Entre brillant i macarrònic: una anàlisi del fenomen Gabriel Rufián

‘Sóc xarnego i independentista: vet aquí la vostra derrota, vet aquí la nostra victòria.’ Amb aquesta frase contundent, que podria ben ser un dels piulets que li han permès d’acumular més de 120.000 seguidors a Twitter, es va estrenar el diputat d’ERC al congrés espanyol Gabriel Rufián el mes d’agost passat. Mentre Pedro Sánchez fracassava en l’intent de ser investit president, Espanya descobria una rara avis de fer política que s’atrevia a anomenar Ciutadans ‘Hacendado del PP’ des de dalt el faristol. Li agrada el cos a cos, la provocació, servir-se de frases que caiguin com lloses al cap i aguantar els silencis mentre la cambra fa remor, esparverada.

Mesos més tard, en l’última intervenció al congrés durant la investidura de Mariano Rajoy, va moure més batibull que les altres vegades. No va adreçar les crítiques solament a Ciutadans i al PP, les seves víctimes predilectes, sinó que també va clavar el fibló en el PSOE, de manera que causà indignació general. En aquest vídeo es pot veure com la protesta socialista va unir gairebé tota la cambra i fins i tot el PNB es va afegir als aplaudiments.

Arran d’aquest discurs, podríem dir que Rufián ha esdevingut el polític de moda i ho demostra aquest gràfic de cerca a Google. Ha sembrat polèmica, crítiques i lloances, tants a tants, en cada una de les intervencions que ha fet a Madrid. En són bona prova els discursos, que s’han fet virals, o les paraules d’un referent del progressisme espanyol com el Gran Wyoming…

…i, en un altre extrem, l’editorial que li dedicava dilluns El País, en què el comparava amb el populisme de Donald Trump, Marine Le Pen o Nigel Farage.

El perquè del fenomen
Però, quina consistència hi ha darrere aquest fenomen? El podrà mantenir? S’ha construït un personatge? I sobretot, quines són les claus de l’èxit dels discursos que fa? Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que en fan anàlisis molt divergents: Lluís Pastor, professor de comunicació de la UOC, i Toni Aira, coordinador del màster en comunicació política i institucional de la UPF-BSM.

‘Rufián és un tipus que parla amb piulets. Els seus discursos són construïts per piulets, l’un rere l’altre. Però no desenvolupa cap idea. Té habilitat retòrica, però no vol preparar-se un discurs amb idees en profunditat i amb matisos’, explica Pastor. Creu que els seus discursos voregen la superficialitat: ‘Són idees poc explicades. La comunicació sempre és atendre qui t’escolta. I això és una cosa que Rufián no sap. Ell s’escolta a si mateix, fa el titular i el deixa anar. Com més macarrònic, més potent i més ‘coça-als-ous’ sigui, més content se’n va cap a casa.’

Toni Aira no està d’acord amb Pastor sobre l’argument que molta gent fa servir per desacreditar el diputat, és a dir, que fa frases-eslògan: ‘Que les seves frases siguin piulets seria un problema si en Rufián fos acadèmic o un membre d’un “think thank”, però ell és un portaveu d’un partit. Tots els portaveus de partits parlen amb eslògans. Mariano Rajoy no desenvolupa idees tampoc, Albert Rivera tampoc, Pablo Iglesias tampoc.’

El perill de ser una caricatura
Possiblement Rufián ha portat aquesta tècnica a la màxima expressió. Parlar amb frases falca per a transmetre idees molt concretes als espectadors. Sigui com sigui, la seva retòrica ha sabut captar l’interès de molta gent. ‘La seva qualitat és que sap que parlem d’ell. No parlem de Batet, Tardà ni Homs. Ara, és possible que a la tercera vegada ja no se l’escolti ningú’, diu Pastor. Aquesta reflexió, la comparteix, amb matisos, Toni Aira: ‘Provocar indiferència és el pitjor que li pot passar a un polític, i Rufián no et deixa indiferent. El problema és que pot cremar-se de pressa. És un risc anar tan fort, més que res perquè arribarà un moment que no sigui notícia, i llavors serà molt difícil la marxa enrere.’ És a dir, si Rufián, en un moment donat, veu que aquest paper ja s’ha gastat i no convé mantenir la seva estratègia, li serà difícil de ser creïble amb un altre paper que no sigui aquest. ‘Ha de saber que si assumeix aquest rol, segurament el perseguirà per sempre’, explica Aira.

Té un posat fanfarró, aparenta una tranquil·litat a prova de bomba i camina amb parsimònia quan va cap al faristol abans de repartir a tort i a dret. Sobre tot plegat, Pastor opina que forma part de la construcció d’un personatge que a Madrid encara han d’acabar de descobrir: ‘Abans de les eleccions, va anar al primer debat, però en el segon ja hi van posar en Tardà perquè amb un sol debat ja s’havia convertit en caricatura. Quan ets previsible i sempre repeteixes el mateix recurs, és fàcil que et converteixis en una caricatura, un estereotip. I és el que li passarà.’

Però si mirem vídeos i llegim entrevistes de fa temps, quan Rufián era militant de Súmate, membre del secretariat de l’ANC i no estava exposat a la primera línia de la política, veurem que ja tenia aquest estil comunicatiu.

Com a curiositat, aquest és el vídeo del primer acte en què va participar com a conferenciant, organitzat per Súmate a Trinitat Vella. Rufián, que era presentat com a graduat social, parlava acompanyat d’Eduardo Reyes, el pare Manel i Elvira Durán:

Segurament aleshores no tenia la facilitat de paraula que ha anat adquirint amb el temps i amb el combat dialèctic, però ja deixava entreveure un posat que ara l’ha convertit en fenomen. ‘Té una part de veritat important. Hi ha una part de personatge, sí, però ja el tenia incorporat abans de ser polític. Si mires els piulets que feia abans i el que diu ara, és bastant igual. Potser n’ha accentuat el to, però és ell i el personatge que ha anat creixent amb ell’, diu Aira.

Avancem un any. Vegeu aquesta entrevista a 13TV de l’agost del 2015, quan Rufián era membre de l’ANC. Davant de tertulians marcadament antiindependentistes es manté impassible, parla amb parsimònia i fins i tot ataca sense apujar en cap moment el to de veu, trets característics del model Rufián:

Una estratègia d’ERC
La tria de Gabriel Rufián com a candidat al congrés espanyol per part d’ERC forma part d’una estratègia molt clara: ‘Rufián en si mateix és un missatge, el missatge d’un votant de l’àrea metropolitana de Barcelona castellanoparlant, que podria ser perfectament un votant del PSC i que opta per ERC i la independència’, reflexiona Aira. Precisament per això, en el discurs a la investidura de Rajoy es va adreçar amb tanta virulència contra el PSOE. D’alguna manera, i entre línies, volia dir que ell podria haver estat un dels seus.

Immergit decididament en el procés cap a la independència, ERC ha volgut dur a Madrid un discurs desafiador, que parla amb claredat i amb discursos adreçats únicament als convençuts: ‘A ERC tant li fum el congrés, perquè vol construir un país nou. Llavors, van al congrés a posar dinamita amb dos enginyers de mines: Rufián i Tardà.’