Gabriel Rufián: ‘El nostre adversari no és Convergència, sinó Podem’

Gabriel Rufián serà una altra vegada el cap de llista d’ERC a les més que probables eleccions espanyoles del 26 de juny. Hi tornarà a fer tàndem amb Joan Tardà i sembla també bastant clar que no hi haurà cap mena de candidatura conjunta de l’independentisme, tal com pretenia el portaveu de Democràcia i Llibertat, Francesc Homs. En aquesta entrevista, Rufián explica com els republicans encaren les noves eleccions, que considera secundàries per al procés independentista. ‘No hem de fer una campanya d’èpica ni confeti’, respon a CDC. Però vol deixar clar que, malgrat anar en llistes separades, ‘l’adversari no és Convergència, sinó Podem’.

—No hi ha hagut trucada de l’Íbex-35 per a evitar eleccions, o no els han fet cas.
—O potser sí que han trucat: a Madrid es comenta molt que unes noves eleccions reforçarien principalment el PSOE perquè finalment pactés amb el PP i amb Ciutadans per la unitat de la pàtria i contra l’independentisme. Sigui ara o d’ací a un temps, desgraciadament a l’estat espanyol el bipartidisme encara és molt viu, el PP continua guanyant eleccions i el PSOE continua essent l’esquerra nacional, tal com l’anomenen aquí.

—Com encareu aquestes noves eleccions?
—En el cas que n’hi hagi, que tot fa pensar que sí, les encararem reivindicant la feina feta. La campanya ha de ser potser molt més normal, en el sentit d’explicar la feina feta. No hem de fer grans mítings per animar ningú a fer res. La gent ja va votar de manera inequívoca, el mandat popular ja el tenim. I aquí som una mena de delegació diplomàtica de Catalunya i només hi som per a defensar les institucions catalanes. No hem de fer una campanya d’èpica ni confeti; cal fer actes en què es pugui parlar molt amb la gent.

—Aquestes eleccions no poden ser una oportunitat per a fer veure que l’independentisme és fort i majoritari?
—Amb aquest debat, que jo recordo com un debat fratricida, de si hem d’anar amb llista única o llistes separades, l’independentisme va prendre molt de mal. I us puc assegurar que a Madrid n’estaven molt contents, d’aquest debat. Ara tenim un govern estable, vivim un moment dolç del procés, amb un president i uns consellers absolutament decidits a culminar-lo. I cal dir que a Madrid sí que es percep una unitat d’acció. Tenim un pacte al congrés amb els companys de DiL per votar conjuntament tot allò que tingui a veure amb Catalunya i amb el procés. A Madrid això es percep.

—I més enllà de Madrid? En unes noves eleccions, els governs i els mitjans internacionals es fixaran també si la primera força a Catalunya és independentista o no.
—Nosaltres, amb DiL, hem parlat amb molta gent a Madrid, i amb gent d’altres països. La gent és perfectament conscient que Catalunya porta endavant un procés constituent transversal, independentment de les llistes electorals. I cal dir que el plebiscit ja es va fer, i es va guanyar. Podem cometre l’error de fer veure que som en un continu plebiscit. Jo crec que des de la diversitat ideològica es guanya més, i és important que al congrés es vegin dos grups parlamentaris que defensen les mateixes coses des d’espais ideològics diferents.

—No és perjudicial per a l’objectiu d’eixamplar la base independentista que en unes noves eleccions En Comú Podem pugui guanyar i deixar-vos en un segon pla?
—L’adversari polític d’ERC, i tots ho tenim clar, no és CDC. Tenim molt clar que ara no es tracta de guanyar entre nosaltres; es tracta de guanyar un país. L’adversari polític és Podem, perquè van guanyar les eleccions espanyoles, perquè la gent va votar en una altra clau i tenien una maquinària mediàtica que és Pablo Iglesias que sortia cada vespre a una televisió. Això vol dir que hem de tenir una càrrega social més gran. I està bé que defensem tots les mateixes coses, però des del nostre espai. I sobta que unes eleccions espanyoles, es-pa-nyo-les [ho remarca pronunciant les síl·labes], encara obrin aquesta mena de debats.

—Per què?
—Perquè la gent vota en una altra clau; hi ha gent independentista que no votarà, perquè són unes altres eleccions, són espanyoles, i ja han desconnectat i no en volen saber res. I també hi ha gent que votarà Podem. L’independentisme s’ha de continuar escoltant a si mateix, i la veu de Catalunya és el parlament, no és el congrés dels diputats.

—Diu Francesc Homs que us va venir a convèncer de la transcendència d’aquestes eleccions i d’anar junts i que li vau donar carabassa.
—Amb ell parlem diàriament, i també amb la resta del grup parlamentari. El debat és sa, i els matisos. No va ser carabassa; ells tenen una opinió, nosaltres una altra… Però en tot allò que té a veure amb Catalunya, amb el procés, amb les institucions, anirem alhora. Ho tenim clar.

—Anant separades les dues formacions independentistes poden donar la imatge de desunió entre l’electorat.
—Mira, a Madrid ens diuen que tenen enveja que nosaltres anem junts, que nosaltres sí que ens estimem el nostre país. Ens ho diuen diputats del PP i del PSOE. La unitat d’acció que de vegades posem en qüestió a Catalunya es manifesta quan ells veuen Puigdemont i Junqueras passejant somrients pel Pati dels Tarongers i tenen un punt d’enveja. Així ‘off the record’ ens diuen: ‘Vosaltres, que teniu un projecte que no ens agrada gens ni mica, feu tant com cal per tirar-lo per endavant, i nosaltres no en som capaços.’ I és una conversa habitual a Madrid. Sí que és cert que no ho diran mai en públic, però hem de reivindicar l’autoestima.

—Sereu el cap de llista.
—Doncs no ho sé. Aquest matí alguna cosa m’ha arribat.

—Home, ho ha dit el president d’ERC.
—Sí, però això ho ha de decidir el partit. Jo valoro molt l’opinió del vice-president Junqueras. I per mi serà un honor. Però ni tan sols n’hem parlat, ningú no m’ha dit res, i els altres companys meus tampoc no en saben res. El més important és el tàndem Tardà-Rufián, i la resta de parlamentaris han fet una feinada…

—Esteu a disposició de tornar a ser cap de llista?
—Per a mi seria un enorme honor.

—No n’heu parlat amb el partit?
—Em consta que hi ha moltíssima gent que està molt contenta i que hem fet el que havíem de fer i que els agradaria que tota la llista fos exactament igual. I jo n’estaré encantat de la vida. Al final, Tardà és la cara visible, i jo no puc pretendre competir amb algú que fa tants anys que és aquí i que és un heroi de l’independentisme i fins i tot de l’esquerra nacional.

—Com heu vist aquests quatre mesos que han acabat en fracàs?
—A Madrid prens consciència que som dos països diferents. L’estat espanyol i Catalunya voten diferent, tenen un parlamentarisme diferent, un periodisme molt diferent, uns partits i una manera de fer política molt diferent. Aquí a Madrid hi ha una mena de concepció de poder; són plenament conscients que són la capital, i t’ho fan saber, de manera contínua.

—Com us ho fan saber, que són la capital?
—Som la cinquena força política al congrés i pràcticament som al galliner. O bé quan arribes a una conferència de premsa, la meitat dels companys de la premsa se’n van. I durant aquest temps han donat per fet que ERC s’abstindria en la votació d’un suposat govern d’esquerres, però a nosaltres ningú no ens ha demanat res i a més sempre hem dit que, com a mínim, s’havia de donar veu al poble de Catalunya. Són aquesta mena de coses. Però, tot i amb això, penso que hem fet una feinada i que ens hem fet un forat en la política espanyola.

—El congrés també queda pràcticament buit quan interveniu.
—PP i Ciutadans es van barallar a veure qui era més patriota en un ple dedicat a la unitat de la pàtria. Allà hi eren tots, tots eren molt patriotes. El següent debat era sobre el futur de les pensions, sobre el Pacto de Toledo, que jo crec que això sí que posa en joc la unitat social de qualsevol país. I durant aquest segon debat el banc del PP i el de Ciutadans eren buits. Hi ha un punt d’hipocresia i de teatralitat. I, amb tot el respecte per Alberto Garzón, però ell té dos diputats, i té un focus mediàtic molt més gran, enorme comparat amb nosaltres. I això sorprèn, perquè ERC i també els companys de Democràcia i Llibertat som dos grups parlamentaris més grans i importants.

—Us han fet una mena de cordó sanitari? Us han marginat?
—Més que marginat, és una actitud infantil per part d’ells, perquè és allò de posar-nos al galliner perquè ‘si no els veig, si no els sento, no hi són’. Però nosaltres continuem guanyant eleccions a Catalunya, on el PP i el PSOE cada vegada són més residuals. Ara, hi ha una mica d’ambivalència, perquè sí que és cert que hi ha gent que ens tracta com aquell grup minoritari de tres diputats una mica sorollós, però ara que som nou ja hi comença a haver una mica de por. Nosaltres hem fet un discurs molt de canvi, de regeneració, molt d’esquerres, que ha sorprès els grans revolucionaris que són Podem. A cada ple els hem de mostrat que el procés d’autodeterminació catalana hi és per a canviar-ho tot. O sigui que, de lliçons de canvi i de revolució, ben poques.

—A Madrid ja no preocupa tant el procés independentista?
—Sí que preocupa. Preocupa tant que no se’n parla. I de fet la governabilitat a l’estat espanyol no ha estat possible pel procés d’autodeterminació català: hi ha hagut una competició per veure qui és vanagloriava més de no donar la veu a un poble, de no posar les urnes.

—Va estranyar una mica que vós fóssiu el cap de llista i que després Tardà fos el portaveu i la cara més visible.
—Al final això era un ‘ticket’ electoral. Sí que és cert que jo sóc l’u i ell el dos, però durant la campanya hi va haver moments que era a l’inrevés, i també hi havia Teresa Jordà… A més, crec que som l’únic grup parlamentari en què tothom ha intervingut al congrés. Entenc que és una fórmula innovadora, però és el que volíem fer. I també he de dir que la figura de portaveu té moltes connotacions, no tan sols públiques sinó també privades: de relació contínua amb els parlamentaris, amb la premsa… Joan Tardà té molta feina feta i era de sentit comú que el portaveu fos ell. I les reunions de portaveus i els contactes amb tothom les hem fetes de manera conjunta.

—Per tant, aquestes noves eleccions espanyoles són unes eleccions secundàries per al procés català?
—Jo crec que sí. Hem de començar a veure si ens creiem que fem aquest procés per fer de Catalunya un país independent. I unes eleccions en un país veí són unes eleccions secundàries. També és veritat que cada vegada que el poble de Catalunya s’enfronta a una urna ha de votar i fins i tot ha de guanyar. Nosaltres desitgem el millor a CDC i confiem que els vagi bé, i una mica millor a nosaltres.

—Què us ha sorprès més d’aquests mesos a Madrid?
—Aquí hi ha relacions cordials sorprenents i relacions no cordials no sorprenents. Hi ha un punt d’hipocresia i de teatralitat gran. Quan ets al faristol tens aquella sensació que és un teatre, i has de mirar d’interpretar un paper. Nosaltres intentem ser la caixa de ressonància de molta gent.

—Us va sorprendre la reacció que hi va haver després del vostre primer discurs a la sessió d’investidura?
—No. Desgraciadament, des que vaig començar a Súmate fa un parell d’anys hem tingut molt a sobre aquesta mena d’unionisme més reaccionari. Ciutadans, Societat Civil Catalana, Dolça Catalunya, Crónica Global. Tot aquest món el vam tenir molt a sobre. A mi em van insultar des del primer minut. Sí que és veritat que va tenir molta repercussió i se’n va parlar molt, i em van comparar amb tots els dictadors de la història contemporània; amb tots, tret de Franco. Aquest, sempre el passen per alt. Però això forma part de la seva derrota. A ells els molesta molt que el PP sigui residual a Catalunya.

—Us sap més greu quan les crítiques vénen de Lluís Cabrera i de Justo Molinero?
—Les he d’entendre. La seva opinió és molt respectable. Moltes vegades penso què faria el meu avi. I el meu avi em fotria un calbot si em fiqués amb el Justo Molinero. Recordo perfectament estar a casa seva escoltant-lo. O sigui que per a mi té tot el respecte. Sí que és veritat que jo la frase textual que vaig dir era ‘jo sóc el que vostès diuen xarnego, i sóc independentista’. No vaig dir que jo era xarnego. Però pensar si ens diuen xarnegos o no, només cal que aneu a Twitter i cerqueu la paraula ‘xarnego’, i veureu que qui l’utilitza és l’unionisme més reaccionari. I, pel que fa al Lluís Cabrera, total respecte i admiració, perquè quan jo era petit ell ja lluitava per moltíssimes coses. Em sap molt de greu i a veure si alguna vegada puc parlar amb ell.