28.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 29.05.2017 - 07:42
El dia 20 de maig s’esqueia el noranta-cinquè aniversari del naixement del crític, lingüista i sobretot poeta Gabriel Ferrater i Soler. El 27 d’abril feia quaranta-cinc anys de la seva mort. De totes dues dates, la segona és la que ha obtingut més importància periodística, per dir-ne d’alguna manera. I és que el Ferrater mític sempre ha hagut de lluitar contra el Ferrater intel·lectual. Les circumstàncies de la seva mort sempre han suscitat opinadors que ens regalen peces amb llistes de presumptes amants, comportaments truculents i anècdotes d’allò més suades.
Gabriel Ferrater no va obrir mai botiga d’escriptor. No va tenir mai al cap de bastir una obra total que quedés quan ell ja no hi fos. La seva vida va ser una constant recerca d’estímuls intel·lectuals que, una vegada apresos i sabuts, desestimava per no repetir-se. Les seves crítiques de pintura aparegudes a la revista Laye als anys cinquanta no són disquisicions líriques, les escrivia posant-se en la pell del pintor. Fins i tot, probablement per parlar amb fonament de causa, va agafar els pinzells. Se’n poden veure quadres prou acceptables a l’institut de batxillerat de Reus que porta el seu nom.
Les aportacions que va fer en el camp de la poesia van significar un daltabaix estètic. Va tardar, però, el seu reconeixement. El seu primer llibre, Da nuces pueris, apareix el 1960. El mateix any que Salvador Espriu publica La pell de brau, obra culminant d’un seguit de llibres que l’encimbellaren després de la mort prematura de Carles Riba un any abans. A la literatura catalana, i molt més a la poesia, sempre li ha agradat molt de treure i posar reis. Ara i abans.
Els altres dos llibres seus, Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), quedaran doncs, ofegats pel pes d’Espriu, poeta que ‘convenia’ més, malgrat que l’obra ferrateriana, breu però potent, entra per mèrits propis en la llista dels grans poetes catalans. A la seva tríada d’interessos poètics sabuda, Carner-Riba-Foix, caldria afegir-hi el seu cognom sense cap mena de dubte. Però no serà fins a la recopilació de la seva obra poètica –Les dones i els dies, el 1968– que els seus versos no començaran a situar-se al lloc que es mereixen. També és l’any que comença a fer classes a la incipient Universitat Autònoma de Barcelona, a Sant Cugat del Vallès. Qui és aquell professor de cabells blancs, que va vestit amb texans i que sedueix a les aules els seus alumnes? Es bastia el mite Ferrater, ja sense aturador.
Són remarcables també les seves traduccions, deixant de banda les que féu per encàrrec a tant la pàgina. El procés de Franz Kafka, de l’alemany al català, no fa gaire va tornar-se a reeditar en la versió que Ferrater va fer el 1962 i amb el seu pròleg i tot. O les seves aportacions crítiques, sobretot amb papers sobre Riba i Foix, en les quals tindrà un paper cabdal el seu germà Joan Ferraté que aplegarà tot el material dispers de Gabriel i l’anirà publicant. L’obra de Joan Ferrater mereixeria tot un altre article. Per la seva aportació a la literatura i la crítica i per un oblit molt més flagrant que el del seu germà Gabriel.
En qualsevol país civilitzat els llibres de Gabriel Ferrater s’haurien de trobar. Pel que hem dit i pel que ens hem deixat al tinter, la seva aportació a la cultura catalana és de primer ordre. Malgrat tot, sembla que Ferrater, deixant de banda els exabruptes de la seva presumpta biografia torturada i romàntica, ara com ara, només pugui calibrar-se a través de la seva poesia. Reeditada de manera absoluta el 2010 amb aportacions del tot justificades a cura de Jordi Cornudella, marmessor de Ferrater, no és possible de fer-nos una idea total del pes de Ferrater senzillament perquè, tret de la seva poesia, la resta dels seus llibres són del tot introbables.
Sembla que Ferrater s’hagi anat esllanguint i, malgrat que hi hagi poetes actuals que el reivindiquin –penso ara en Dolors Miquel, en el poema ‘Últimes voluptuositats’ del seu magnífic llibre El guant de plàstic rosa–, existeix, però en uns llimbs a vegades artificials i imprecisos, apuntalat per seguidors incondicionals que el rellegeixen des d’una perspectiva molt per sota del que l’obra de Ferrater mereix i ofereix. Hi ha hagut aportacions remarcables: des del llibres de crítica de Jordi Julià i Núria Perpinyà fins a les jornades del 1997, compilades el 2001 a Gabriel Ferrater, in memoriam, a cura de Jaume Subirana i Dolors Oller, passant pel volum Gosar poder que recull les aportacions de seminari sobre Ferrater que es va fer al Centre de Lectura de Reus el 2012.
Més aportacions destacables són el magnífic bloc d’Enric Blanes Un fres de móres negres o el documentari Metrònom Ferrater d’Enric Juste i la seva versió en castellà Gabriel Ferrater: trabajos de seducción perdido remarcables. Però hi insistim: no deixen de ser iniciatives puntuals que acosten Ferrater al públic. Un cas a part, mereix el llibre de Carlota Casas Baro, aparegut el 2015, Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma: poetes de la consciència, un estudi erudit que compara l’obra de tots dos poetes.
Clama al cel que després de quaranta-cinc anys de la mort de Gabriel Ferrater, les seves obres completes no s’hagin publicat encara. Pel que se sap hi ha feina avançada però no hi ha una previsió segura d’aparició. No n’hem pogut ampliar la informació. Un autor com Gabriel Ferrater hauria de tenir una presència constant en l’àmbit cultural i no un escampall de propostes disperses fruit de la bona voluntat més que no pas d’un interès real de les institucions culturals del país de posar-lo al lloc que es mereix.
No fa gaire hem sabut que a Sant Cugat del Vallès, poble on morí, s’ha constituït l’Associació Ciutadana Gabriel Ferrater i Joan Ferraté que vol vetllar pel llegat dels dos germans; i que a Reus, el col·lectiu Gosar Poder també va posar-se en marxa oferint, el dia 20 de maig, un magnífic espectacle a càrrec de la companyia La Gata Borda incidint en la capacitat irònica del poeta. Entre Reus i Sant Cugat, val a dir que la segona sempre ha tingut una especial sensibilitat amb Ferrater. A Reus, Ferrater és un institut de secundària i una plaça en un barri perifèric, no gaire cosa més.
Em conten que el col·lectiu Gosar Poder gestiona des del 2012 un compte de Twitter sobre Ferrater (@GabrielFerrater) i que és rar que passi una setmana sense que ningú, arreu del món, no es recordi d’ell. Des d’aquesta vigència popular, cal que Gabriel Ferrater tingui un lloc de referència on el seu llegat pugui ser consultat com Déu mana, una obra completa que doni una perspectiva global del seu immens quefer intel·lectual, una edició crítica de la seva poesia i, ja posats a demanar, una biografia digna. No s’hi animaria Agustí Pons, un dels millors biògrafs del país?
