Gabriel Ferrater, “el millor lector europeu del segle XX” que va capgirar la poesia catalana

El 27 d’abril de 1972, quan faltaven alguns dies perquè fes cinquanta anys, el poeta Gabriel Ferrater es llevà la vida. El fet que ho hagués profetitzat i el fat familiar van ajudar a construir el mite del poeta romàntic, alcohòlic i suïcida. Una imatge de maleït, amb una vida marcada per una intel·ligència extraordinària que brillava en la nit de Barcelona, que sovint ha acabat soterrant el decisiu punt i a part que va marcar el seu pas fulgurant per la literatura catalana. Amb motiu del seu centenari, i en el marc de l’Any Gabriel Ferrater, s’acaben de presentar dues novetats que volen anar més enllà del mite, cultivat durant anys per amics i deixebles.

Per mirar de no restar atrapat per la llegenda, el filòleg i escriptor Jordi Amat (1978) ha refusat particularment de treballar amb el material memorialístic. No ha obert les memòries de Carles Barral, creador del mite de la seva generació dels anys cinquanta, en què entre escriptors en castellà com ara Jaime Gil de Biedma, Alfons Costafreda i ell mateix, hi brillava l’estranya excepció de Ferrater. Ja durant la gravació del documentari Metrònom Ferrater, l’editor Josep Maria Castellet deia: “Un dels entrebancs per a fer la biografia de Ferrater són els testimonis.” Amb aquesta intuïció, Amat s’ha centrat sobretot en el material d’arxiu, d’hemeroteca i un ric epistolari, en part inèdit, per construir Vèncer la por (Edicions 62), una biografia literària del poeta, a qui no s’està de descriure com un gran intel·lectual català i europeu: “El millor lector del segle XX.”

Aquesta faceta del Ferrater lector també la destaca especialment Marina Porras (1991), que ha seleccionat i prologat una antologia de l’assagisme ferraterià a Donar nous als nens (Comanegra). “Ferrater em va ensenyar que es podia mirar i pensar la literatura des d’un altre lloc”, diu la crítica literària, llibretera i professora de la UPF, que enllesteix la tesi sobre l’assagisme literari del poeta. Uns texts que li han servit per a entendre’l més bé com a poeta i per a copsar el seu pensament sistemàtic. El pròleg, tal com diu Porras, se li’n va anar de les mans i s’ha acabat convertit en una aproximació biogràfica de noranta pàgines: “Hi volia explicar la meva visió de Ferrater.”

“Vaig néixer a Reus…”

“Vaig néixer a Reus, el 20 de maig de 1922. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies.” Així es presentava Ferrater al postfaci amb prosa que tanca Da nuces pueris, el seu primer poemari. Amb aquestes vagues referències ha de treballar el biògraf que s’acara amb Ferrater.

Tant Amat a la seva biografia com Porras al seu pròleg donen un valor decisiu als anys d’infantesa i formació de Ferrater, nascut en una família de la burgesia comercial culta i moderna de la capital del Baix Camp. El seu pare, Ricard Ferraté, va tenir una intensa activitat cultural i política, i va ser regidor d’Acció Catalana durant la República. Fugint de la guerra, va ser nomenat cònsol a Bordeu, on la família va viure exiliada i fins al seu retorn, a mitjan anys quaranta. Entretant, la situació familiar es va agreujar i la ruïna va portar el patriarca al suïcidi, després d’haver contractat una assegurança de vida que cobria explícitament aquesta mena de mort, sempre que es produís un any després de contractar la pòlissa. El dia que feia un any del contracte, un tret va capgirar la vida dels Ferrater.

Per Amat, aquestes experiències biogràfiques són decisives per a la seva formació intel·lectual: “Considerava que un dels problemes de la cultura catalana era la manca d’una literatura burgesa i el fet que aquesta burgesia no s’hagués preocupat de donar bona educació als seus fills. Tenia aquesta lucidesa perquè era conscient de pertànyer a una classe social en decadència i no tenia el prejudici del catalanisme d’esquerres cap a la burgesia.”

Els Ferrater tenien una de les millors biblioteques de Reus i una gran preocupació per l’educació dels fills, que es van educar a casa i no van anar a escola fins a força grans, recorda Porras. “Sense aquests fonaments, ell no pot ser el lector ni l’home de llibertat moral que va ser”, afegeix Amat. El pas per l’estat francès, on s’educa en la gran tradició d’amor per la literatura i el coneixement de l’alta societat del país, fa que quan torni sigui un jove més aviat atípic.

Un lector fet a si mateix

Als quaranta, tot allò de culte i modern que representava la seva família a Reus durant els anys vint i trenta ha desaparegut. La burgesia comercial, que havia anat esllanguint-se, ha fet implosió i els nous rectors del país són uns altres. Hi troba l’obscurantisme del nacional-catolicisme franquista. Tal com recorda Porras, Ferrater té “la constatació d’un món que s’ha perdut i mai més podrà recuperar”. En aquells “anys foscs”, per aquest desarrelament troba consol al mas familiar del Picarany, on estiueja i on es reclouen els Ferrater quan les coses van mal dades. Per Amat, és com la casa de l’actriu Norma Desmond –interpretada per Gloria Swanson– a Sunset Boulevard: “Allà dins hi ha una civilització que ha desaparegut, on el voldria viure. L’única opció de viure la llibertat és tenir una cultura solidíssima.”

Per això, Porras s’indigna amb una certa idea construïda sobre Ferrater: “Quan l’any 1950 arriba a Barcelona, sembla que surti del no-res, i sempre es diu que era un conversador, un lector i un bevedor més brillant!”, apunta. “És cert que era molt seductor i tenia una gran facilitat per atraure la gent a la conversa, però se l’ha venut com un frívol atret només pel beure, com un dispers, i no s’ajusta a la realitat. Tot el que escriu és d’un nivell altíssim!” També relativitza la seva adscripció a la generació coneguda com l’escola de Barcelona, formada per escriptors en castellà i en què ell era l’únic autor que escrivia català, i recorda la seva amistat amb poetes catalans com ara J.V. Foix, Carles Riba i Joan Vinyoli, que feien de la seva obra una forma de resistència cultural.

Tal com recorda l’autora, durant trenta anys va fer-se un cànon propi de la literatura universal, arribant a aprendre polonès per llegir Witold Gombrowicz, amb qui es cartejava: “Quan es posa a escriure, té tot això al cap i ho fa ballar d’una manera molt evident als seus textos. És un comparatista avant la lettre, que es fa un cànon per ordenar la literatura.” Per esdevenir poeta, Ferrater entra de ple en l’obra d’Ausiàs March, Josep Carner o Riba. “La lectura de March és decisiva i sense ella no seria el poeta que és”, recorda Amat, que destaca la importància del desig i de la idea del cos que treu del clàssic medieval. Entre el 1958 i el 1963, va escriure els seus poemaris Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos, aplegats l’any 1968 a Les dones i els dies. Amb tan sols cinc anys n’havia tingut prou per capgirar la poesia catalana.

Entre la llibertat de pensament i la por

Amat i Porras comparteixen la valoració de la llibertat de pensament de Ferrater. “Vol pensar per si mateix i valora la llibertat de pensament com una qüestió fonamental”, assevera Porras. Tal com afegeix Amat, “li interessen les idees i no vol ser captiu de les ideologies. Això el fa molt singular.” L’autora del pròleg de Doneu nous als nens referma la idea i hi afegeix evidències de la seva mirada política sobre les coses: “Em fa gràcia que es digui que no és polititzat, però penso que els seus textos són els més polítics del segle XX!”

La por i la impossibilitat de vèncer-la és la qüestió central de la vida de Gabriel Ferrater, segons Jordi Amat: “En una de les cartes a la seva mare, Amàlia Soler, Ferrater diu que la por és el tema de la seva vida. Viurà sempre en lluita i amb una plena consciència de la por.” Pel seu biògraf, el poeta és algú que s’ha pensat molt i que coneix bé les seves mancances i flaqueses. La frase que dóna títol a la biografia, de fet, és un vers de Joan Ferraté que diu: “Vèncer la por no fóra potser sinó el mateix que suïcidar-se.” Per Amat, “In memoriam” –”que canvia de dalt a baix la poesia catalana”–, és clau per entendre’l. El poema autobiogràfic, que parla de la guerra del 1936-1939 “d’una manera insuportable per la seva època”, ve a dir que la joventut és l’únic moment en què un és lliure perquè no té por; ni la por dels infants, ni la dels grans: “Per això té aquesta pulsió vampírica per les dones joves, no embrutides per la maduresa i la por.”

Tant l’un com l’altra també coincideixen en la recerca de la redempció que Ferrater va intentar a través de l’amor d’una dona que li servís d’ancoratge. Per Porras, Ferrater és un home eròtic que triga molt a enamorar-se, però que quan coneix Helena Valentí, li canvia la perspectiva: “Amb Helena Valentí va fer bé l’amor per primera vegada.” Filla del llatinista Eduard Valentí Fiol, vint anys més jove, moderna, culta, alliberada i amb les seves pròpies ambicions, Ferrater va viure-hi una relació tempestuosa. Amb la nord-americana Jill Jarrel, amb qui es va casar a Gibraltar, va semblar trobar algú realment compromès a salvar-li la por. La correspondència creuada inèdita, a la qual ha tingut accés Amat, ho certifica. La fallida de la relació aboca Ferrater a una situació de la qual ni la seva darrera companya, Marta Pessarrodona, no va poder ajudar-lo a sortir: “Som éssers animals, som cos i som desig. Aquesta és la clau de la seva vida i la seva obra. Fonamentalment, llegeix per entendre això, i quan el seu cos no respon, creu que no té sentit viure.”

El sentit d’un final

Després de la seva mort, el seu germà, Joan Ferraté, es va fer càrrec de mantenir-ne el llegat i la posteritat. Jordi Amat, que el va conèixer i el considera una persona important a la seva vida, creu que la recepció de Ferrater no es pot entendre sense la seva feina d’edició, però n’ha pres distància: “En Gabriel li va servir per a batallar contra els seus propis fantasmes.” Porras també remarca: “Joan Ferraté és un personatge que mereix una biografia pròpia. Va editar amb molta cura els llibres del seu germà; tanmateix, també va controlar la figura que en quedava.” Això no obsta perquè, segons ella, ens faltin les versions dels que el van conèixer els darrers anys de prop i que amb el seu silenci han contribuït a mantenir una certa imatge.

Amb el seu suïcidi anunciat, Ferrater va esdevenir un mite, al qual ni Amat ni Porras volen contribuir, sinó més aviat assenyalar les causes d’aquell final. “D’una intel·ligència tan forta que em costa compadir-me’n. Però la intel·ligència pot ser encara més dolorosa”, diu l’antòloga de l’assaig ferraterià. “La gran tensió de la seva vida, que només resol en alguns moments puntuals, és entre aquesta lucidesa molt per sobre de la majoria i la incapacitat de resoldre les seves pors”, afegeix Amat.

Marcats per l’ambició

Per la seva modernitat, dimensió europea, per la manera com entén i viu la vida, Jordi Amat ha volgut escriure una biografia literària amb els millors referents europeus: “L’ambició del llibre era poder-lo explicar com la cultura anglesa explica James Joyce. Amb la mateixa ambició i sense instrumentalitzar-lo de cap manera. Mostrant-lo com un intel·lectual català i europeu del seu temps. Un cas únic a la nostra literatura.”

En el cas de Marina Porras, el punt de partida del seu relat és la figura del Gran Gatsby, protagonista de la novel·la homònima de Francis Scott Fitzgerald: “Mentre llegia sobre els Ferrater de Reus va aparèixer la traducció de Ferran Ràfols d’aquesta novel·la i se’m van creuar les descripcions de la vida burgesa amb la figura d’aquest home solitari però profundament implicat en les coses, que sembla que hi és i no hi és.” A partir d’aquí, va anar descobrint uns paral·lelismes vitals entre l’home real i el personatge de la ficció nord-americana que van acabar d’arrodonir unes paraules de Ferrater en què, en una entrevista amb Baltasar Porcel, deia que volia fer una novel·la, però que li hauria sortit massa semblant al Gran Gatsby. “Deia que Fitzgerald no escrivia prou bé, però aspirava al màxim. Ell també. Has d’aspirar al màxim, perquè sempre et quedes a mig camí. L’ambició ha de ser en tot”, diu rotundament Porras, amb unes paraules que poden ser un resum d’aquestes dues biografies escrites per autors nascuts anys després de la mort del poeta, i que s’han proposat de descobrir-lo més enllà dels mites.