Una gala marciana

Temps tensos per a la monarquia espanyola a Catalunya, que ahir va viure una gala marciana dels premis Princesa de Girona. L’èxit va ser que es pogués fer la gala. Tota la resta va ser contrari als seus interessos: els premis de Girona es van fer a Barcelona, sense autoritats, en un espai privat, blindats per la policia i amb premiats lluint llaç groc. A fora, al carrer, protestes per la visita i talls de carreteres. Darrerament, les visites de Felipe VI a Catalunya donen més publicitat a les protestes republicanes que als actes dels monàrquics, una minoria que a Catalunya, segons el CEO, són el 12%. Ahir aquest 12% va viure un dels seus dies més incòmodes dels darrers anys.

D’entrada, la negativa de l’ajuntament gironí a cedir espais públics a la casa reial, i les constants manifestacions a la ciutat de Puigdemont, van fer moure la gala de Girona a Barcelona, al Palau de Congressos de Catalunya, un espai privat propietat de Turki bin Nasser. L’hoste del rei és un saudita de setanta-un any que, segons The Guardian, és ‘L’home que ho té tot‘: dos-cents cotxes d’època, jet privat valorat en més de dos-cents milions d’euros i cases a Barcelona, Londres, Riad i Dahran. Venedor d’armes entre el Regne Unit i l’Aràbia, fa dos anys que l’home va ser arrestat acusat de corrupció al seu país.

Ahir les màximes autoritats van deixar sol el rei dels espanyols. Ni el president del país ni la batllessa de la ciutat, Quim Torra i Ada Colau, no l’esperaven. Van haver de ser els socialistes qui anessin al rescat de la monarquia: Jaume Collboni, primer tinent de batlle de Barcelona; Núria Marín, presidenta de la Diputació; i José Montilla, que va ser president de Catalunya aviat farà deu anys, eren la marciana comitiva que esperava el monarca, juntament amb un militar. I en la mateixa línia es va viure un dels moments còmics de la nit, quan just abans del lliurament de premis, el conductor de l’acte, Andrés Salado, director de l’orquestra d’Extremadura, va demanar l’entrada de les autoritats a l’escenari: un solitari Manuel Cruz, president del senat, va fer acte de presència. ‘Les autoritats’ eren ell i prou.

Els membres del patronat de la Fundació de Girona esperaven els Borbons en una sala de la vora. Eren gairebé tot homes esperant en semicercle, a pocs metres dels tres socialistes citats i monàrquics. Nosaltres hi vam veure un impacient Josep Oliu (Banc Sabadell), esperant separat de la gran mitja rotllana de fidels súbdits. Entre els patrons de la fundació que acoquinen hi ha Fernando Abril-Martorell (Indra), José María Álvarez-Pallete (Telefònica); Isak Andic (Mango), Antoni Brufau (Repsol), Juan José Bruguera (Colonial), José Creuheras (Planeta), Sol Daurella (Coca-Cola European Partners Iberia), Luca de Meo (Seat), Isidre Fainé (La Caixa), Juan Ignacio Entrecanales (Acciona), Josep Ferrer (Freixenet), Carlos Godó (Grup Godó), Pablo Isla (Inditex), Josep Mateu (RACC), Javier Monzón (Prisa), Francisco Reynés (Naturgy), Àngel Simón (Agbar), Jordi Sevilla (Red Eléctrica), Carlos Torres (BBVA) i Miguel Torres (Torres). La trobada d’uns i altres, segur que emotiva, però en la solitud blindada d’una sala amb pinta de soterrani, ens la vam perdre, pressionats per seguretat, que ens encaminava escales amunt cap a un auditori amb capacitat per a 1.900 persones.

Visca el rei!

Quan l’autoanomenat rei entrava a la sala acompanyat de la vice-presidenta socialista, Carmen Calvo, el públic va arrencar la primera ovació de la nit, demostrant a Felipe VI que els monàrquics potser són pocs, però hi posen el coll. Minut i mig llarg d’aplaudiments que van acabar amb crits de ‘Visca el rei!’ cosa que es va repetir gairebé dues hores més tard, quan la família reial va pujar a l’escenari a lliurar els premis. Altre cop ‘Visca el rei!’, sobretot des de la platea, plena d’homes encorbatats i d’edat avançada, cosa diferent del pis de dalt, on la majoria eren joves silenciosos i cadires buides. La tercera ovació del vespre va ser quan Leonor, la nena que preparen per a ser reina, va dir en català que ‘porta Catalunya al cor’, cosa que va fer que l’Íbex 35 nostrat s’aixequés com un sol home per aplaudir la criatura de catorze anys, que ahir feia el seu segon discurs oficial, després d’estrenar-se a Astúries. La quarta ovació se la va endur son pare, en el discurs de clausura, quan va dir, i no és broma, que ell rebutjava la violència i era favorable a respectar els drets. Ho deia seriosament, i a pocs metres del matemàtic Xavier Ros-Oton, un dels cinc premiats de la nit, que lluïa un vistós llaç groc en homenatge als presos polítics que la justícia del regne d’Espanya ha enviat a la presó. Així, mentre una multitud de joves es manifestava fora el carrer contra la sentència i la visita reial, dins la gala el jove matemàtic barceloní, professor de la Universitat de Zuric (Suïssa), alt com un sant Pau, i amb barba de Capità Ahab, protagonitzava el valent gest de la nit, que va acabar de deixar mig grogui la família reial espanyola gràcies a un simple llaç.

L’escalador

La gala en si va durar dues hores i va consistir a fer memòria dels deu anys de premis a la joventut, permetre que la princesa Leonor s’estrenés davant el públic català i lliurar els vint mil euros als cinc joves guardonats d’enguany: Xavier Ros-Oton (recerca científica), Begoña Arana (social), Rafael Rodríguez (arts i lletres), Ignacio Herández (empresa) i Maria Jammal, la israeliana que estrenava la categoria Internacional. Jammal ha estat guardonada per un projecte d’ajuda psiquiàtrica a camps de refugiats i és qui va parlar en nom de tots ells, i amb una frase final en català: ‘Ningú no pot aturar un jove que té un ferm propòsit’, deia, mentre a pocs metres i tallant la Diagonal el jovent català cremava sofàs, caretes del rei i més andròmines monàrquiques en protesta per la visita del Borbó.

Un altre dels moments del vespre va ser quan l’interessantíssim Hugh Herr, professor de biofísica als Estats Units, i escalador d’èxit fins que a disset anys li van haver d’amputar les dues cames, va posar-se a fer saltirons dalt l’escenari amb les increïbles pròtesis que ell mateix dissenya al MIT. Metge i pacient en un sol home. Espectacular veure’n la mobilitat. Caminava perfectament, perquè l’escalador amputat va negar-se a perdre la mobilitat per culpa del fred d’una glacera i ara les pròtesis que inventa no tan sols permeten que camini: l’home continua escalant. El seu exemple de superació i intel·ligència, explicat a la narradora ruandesa Nathalie Munyampenda dalt de l’escenari, hauria estat el moment culminant del vespre uns quants anys enrere. O potser ho hauria estat el breu discurs de la dislèctica Luz Rello Sánchez, guanyadora el 2016 amb un projecte per a ajudar a potenciar els dislèctics com ella. O fins i tot hauríem pogut comentar la gràcia de la Leonor parlant en català, vocals neutres incloses, que aquesta era l’agenda de la casa reial: presentar la nena en societat. Però enguany, l’operació de relacions públiques que tot premi és es va fer miques en el moment que les protestes al rei, els blindats, la Brimo i alguns incidents a l’entrada del recinte van recordar a tots els presents que el rei no és gaire benvingut a Catalunya, que els premis de Girona se celebren a Barcelona, sense autoritats, en un espai privat, blindats per la policia i amb alguns dels premiats lluint llaç groc. En fi, una autèntica marcianada que es va salvar com es va poder, i encara gràcies, rei.