Gabriela Serra: “No vull una Catalunya independent amb exèrcit”

Fa quaranta anys, en plena guerra freda, l’estat espanyol va entrar a l’OTAN, que obligava els països adherits del bloc capitalista a defensar-se en cas d’un atac extern, de fora de l’aliança. El mateix any, el PSOE de Felipe González, crític amb l’ens, va guanyar les eleccions amb el compromís de deixar la decisió sobre romandre o sortir-ne a la ciutadania, un referèndum que es va acabar fent el 1986 i que va fer que el PSOE es posicionés a favor de l’aliança militar. Paral·lelament, a Catalunya es va anar desenvolupant un moviment contrari a la presència a l’aliança que després d’una campanya imaginativa i amb molt de seguiment per part de la ciutadania va aconseguir que l’anti-OTAN fos la posició majoritària. Entrevistem Gabriela Serra, que en va ser portaveu, per parlar de la història del moviment, la victòria a Catalunya i les diferències amb la resta del país, i l’aliança militar atlàntica, que torna a ser a l’ordre del dia per la guerra d’Ucraïna i la seva possible expansió.

—Fa quaranta anys, l’estat espanyol va entrar a l’OTAN amb unes condicions, s’han complert?
—Cap. Però no es va complir ni tan sols amb la pregunta. Sempre vam reivindicar que fos clara i precisa: OTAN sí o OTAN no. I van acabar preguntant: “Creu vostè que valdria la pena…”, que no era ni clara ni fàcil per moltíssima gent. Per tant, ni s’han complert, ni es compliran.

—Malgrat entrar-hi, quatre anys després es va fer un referèndum i Catalunya hi va votar en contra. Per què?
—A Catalunya es diu allò de Spain is different, però no. Sí que és cert que Catalunya té unes connotacions que la diferencien una mica de la resta de l’estat. Hem tingut un moviment per la pau, no-violent i antimilitarista amb uns antecedents molt clars. Cal recordar que fins i tot durant la guerra civil hi va haver una delegació de la Internacional de Resistents a la Guerra que feien servei civil i social atenent dones i nens. I això que era una acció militar en resposta d’un cop d’estat feixista. Als anys cinquanta i seixanta, va sorgir Pax Cristi, una organització amb molta solvència, i després, amb el poc marge de llibertats que deixa el franquisme, hi ha més entitats d’orígens no-violents que van fent feina, com ara els Amics de l’Arca –amb la influència de Lanza del Vasto–, Justícia i Pau, l’institut Victor Seix… En resum, hi ha una gran tradició, que és com les brases d’un foc.

—Aquest recorregut històric és el que fa guanyar el “no” o hi ha més factors?
—N’hi ha molts més. Però cal entendre que els moviments no surten com un bolet sinó que darrere hi ha gent que a poc a poc ha anat creant consciència. I arriba el moment que un seguit d’esdeveniments s’ajunten i gràcies al fet que hi ha hagut aquests nuclis petits es pot configurar un moviment més punyent a casa nostra. A final dels setanta, començament dels vuitanta, es crea el Casal de la Pau, en què hi ha els Artesans de la Pau, el Moviment d’Objecció de Consciència, el primer grup de suport de Pepe Beúnza, el primer objector… Aleshores, el 1982, es crea el moviment anti-OTAN. També és important el fet que el PSOE guanya les eleccions amb el lema “OTAN, de entrada, no” i és un moment en què hi ha ganes de prendre un paper de subjecte de transformació històrica, hi ha un desig d’aprofundir en la democràcia perquè es veu que la transició ha estat molt estreta. Aquell any es comença a gestar, a poc a poc, la massa del moviment.

—La victòria del “no” va anar agafant forma…
—El 1984, la quantitat de comitès anti-OTAN que hi ha a Catalunya és impressionant i es crea la Coordinadora per al Desarmament i Desnuclearització Totals, amb seu al Casal de la Pau, que és el lloc de trobada de tot el moviment. I això és una cosa de la qual hem d’estar orgullosos, els catalans; aquesta capacitat que tenim en moments concrets d’agrupar-nos, de construir un subjecte transformador plural i diferent, però únic. Per això, el 1986, quan arriba el referèndum, aconseguim la victòria a Catalunya, i al País Basc, Navarra i les Canàries.

—I vau ser una de les portaveus de la plataforma anti-OTAN…
—A Catalunya érem tres portaveus: Rafael Grasa, Fina Rubio i una servidora.

—Com ho vau viure?
—De manera molt passional, vull emprar aquest terme perquè realment era apassionant. Per exemple, amb l’Arcadi Oliveres vam fer quilòmetres i quilòmetres per pobles i ciutats del Principat parlant de pau, del no a l’OTAN, d’antimilitarisme… A Catalunya hi havia molta riquesa. De fet, personalment descobreixo la no-violència i l’antimilitarisme de debò al Casal de la Pau, perquè no venia d’aquest món. Venia del món del “visca les revolucions populars” i d’uns partits d’esquerres que reivindicaven la revolució cubana, la salvadorenca, l’algeriana… Crèiem que hi havia moments històrics que requerien un alçament armat. En el procés anti-OTAN, vam tenir contacte amb els que van ser els nostres mestres, com ara els Artesans de la Pau, però també amb grups que eren molt a l’esquerra política, com ara el Grup d’Acció Directa No-Violenta Anti-OTAN (GANVA), i la revista que editaven, la Puça i el General, en què parlaven de despesa militar, defensa no-violenta… Les dones del GANVA van ser les primeres que van publicar textos en què s’establia l’exèrcit com a braç del patriarcat.

—I aleshores rebutgeu la via de la revolució armada?
—Allò de “jo renuncio”, no. Em vaig convèncer no solament que no era necessari sinó que no era oportú, ètic, útil, ni humanament respectable. I aquesta tradició a Catalunya ens impregna i ajuda a conformar una anàlisi diferent. Avui, no totes, però moltes de les revolucions armades que hi va haver han acabat o han viscut un canvi d’òrbita i constatem que no van servir per a convèncer a la gent. I si no, mirem Nicaragua, El Salvador, Guatemala o, fins i tot, l’ex-Unió Soviètica.

—Tornem al referèndum del 1986, com vau viure la nit dels resultats?
—Va ser una nit dramàtica. A la campanya vam fer tantes coses, des de marxes de torxes, cadenes humanes, una marxa a l’Estartit a Radio Liberty, festivals, com el del Poble Espanyol… La nit la vam seguir a la plaça Reial de Barcelona, a un pis que ens va deixar en Lluís Llach. I van començar a arribar les dades de les meses. Hi teníem gent i ens deien que anàvem guanyant, però que a l’estat anàvem perdent. Estàvem preparats per a fer una festa de celebració, que va quedar enterbolida perquè havíem perdut el referèndum en l’àmbit estatal i, per tant, la victòria a Catalunya ens podia donar satisfacció i constaria en acta, però no serviria per a fer canviar el govern espanyol. Va ser una nit dura per aquesta contradicció, preguntant-nos per què. Val a dir que una part important del PSC estava en contra de l’OTAN i això va facilitar la campanya. Venien alguns membres del PSC als actes i estripaven el carnet. I també tota l’esquerra que aleshores es deia extraparlamentària es va unir amb el “no” i Convergència no va fer campanya. Vam tenir molt de seguiment mediàtic, sobretot de les televisions.

—Alguna es va posicionar a favor vostre?

—No, directament, com a televisió, no. Però com que fèiem unes accions tan cridaneres i multitudinàries, ho havien de cobrir. Crec que el moviment més multitudinari que hi ha hagut de manera tan estable durant tres o quatre anys a Catalunya ha estat l’anti-OTAN. Perquè es basava en la creació de centenars de comitès arreu de pobles i barris i perquè les deu reivindicacions que vam proposar ajudaven a encabir molta gent de diferents criteris i que tothom s’hi pogués sentir identificat. Ara, la traïció del PSOE amb la posició respecte de l’OTAN va arribar al punt que va manipular d’una manera terrible la consciència de la gent. Les intervencions dient “què faran els anti-OTAN quan arribin els tancs?”, “ens faran fora de la Unió Europea” o “no serem europeus” eren capaces d’influir molt en una població encara molt encotillada en la por que havia deixat la guerra civil.

—Podríem dir que es va recórrer a la por?
—No, podríem dir, no, es va recórrer a la por i penso que és imperdonable. Crec que ara est torna a fer, amb la llei de seguretat que és al congrés espanyol, i la por sempre ha estat l’instrument més gran per a combatre l’enemic intern. Aleshores, el 1986, feia poc temps que s’havia posat fi a la dictadura per passar a la dictadura de la transició o “democradura” i hi havia qui no la volia perdre.

—Què perdura, encara avui, del moviment anti-OTAN?
—Hi ha un llegat indiscutible de tot el que va significar aquest moviment. A Catalunya fèiem molta força i era un moviment anti-OTAN, però també antimilitarització, antiarmament, antidespeses militars… Per exemple, com és que dins el moviment apareix el moviment de dones antimilitaristes? Es crea en les segones Jornades de la Dona i és una manera de veure com l’antimilitarisme s’introdueix al moviment feminista, també comença a travessar l’ecologista… En aquell moment, tenim la sort que al Casal de la Pau hi havia antimilitaristes històrics, ecologistes, feministes… Ens enriquíem els uns als altres i vam ser capaços de crear un moviment anti-OTAN i pacifista que era moltes coses més. Per això s’entén que, un cop perdut el referèndum, la Fundació per la Pau continuï existint i que, a més, s’hagin creat nous grups i encapçalat moviments com el dels insubmisos, els d’objecció de consciència o la desobediència. Quan va ser capaç de guanyar coses com ara el congelament del servei militar obligatori, el moviment de la insubmissió i de l’objecció va desaparèixer, però no va l’objectiu de liquidar l’exèrcit, tot i que amb una presència pública diferent. No s’hauria pogut entendre un moviment contra la guerra dels Grans Llacs sense l’anti-OTAN, ni el moviment contra la guerra de l’Irac si no hagués estat per la consciència antibèl·lica que vam crear en aquells moments. Encara tenim brases, ara ens falta l’element que permeti de tornar-les a encendre.

—Al País Valencià i les Illes, en canvi, va guanyar la posició contrària. Com és?
—Potser no hi havia tanta trajectòria d’aquestes organitzacions i d’aquestes brases pacifistes, antimilitaristes, no-violentes… Potser no vam ser capaços d’arribar més a la gent, potser el seu sentit de viure la por i de viure la perillositat en unes illes és diferent… No ho sé, sincerament em fas una pregunta que em farà reflexionar. No m’he parat mai a pensar per què a les Illes i al País Valencià no vam ser capaços d’incidir-hi prou. A Catalunya teníem un element important, que era que gairebé ningú se n’anava a fer la mili content. L’exèrcit espanyol no ha estat mai un exèrcit com el francès o com l’anglès, que eren democràtics. Els exèrcits a Europa no tenien aquesta conformació absolutament feixista. No oblidem que l’exèrcit espanyol és el que va fer el cop d’estat.

—Si es tornés a fer el referèndum avui, què creieu que guanyaria?
—Em fas fer ciència-ficció. Crec que a Catalunya el tornaríem a guanyar perquè les brases penso que encara són fortes. Però no crec que guanyéssim a la resta de l’estat espanyol.

—Potser ara l’espai postconvergent no faria campanya per l’abstenció…
—El que digui Convergència o l’espai postconvergent no importa a ningú. Lamentablement, avui dia, la influència que tenen les forces polítiques en la consciència de la gent és molt petita. El desprestigi de la política institucional dissortadament és cada cop més gran. I dic dissortadament perquè vol dir que ho fan malament, si ho fessin bé, no hi seria. Avui la gent és més capaç de tenir autonomia de pensament respecte d’allò que puguin dir els partits. Això no obstant, no crec que guanyéssim el referèndum a tot l’estat espanyol. Al País Basc segur que sí.

—Curiosament, quan l’estat espanyol hi va entrar, l’enemic d’occident era la Unió Soviètica. Ara, amb la guerra d’Ucraïna, sembla que torna a haver-hi bàndols?
—Em dol molt –i em sorprèn encara més– que alguns companys, i fins i tot algunes organitzacions totalment respectables, discuteixin sobre qui és més dolent: Putin, els ucraïnesos, la Unió Europea o els Estats Units. Que debatin sobre qui és més militarista, per tant, qui és més bèstia i assassí, a veure si repartim culpes. Això tenia sentit quan hi havia l’OTAN i el Pacte de Varsòvia. Perquè eren dos instruments que competien entre, teòricament, la democràcia i el comunisme. Avui no hi ha democràcia i comunisme, hi ha neoliberalisme estès arreu del món i el motiu de la guerra és qui portarà les regnes del futur econòmic, industrial, polític i social. Competeixen per veure qui manarà i serà capaç de controlar la sortida neoliberal a aquesta crisi econòmica, política, ambiental i de valors. I Rússia fa el paper més lleig, ha envaït Ucraïna i ha provocat la guerra. Ara, la guerra ha estat causada prèviament per l’expansió de l’OTAN. I qui hi té més a jugar, que ara s’hi posa de perfil, és la Xina, que ha facilitat que Rússia cometi l’error de treure les tropes i vetlli suposadament per la seva seguretat.

—…
—I aquí ens podem entretenir a buscar qui és el més dolent, però, com deia el nostre gran estimat Arcadi Oliveres, a qui s’ha de posar fi no és a Rússia, ni a Ucraïna, ni als Estats Units, sinó al capitalisme. Per tant, hem d’ajudar i acollir refugiats i reduir el bel·licisme i proposar la mediació com a solució del conflicte. Però hem d’eliminar les causes, no les conseqüències. I la causa és el capitalisme.

—La invasió d’Ucraïna ha fet millorar la imatge de l’OTAN a Europa?
—Em dius que l’OTAN guanya prestigi?

—Si més no, sembla que és més reforçada…
—És una qüestió complexa. Quan ens demanem per què no hem estat capaços treure al carrer les cent mil persones que vam treure per l’Irac o les desenes de milers que vam treure per l’Afganistan, és perquè s’han assegurat de fer nostra la guerra d’Ucraïna, una guerra europea. I és cert que Ucraïna és Europa, però això s’ha preparat. Les guerres es preparen, no s’improvisen. Probablement, no s’esperaven el moment en què Putin faria el pas, però tenien previst que passaria i feien el possible perquè fos així. Ho preparen tot, l’ampliació i rearmament d’una OTAN que havia de desaparèixer perquè havia desaparegut la causa de la seva creació, la Unió Soviètica. I això no s’explica, tan sols es diu que Rússia ha envaït a Ucraïna, que és totalment cert, però quantes vegades ha sortit a la televisió allò que ha fet l’OTAN aquests darrers anys? Per tant, la gent pren part pel més dèbil, Ucraïna, i aleshores accepta que el president Sánchez hi enviï armament i diners i s’engrandeixi el pressupost destinat a les armes. Això justifica un procés de creixement del militarisme com no l’havíem vist mai. I, justament, passa perquè vivim una crisi sistèmica, amb efectes polítics, socials i ambientals a l’estat espanyol, França, Alemanya, el Regne Unit, als països dits del tercer món… I per quan aquesta crisi esclati i tingui dures conseqüències econòmiques, socials i ambientals, reforcen l’armament, també per l’enemic intern.

—Quin ha estat el moment més crític de l’aliança?
—L’OTAN no és una organització perfectament consensuada en tots els àmbits per tots els membres, perquè hi ha interessos diferents. Ho hem vist fa poc amb el paper que ha pres Alemanya respecte de les sancions a Rússia, els països que són a l’aliança tenen els seus mecanismes per a defensar els interessos econòmics. És molt complex. I recorda qui va anar a la guerra de l’Irac…

—El “trio dels Açores”.
—Exacte, el “trio dels Açores”, perquè era un afer molt delicat no solament políticament i humanament, tant de bo només hagués estat per aquests motius, sinó també per qüestions econòmiques. Hi ha certes aliances establertes, com el Regne Unit i els Estats Units o França, que miren més cap a Europa. L’aliança es tensa quan hi ha interessos contraposats respecte de les mesures que s’han de prendre. I ningú es pregunta que hi feia, el Regne Unit, al Donbass el 2014.

—Si fóssim independents, seríem dins o fora l’OTAN?
—Per mi, fora, i espero que per la resta de la ciutadania catalana també. No hi ha res que tingui tancs, avions, caça bombarders i fusells que sigui defensiu. Per tant, no vull una Catalunya independent amb exèrcit, vull que tingui uns cossos de seguretat educats, demòcrates i que respectin els drets humans. Una Catalunya que intenti de no crear conflictes amb ningú per no rebre’n les respostes.

—També sense exèrcit, doncs?
—Indiscutiblement. Digues-me una guerra que hagi acabat bé per a la gent? Les guerres les fa i les paga la gent del poble, però les guanyen les oligarquies. El primer que hauria de fer Catalunya és tenir sobirania, perquè si tens sobirania alimentària i energètica, estàs més tranquil. Si tens una economia sostenible i d’acord amb les necessitats de la gent, amb una cultura democràtica i que accepti la pluralitat, no cal un exèrcit. Si no molestem ningú, per què ens cal, un exèrcit? Per la dissidència?