Gabriela Serra: ‘Tothom era molt conscient de què es pretenia i se cercava a la seu de la CUP el 20-S’

El 20 de setembre de 2017, a dos quarts d’una del migdia, Gabriela Serra era davant la seu del Departament d’Economia, a Barcelona, amb Eulàlia Reguant i Mireia Boya. Protestaven pels escorcolls de la Guàrdia Civil, juntament amb milers de ciutadans indignats per aquella actuació contra el govern i l’intent de desmuntar el referèndum del primer d’octubre. Fou llavors quan les diputades de la CUP van veure a Twitter que la policia espanyola havia posat setge a la seu del partit al carrer de Casp.

Ràpidament, van anar-hi. De seguida van congregar-s’hi centenars de persones disposades a defensar la seu. Cívicament però en un ambient tens, els concentrats van resistir vuit hores de setge de la policia espanyola, que volia entrar –sense ordre judicial– a requisar material de la campanya del referèndum. L’actitud provocadora dels agents, mostrant les escopetes de pistoles de goma –una arma prohibida a Catalunya– no va desfermar aldarulls. Finalment, cap a les vuit del vespre, la policia espanyola va retirar-se. Demà la CUP obrirà la seu als ciutadans per commemorar aquella jornada.

Gabriela Serra explica en aquesta entrevista com visqué aquelles vuit hores de setge a la seu de la CUP, quines sensacions tenia i com va passar de la tensió a l’alegria per la resposta multitudinària i pacífica de la gent. Rep VilaWeb a la seu de l’associació Entrepobles, a la Meridiana. Ens fa notar que duu la mateixa brusa que el 27 d’octubre. D’aquell dia i de l’octubre republicà, i del moment polític actual, també en parla.

—Com recordeu la jornada del 20 de setembre?
—Va ser un dia esgotador. A primera hora, la Mireia Boya, l’Eulàlia Reguant i jo vam anar al Departament d’Economia perquè ja es difonia que hi havia el setge de la Guàrdia Civil. Quan vam arribar ja hi havia molta gent, impressionant, i la tensió ja es palpava. El famós cotxe, inculpatori i acusatori dels dos Jordis, era absolutament ple de periodistes, tots a sobre. Em fa molta gràcia quan els acusen, perquè ells van pujar-hi a quarts de dotze o les dotze de la nit. Mentre érem allà ens va arribar per Twitter que assetjaven la seu de la CUP.

—Aleshores us en vau anar cap a la seu.
—Sí. Quan hi vam arribar ja eren quarts de dues o les dues i ja ens vam trobar tot el setge policial. Ja hi havien anat els policies, vestits de civil, a requisar el material, que en aquell moment carregaven en un cotxe. Això ja havia passat, nosaltres no ho vam veure. Sí que vam veure la pressió directament de la policia espanyola fent el cordó. Els nostres companys, treballadors i treballadores i alguns membres de l’organització que eren a dins la seu, continuaven tancats. A fora, a l’entrada, ja hi havia en Carles Riera, en Joan Garriga i més militants i en aquell moment ja vam veure que la cosa de moment quedava aquí. Els nostres companys que eren tancats a dins van poder sortir.

—Com recordeu aquest setge?
—Van ser moltíssimes hores de setge policíac, amb intents continuats d’entrar a la seu. Una claríssima vulneració dels drets civils i polítics, com a ciutadans i com a organització política. Des del primer moment vam exigir l’ordre judicial per a entrar i el temps passava. Van venir quinze cotxes de la policia fins a les vuit del vespre, quan se’n van anar. El grup de defensa que vam crear, amb nombrosos advocats, va fer-se un tip d’intentar mitjançar. També en David Fernàndez, en Carles Riera, en Jaume Asens… No va haver-hi manera. Durant aquelles hores vam tenir el suport i la companyia de més partits. L’Albano-Dante Fachin, la Gala Pin, en Xavier Trias, l’Antoni Castellà… La cosa més meravellosa va ser que quan vam arribar-hi ja hi havia un munt de gent, que creixia, creixia i creixia. Una massa de gent impressionant. Els veïns del carrer de Casp també van ser-hi. Els del bar, els del supermercat, els del bloc… Molts van guardar-nos material a les cases i als cotxes. Trèiem el material de la seu en cadena. Va ser una resposta absolutament preciosa i combativa, perquè no era que la gent no veiés i no palpés el perill que hi havia, la provocació constant… I, malgrat això, baixava i hi era, ens feia costat i estava plantada al carrer durant totes les hores que va durar. Fins i tot el supermercat va reobrir perquè la gent pogués comprar menjar i beguda. No era una cosa prevista ni previsible. Per tant, va ser una resposta ciutadana espectacular. Personalment, estava profundament emocionada, després preocupada, després intrigada… Vaig passar per totes les fases que es poden passar. Òbviament, de preocupació, n’hi havia.

—Preocupació per una possible actuació violenta de la policia espanyola?
—Hi havia preocupació per moltes coses. Quan hi ha una actuació amb un interès tan clar de provocació… La policia espanyola no té competències en ordre públic, correspon als Mossos. Què coi hi feien allà tantíssimes hores en una actitud provocadora? Mostraven les armes llargues, les escopetes de pilotes de goma i, quan van marxar, va haver-hi un tret. No solament havíem de pensar en els uniformats que teníem al davant, sinó que també havíem de pensar que molt possiblement hi havia provocadors d’una altra mena disposats a moure brega i a provocar una acció o resposta suposadament a favor de la CUP, però violenta.

—Hi havia moltíssima gent davant la seu de la CUP. Us va sorprendre la resposta popular?
—Va ser una allau, unes dues mil persones. Va venir gent solidària de diferents col·lectius i grups que no coneixíem tant. Durant tantes hores, hi havia la possibilitat que s’utilitzés una situació com aquella. La nostra actitud era de fer una crida a no caure en la provocació, en el nerviosisme i en el neguit, tot i que van ser moltíssimes hores allà davant i, per tant, era lògic que els ànims s’escalfessin, que hi hagués cansament, mala maror… Era absolutament lògic i a més, legítim arran d’una acció d’aquesta mena. Va ser una mostra de resistència molt digna de ser explicada perquè, a més, va ser absolutament improvisada, va sortir la part millor i més intel·ligent de cadascú de nosaltres. Sobretot la més intel·ligent, perquè suposo que tothom era molt conscient de què es pretenia i se cercava amb aquella acció.

—Què es pretenia?
—Que hi hagués aldarulls. Era una provocació claríssima. La policia espanyola deia que actuava per ordre de la fiscalia. En teoria cercaven material institucional, però nosaltres només teníem material de campanya. Eren allà mostrant les armes, amb actitud provocadora i sense voler negociar. Al final se’n van anar. No es va trencar ni una paperera, ni es va llançar ni una ampolla, ni una llauna ni res. L’única cosa que es va disparar van ser bales de goma, res més. Hi ha gent a qui agrada la paraula ‘civisme’. Més civisme que el que va haver-hi allà, en una situació d’alta tensió… Penso que és un exemple de claríssima intel·ligència col·lectiva i de seny. No va haver-hi les imatges que ells volien.

—Una de les imatges d’aquell dia és la d’Anna Gabriel, Mireia Boya, Eulàlia Reguant i Mireia Vehí ballant davant la seu de la CUP. Allò va ser per relaxar l’ambient?
—En un moment determinat va començar a sonar la música. Sincerament no sé d’on va sortir i va començar a sonar la cançó de Txarango que fèiem servir a la campanya del referèndum. Una cançó alegre i entusiàstica. Ballar va ser la manera de fer fora el neguit. Sóc una mica gran –seixanta-set, ja– i per tant ets molt conscient de què podia passar perquè no és la primera vegada que vivia una situació d’aquestes. He estat en situacions més complexes i complicades i saps tots els riscs i amenaces que hi ha en moments com aquell. Per tant, això provoca tensió. Vaig perdre la noció del temps. Quan vaig arribar a casa estava tan cansada que em semblava que havia fet l’Aneto.

—Després va arribar el primer d’octubre, el 3, la declaració suspesa del dia 10… Aquells dies la CUP va sentir-se menystinguda pel govern?
—Aquells dies van ser profundament difícils. El dia 10 nosaltres ens assabentem una hora abans del ple que el president ha decidit d’acomplir el resultat del referèndum, però immediatament suspendre’n l’aplicació. I ens ho diuen una hora abans. No jugàvem amb les cartes que s’havien acordat d’antuvi. Allò ja va ser una primera impressió forta. Es va parlar d’un termini per a veure com es podien desenvolupar les coses, per a tenir un temps per a parlar més amb Madrid, per a acabar de veure, de perfilar certs suports internacionals amb els quals ells en aquell moment encara tenien alguna confiança. Òbviament, no tot es va consultar des del primer moment de manera planera. Cal tenir en compte que primer havien de posar-se d’acord els partits que formaven part de JxSí. Per tant, sí que moltes coses potser no es van poder consultar en el grau que nosaltres hauríem volgut. Ens hauria agradat molta més consulta i molta més informació? Indiscutiblement. Van ser aquells dies que era un totum revolutum, que era bastant confús tot plegat. Si aprovarien el 155, si no… Arribem al dia 27 amb una República que, almenys institucionalment, és la que menys ha durat. Popularment no, perquè la gent independentista i alguns no independentistes fan República cada dia. I una manera de fer República és estar al carrer i exigir de tenir una república: igualtat, fraternitat i una mica de feminisme, que se’l van descuidar.

—La CUP hauria pogut fer alguna cosa més perquè les coses haguessin anat diferent?
—Possiblement. Almenys, i això és una opinió absolutament personal, hauríem pogut exigir d’una manera molt més clara que ens diguessin com es faria efectiva la República. Les famoses estructures d’estat, respecte de les quals el senyor Santi Vila va tenir la gentilesa, a les portes de l’Audiència espanyola, de dir que ell no havia fet els deures. Sembla que no havia estat el senyor Vila i prou que no havia fet els deures. Per tant, potser sí que hauríem hagut d’exigir que ens posessin sobre la taula d’una manera més clara realment què hi havia i què no hi havia. Allò de la llei a la llei… Això sí que, si més no, la CUP sempre va dir que no podia ser de la llei a la llei. Ara a misses dites és bo de dir-ho, però cal tenir totes les coses pensades perquè aquest periple tot just comença.

—Molts dirigents han dit que no esperaven aquesta resposta tan repressiva de l’estat.
—Tots plegats no vam arribar a pensar que l’actuació seria de la contundència i ferocitat que va ser. El 155 ha significat no pas un cop a la independència, sinó un cop a la democràcia i un cop a la seva pròpia constitució de refundació borbònica. Són ells mateixos que han trencat fins i tot part de la seva legalitat, més que no pas la nostra. És cert que possiblement, cadascú segons el nivell de responsabilitat que li pertoca en aquesta situació, va menystenir la virulència, l’agressivitat i el poder repressiu que l’estat empraria contra el referèndum i la proclamació de la República.

—En què es va fallar?
—S’ha de tenir pla A, B i C. I aquests plans, tant com sigui possible, han de ser col·lectius i unitaris. En aquell moment hauríem pogut trobar un pla B més o menys acordat. Òbviament, no es va treballar. Òbviament, penso que, entre tots, vam deixar la gent desemparada. En quin sentit? Teníem la plaça de Sant Jaume i el passeig de Sant Joan amb una munió de gent absolutament espectacular vinguda de tot el Principat, esperant. I no hi ha resposta i ni tan sols es retira la bandera espanyola del Palau de la Generalitat . Són coses que ens han de fer reflexionar i ens han de fer pensar. Que no es poden repetir, que fem què fem hem de jugar tant sobre segur com sigui possible i hem de mesurar molt bé què posem sobre la taula, què podem posar sobre la taula i què podem portar fins al final, amb totes les conseqüències que calguin, però fins al final. Penso que hem après aquestes lliçons, com tothom ha après lliçons que crec que són molt importants. Malgrat tot, la gent continua activada, la gent continua al carrer, la gent continua amb iniciativa. Tenim una immensa part del nostre poble disposada a lluitar pels presos, els exiliats i els segrestats com la Tamara fins que calgui. A Madrid deien que això era un suflé. Doncs el suflé s’ha consolidat. El suflé ja és un pa de pessic molt contundent perquè la gent és al carrer i encara està disposada. Fins quan i fins on? Hi haurà d’haver propostes, passos més contundents, accions i activitats capaces d’anar-nos acostant al dret que tenim d’autodeterminar-nos i d’instal·lar la República, que és allò que la gent va decidir l’1-O.

—La gent s’ha mobilitzat activament, però sembla que falta un lideratge i una estratègia comuna de l’independentisme.
—Que no hi ha lideratge és una obvietat. Avui diem blanc i demà gris. A Madrid, representants polítics que tinc en alta estima com en Joan Tardà i en Gabriel Rufián diuen unes coses i aquí es matisen. El plantejament d’ERC és un i el discurs de JxCat o del PDECat és un altre. La CUP s’ha mantingut en el primer d’octubre, la República i la unilateralitat. És obvi que no hi ha estratègia. Però si cerquem atenuants… La virulència del procés judicial i l’acritud amb què són tractats els presos i preses i exiliats i exiliades és d’una grandària espectacular. Penso que quan comenci el judici, avançarem. Fins ara, s’han hagut de considerar molts elements i possibilitats dins aquesta situació. No crec que tinguem una tardor calenta, però aquest context pot explicar que hi hagi hagut moments d’incertesa. Hi ha un altre problema. En algun moment el president Puigdemont haurà d’esclarir això del Consell per la República, com enfoca el procés constituent… Si fem un procés constituent és per a anar a unes eleccions constituents i fer una República. Si no, no és un procés constituent, és un debat públic.

—El lideratge de Puigdemont ha de tenir més pes?
—Junts per Catalunya, ERC i el president Puigdemont haurien d’explicar com volen continuar aquest procés. L’esperit del primer d’octubre era aplicar la República, no és fer un altre referèndum. Rebem missatges contradictoris que no ens permeten d’aclarir-nos. Tardà i Rufián diuen clarament que cal negociar un referèndum, eixamplar… Han pres una posició clara. Ara, com es tradueix això en l’acció de govern? Ells hi són. Què ha de fer el govern i quina relació ha de tenir el president Puigdemont i els exiliats amb el govern i els consellers, ho han de resoldre ells. La CUP no pot fer-hi res, en això. Aviat començarà el judici i hem vist com s’encararà políticament per part dels presos. Crec que això també ajudarà a donar molta llum. Cal confiar que tenim els dies comptats pel que fa a la falta de lideratge i d’estratègia. Ara és un moment complicat.

—La sentència contra els presos pot originar un altre 3 d’octubre?
—Espero, desitjo, confio i faré tant com pugui perquè sigui així. Si en alguna cosa ens fa costat Europa, és a demostrar que el poder judicial espanyol és absolutament mediatitzat pels interessos polítics i que realment s’ha polititzat la justícia i judicialitzat la política. L’última sentència sobre el cas Valtònyc és definitiva. Des de la justícia europea es percep que en un país que es diu democràtic l’aplicació de la justícia és molt lluny de ser un exemple d’exercici democràtic i just. Quan un senyor com el jutge Llarena defensa els drets i interessos d’estat en comptes dels drets civils, rep sentències en contra dels tribunals europeus. Aquí hi ha un reconeixement que la justícia espanyola no funciona i que és partidista.

—És en aquest moment quan creieu que pot fer-se efectiva la República?
—Depèn de quan sigui la sentència. La República l’hem de construir en un procés que potser ens costarà més temps. Estem en un any polític profundament complicat. El canvi de Rajoy per Sánchez no resol cap problema, però almenys no agreuja els que tenim. Hi ha eleccions municipals, que fan un paper en les decisions que prenen les forces polítiques. Poden ser un moment molt important i interessant per a construir la República des de baix. Hi ha també eleccions europees en un context molt important per a Catalunya, en què podem aconseguir una presència important en un espai com el Parlament Europeu. I pot haver-hi eleccions generals espanyoles. Es juga a moltes bandes i en molts escenaris. És una situació molt complexa. I no oblidem la mirada de la senyora Merkel, que no ens deixa de mirar mai i aporta les seves opinions sobre com pot pacificar aquesta situació l’estat espanyol.

—Torra ha d’obrir les presons?
—Personalment sempre he estat en contra de les presons. Si les obrim, obrim-les per a tots. No solament per als nostres presos polítics. Hi ha molta gent empresonada injustament. A les presons hi ha molta gent que ha estat jutjada, però que no és cent per cent culpable de la pena que paga. Hi ha moltes víctimes d’una societat excloent, vandàlica en el terreny dels valors i dels drets i en el reconeixement de les persones. Pensar que podríem obrir les presons és un fet molt revolucionari.

—També pot haver-hi presos culpables.
—Mirem les culpabilitats. Parlar d’obrir les presons és un terme profundament transcendental. Si per obrir les presons entenem alliberar els dirigents independentistes, això no és obrir les presons.

—Què és?
—És fer sortir els nostres presos.

—Gabriela Serra ho faria, si tingués les claus?
—La Gabriela Serra pensaria quanta gent ha de fer sortir de la presó. Jo sóc voluntària de Wad-Ras. Hi aprenc moltíssim. Sempre duc el llaç groc, però quan hi vaig me’l trec. Hi ha un grup molt maco que es fan dir agents culturals que organitzen activitats per a les preses i un dia em van demanar que els expliqués això del procés. La majoria no són catalanes, són llatinoamericanes. Unes vint-i-cinc dones. Amb un grup vam anar al parlament, i quan vam tornar aquell dia no em vaig treure el llaç. Em van demanar per què me’l treia. Doncs ho faig per respecte. Perquè el llaç groc és per uns presos concrets, però no són els únics presos que és injust que siguin a la presó. És molt injust que algunes d’aquestes dones siguin a la presó. Com que no hi ha un llaç per a tots els presos detinguts injustament, quan vaig a Wad-Ras me’l trec. I una em va demanar que li regalés el llaç groc, que seria solidària amb les preses polítiques. I ara volen una xerrada sobre les preses. Em va semblar molt bonic. A mi dir que lluitarem fins al final perquè els nostres presos surtin, sí. Que farem tant com puguem perquè la justícia sigui justa, sí. Que farem el possible i l’impossible perquè surtin en tres setmanes si pot ser en comptes d’un any, òbviament. El president Torra quan li ho van demanar va dir que era una metàfora. I jo vaig quedar-me molt tranquil·la.