finalment caldrà veure què passa a l’espai de Podem-comuns. Especialment després de la tendència observada a les eleccions als vostres dos països. Si perden vot serà molt interessant de veure si la fuita és cap a l’independentisme o cap a l’espanyolisme.