El Gaixample: de la bohèmia al diner rosa

Vaig a la llibreria Antinous, que ven llibres relacionats amb la temàtica homoeròtica i que va obrir les persianes del local al carrer de Casanova l’any 2016. Abans eren prop de les Drassanes, al barri Gòtic, però es van traslladar. Quan demano a la llibretera per la història del Gaixample i els seus antecedents, em respon que no té cap llibre que l’expliqui. Em diu que el primer establiment destinat al públic LGBT va ser l’hotel Axel, que va obrir el 2003 a Barcelona i avui té franquícies per tot Europa, i ara també a Miami i a l’Havana. El lema de l’hotel és “We’re heterofriendly”: és un local destinat a una minoria, però que s’arrisca a transcendir el seu nínxol del mercat, una tendència a l’alça en negocis d’aquesta mena. L’Axel va obrir quan ja feia dècades que allò que avui és el Gaixample començava a definir-se i s’ha convertit en allò que l’empresari i dinamitzador del Gaixample Ramon Ramió defineix com a “emblema del diner rosa”: “Van comprar tot un edifici quan van veure que els gais començaven a reunir-se al barri.”

L’activista lesbiana Mercè Ortiz, que va viure la transició espanyola, recorda allò que havia escrit Maria Aurèlia Campmany sobre el barri: a l’esquerra de l’Eixample hi havia tot el que feia nosa als veïns més benestants de la dreta de l’Eixample: l’escorxador, la Model, els bombers. Ortiz, nascuda a l’esquerra de l’Eixample, també recorda la primera vegada que la seva mare va sentir dir la paraula gai. Franco encara no s’havia mort, però les associacions de veïns proliferaven per tota la ciutat i tenien prou força unitària per a mobilitzar la gent. La mare d’Ortiz formava part activa de l’associació de veïns del barri, i un dia dos homes ben plantats van picar a la seva porta i van dir-li que eren gais. Eren del Front d’Alliberament Gai, i la primera vocalia gai va ser a l’associació de veïns de l’esquerra de l’Eixample.

El diner rosa i els óssos del Gaixample

Quan Ramon Ramió va conèixer Wei Xia a la discoteca Metro gairebé no hi havia homes orientals als bars d’ambient. Ara tampoc n’hi ha gaires, em diu: surten poc, sempre amb la dèria que el món és molt petit i que algun veí pot fer arribar la notícia de la seva homosexualitat fins a la Xina. D’això, en fa vint-i-tres anys, i avui Ramon Ramió i Wei Xia són parella i socis de dos restaurants del Gaixample, la Casa Jaime i el Xino Mandarino. Fa deu anys que van agafar el Casa Jaime i que el regenten. He anat a cercar Wei Xia, però no l’he trobat, he deixat el meu número al Xino Mandarino i qui m’ha trucat ha estat Ramon Ramió, que a més de parella de Wei Xia va ser membre de la Junta de l’Associació d’Empresaris Gais: “L’Associació d’Empresaris Gais va sorgir arran del primer Pride que es va fer a la ciutat, i es va fer perquè calia organitzar-lo. Potser se n’ocuparà aviat, l’ajuntament, d’això. La festa de l’orgull és polèmica perquè el Pride és molt lúdic i enfocat als negocis, és poc reivindicatiu.”

Wei Xia feineja sempre al Xino Mandarino, que té imatges de Mao a les parets i un públic divers, no estrictament gai: passa igual al Casa Jaime del carrer del Consell de Cent, on el percentatge de clientela gai també ha baixat respecte d’ara fa deu anys.

La botiga Boxer va obrir al Raval ara fa quinze anys i es va traslladar al xamfrà del carrer de la Diputació amb el de Casanova, una illa per sota del Casa Jaime. Just davant la botiga, hi ha un bar amb el mateix logotip i nom. En Sergi n’és l’encarregat i ens rep vestit de cuir un dissabte a la tarda. Aquesta nit hi ha una festa temàtica de cuir, i ell predica amb l’exemple. “A l’estiu obrim els porticons i el local queda obert, a l’estil berlinès”, ens diu. El bar Boxer té per mascota un gos gegant de plàstic tancat en una gàbia, columnes d’acer i una altra gàbia buida, aquesta per a persones. La gàbia de persones té uns barrots amb espai ample, i també un cadenat. Qui es tanqui a la gàbia no pot sortir-ne fins que faci allò que li diuen els altres, diu en Sergi, i l’espai entre els barrots és prou gran per a fer córrer la imaginació. Aquestes festes més pujades de to es fan a porta tancada.

El Boxer, així com l’hotel Axel o els dos restaurants de Ramon Ramió i Wei Xia, és una història d’èxit empresarial. En la línia de l’hotel Axel, l’aventura va començar a Barcelona i s’ha estès arreu: Berlín, les Canàries, Madrid, Torremolinos. En Sergi també va obrir i fer créixer el seu propi local, als anys noranta: era un bar d’óssos com el Teddy Bar, que aquesta nit s’inaugura a l’avinguda de Roma: “El món gai és un gueto, però hi ha guetos dins el gueto. Guetos com ara el dels óssos, el dels que sempre van de cuir, els amants de la música llatina, els musculats, i els més primmirats. Jo sempre he estat partidari de barrejar-ho una mica, perquè potser no ets un ós, però t’agraden els óssos, per exemple.”

Anem als dos bars d’óssos que ens recomana en Sergi, el Bacon Bear Bar i el Teddy Bar. El Bacon Bear Bar és gairebé buit i en la penombra, dominat per óssos de peluix que reposen en alguna lleixa o a la taula de billar. En canvi, al Teddy Bar de l’avinguda de Roma no hi cap ni una agulla. Hi ha vapor als vidres, i tant rere com davant la barra, óssos: homes peluts i grans, rabassuts i amb barba espessa. L’estètica és casual i l’ambient distès i animat. En Sergi ens ha dit que ser un ós va més enllà de l’aspecte físic: “També és una manera de ser, solen ser amorosos, despreocupats: no tenen res a veure amb el perfil del gai de gimnàs o del canalla.”

La capella dels madurs

El bar de nit La Chapelle és al bell mig del carrer del Consell de Cent, ara amb la carretera mig tallada per l’illa verda prevista. Figuretes religioses i verges pengen de la paret, però costen de veure. Solament es veuen homes, la majoria no gaire joves. Parlo amb un client turista, després amb un d’autòcton que ha sortit a fumar. L’home de la porta m’ha dit que ací s’hi ve a grapejar ho vulguis o no ho vulguis, perquè la nit de dissabte el local és ple com el metro en hora punta. Les poques noies que hi ha acompanyen algun amic. M’acosto a un home amb barret que seu tot sol a la barra i respon al nom de Jaume Figueres. És un professor de biologia jubilat.

“El primer bar d’ambient de l’Eixample va ser l’Este Bar. Abans que l’Eixample existís com a Gaixample, l’escena era marginal, hi havia bars marginals al centre històric de la ciutat. La bodega Bohèmia, la Concha, el Cangrejo. O al carrer de Rauric, al Gòtic, allà hi havia el Kike. I el bar Kentucky del Raval, on solien anar molts mariners. Als mariners els agradava molt aquest ambient, fins i tot als mariners que no eren gais, tot i que també n’hi havia, de gais. Crec que els mariners van desaparèixer quan Espanya va entrar a l’OTAN.”

Quan es va morir Franco, Jaume Figueres no tenia ni vint anys: era difícil de sortir de l’armari, i l’ambient gai es reduïa als bars antics i ronyosos i de cabaret del Gòtic i el Raval. Aleshores també hi havia les saunes gais, però la primera vegada que va entrar-hi en va sortir fastiguejat: la va trobar bruta i plena de xapers, homes que es prostituïen. Figueres i el seu amic comenten les diferents saunes que hi ha: en algunes cal pagar per al sexe, i tot i que no sigui escrit enlloc, la clientela ja ho sap. Em diuen que gairebé totes les saunes són propietat del mateix home i que no hi ha prostitució masculina en cap excepte en una –de manera no oficial. Coses que se saben per boca-orella. Ramon Ramió m’explica que els homes que es prostitueixen a les saunes o als clubs i bars són sempre actius i gairebé sempre heterosexuals. Fora de les saunes, en bars com ara La Chapelle, també hi ha homes que posen preu a les interaccions sexuals.

Fora de La Chapelle, davant La Sastrería, un home que diu: “Aniré a casa i patata i mongeta tendra, que també toca.” A l’interior de La Sastrería he vist una parella d’homes de més de seixanta anys que s’agafaven les mans en silenci, cadascun assegut en una butaca mentre al seu voltant homes joves ballaven i feien cua a la barra. En aquest sentit, Ramió apunta que hi ha una necessitat creixent d’obrir locals específics per a homes madurs. Diu que els homes grans abans es reunien sobretot al bar People, i en certa manera ara han quedat orfes. El People va tancar arran de l’assassinat de l’amo del bar a casa seva, quan es va endur un noi a casa i va morir en un enfrontament amb ell; mort l’amo del People, la seva parella no es va veure amb cor de tirar endavant el negoci.

Tot i que al barri encara hi ha moviment i nous locals que obren, Ramió insisteix que la popularitat del Gaixample ha davallat aquests darrers temps. La Metro, la discoteca de la ronda de Sant Antoni on va conèixer Wei Xia l’any 2000, va tancar per una qüestió del lloguer, com totes les discoteques d’Arena del carrer de Balmes. El tancament de la Metro va ser traumàtic per ell i uns quants dels seus amics, que avui ronden la cinquantena. Solien fer –i encara fan– la ruta següent: un sopar gay friendly, després un bar de copes o discoteca d’ambient, i, finalment, la sauna.

“El Gaixample va viure la seva esplendor entre els anys vuitanta i noranta. Ara aquesta ruta només la fan els grans, la gent jove ja no s’hi identifica. Ara al Gaixample hi ha gent més gran perquè els joves ja surten pertot arreu, lliguen on volen, van a l’Apolo, on sigui. Abans feien la ruta.”

Ramon Ramió m’explica els motius d’aquest canvi, que atribueix sobretot a dos factors. El primer és que la gent jove té menys diners per a gastar que no pas abans, i el segon és la irrupció de les aplicacions de lligar, com ara Tinder i Grindr, que han facilitat que ja no calgui anar a cap lloc concret per trobar uns altres homosexuals o transsexuals.

La fi de la bohèmia i el començament de la despolitització

El 26 de juny de 1977, poc després de les primeres eleccions democràtiques, es va fer la primera manifestació pels drets dels homosexuals i per derogar la llei de perillositat i rehabilitació social. Després d’aquesta manifestació del 1977, en van venir moltes més, sempre amb un missatge reivindicatiu feminista, sobiranista. Respecte del col·lectiu lèsbic, arran de la transició espanyola van sorgir Ca la Dona, la Sal i el grup Lesbos. Més endavant, les lluites dels uns i dels altres es van atomitzar.

Amb la remodelació del Raval, que comença amb la batllia de Maragall als vuitanta i que es consolida amb els Jocs Olímpics, el punt de referència gai i trans va deixar de ser el “barri xino”. Quan el fotògraf Jordi Oliver va cercar les transformistes que havia retratat als anys noranta al centre històric de la ciutat, la major part ja s’havia traslladat a l’esquerra de l’Eixample. Durant un temps, entre l’època daurada gai del Raval i la del Gaixample, Gràcia també va acollir bars d’ambient de gais i lesbianes. Als anys noranta, ja feia temps que l’Eixample esquerre havia començat a canviar a poc a poc: s’hi van començar a obrir bars i botigues.

A principi dels anys 2000, l’allau del diner rosa, l’hotel Axel i gais que agafaven locals per fer botigues a la banda esquerra del carrer de la Diputació i del Consell de Cent, va dividir el moviment LGBT. Per això avui hi ha dues manifestacions, la del Pride i l’altra, més reivindicativa. Mercè Otero recorda que durant anys a les convocatòries de l’Orgull gai del 28 de juny es debatia si fer una manifestació unitària o no. El moviment gai també té escissions, en aquest sentit. “És veritat que al Gaixample no solament hi ha festa i saunes i clubs, també hi ha seus com la de l’associació de famílies LGBTI; i també és veritat que l’any passat es va fer l’esforç que el Pride o Orgull anés dedicat a les lesbianes, però les discriminacions continuen”, explica Otero.

El trasllat orgànic del col·lectiu sobretot trans i gai del Raval al Gaixample va convertir el que abans era un submón en un nínxol de mercat definit i menys bohemi. El professor jubilat Jaume Figueres va viure de prop l’època fosca de la sida. Cada primer de desembre se celebra el memorial contra la malaltia, que es va endur uns quants dels seus amics. Quan ho recorda, encara s’emociona. La sida va fer estralls als vuitanta i va anar de baixa a partir del moment en què van aparèixer els retrovirals. “Organitzacions com ara Stop Sida funcionaven amb voluntaris i donacions, feien analítiques de franc i donaven medicaments”, diu.

Amb la desmarginalització del col·lectiu, això també ha canviat. S’ha estès l’hàbit de fer-se proves mèdiques sovint, la prevenció de la sida ha millorat molt i les institucions que treballen per eradicar-la s’han professionalitzat. Tot i això, l’esperit del voluntariat es manté. M’ho explica Ferran Pujol, que el 2006 va fundar amb Michael Meulbroek el BCN Checkpoint, el primer centre diagnòstic de Catalunya, també situat al Gaixample: “Tenim uns deu voluntaris entrenats per a fer proves ràpides del VIH. També hi ha un psiquiatre voluntari que s’ocupa dels casos més greus d’addicció a les substàncies químiques pel chemsex. La nostra clínica és comunitària, i als pacients els agrada molt que les persones que troben al centre siguin com ells i que dediquin el seu temps de manera altruista.”

Cada any passen 8.000 persones pel centre, 3.000 de les quals amb tractament de PrEP (profilaxi pre-exposició al VIH), el programa de medicació preventiva contra la sida que va començar el 2019. La verola del simi va ser un desafiament logístic per al BCN Checkpoint. Van diagnosticar el primer cas de Catalunya al maig, i durant l’estiu van rebre una allau de persones que venien a fer-se la prova i després a vaccinar-se. Feien una seixantena de vaccinacions diàries, però Pujol confia que el brot gairebé s’ha acabat. Defuig el missatge negatiu que les malalties de transmissió sexual són fora de control i nega que amb l’aparició del PrEP s’hagi perdut la por del VIH.

On són les lesbianes?

El Gaixample és més gai que no pas lèsbic, i sempre ha estat bastant així, amb poques excepcions, com ara el bar Punto i la discoteca Aire. Per Ramon Ramió, la resposta és en la biologia: “Les noies surten menys. Per cada vint bars de gais, n’hi ha dos de lesbianes. Per mi la testosterona té un paper clau perquè això sigui així. Sempre hi ha hagut bars de lesbianes, però pocs.”

Per Mercè Otero, en canvi, les lesbianes necessiten locals propis per a evitar que els homes dominin l’espai. Em diu que ara n’hi ha un a la Gran Via que és sobretot per a lesbianes i bisexuals, però creu que cal fer horaris exclusius per a dones. A la inversa ja passa: les saunes o alguns locals són exclusius per a homes, però no hi ha cap equivalent lèsbic a les saunes ni als llocs de cruising: “El món gai i el món lèsbic són del tot diferents. Cadascú porta la seva motxilla i la que porten les dones no té res a veure amb la dels homes. L’altra problemàtica és la de les persones trans o dels gais molt efeminats: aquí sí que hi ha un passadís més compartit, respecte de l’experiència.”

Segons Otero, l’inconvenient és que la lluita gai i feminista sempre han anat en paral·lel i que en els ambients mixts amb gais, les dones no se senten tan còmodes i visibilitzades. Per exemplificar-lo, recorda una broma que el Front d’Alliberament Gai feia a final dels setanta: “El manifest del Front d’Alliberament Gai era ‘divertit’, en el seu plantejament inicial: deien que la sexualitat masculina era un 1 i la sexualitat femenina, un 0. Un home i un home sumen un 2 –i, per aquesta lògica, una dona amb una altra dona sumen 0. I la veritat és que l’any 1976 moltes dones no sabien què era l’orgasme, ni el clítoris: venien de ser mestresses de casa, del nacionalcatolicisme, de la ‘sexualitat 0’. Per mi, el problema és que no hi ha una genealogia ben feta sobre la cronologia de les evolucions que hi ha hagut. Falta molt camp per a córrer, però, així i tot, hem avançat: cal ser optimistes.”