Gabriel Fernàndez: “La pregunta que s’ha de fer Esquerra és: volem ser uns Comuns amb barretina?”

Gabriel Fernàndez és un dels quatre portaveus que té la pre-candidatura Foc Nou, que aspira a dirigir ERC en el congrés del 30 de novembre. Va néixer a l’Uruguai i hi va viure fins a trenta anys. Va arribar a Catalunya en fa més de vint, amb 300 euros a la butxaca i va entrar a ERC atret pel discurs integrador de construcció nacional de Josep-Lluís Carod-Rovira. Provenia de Ciutadans pel Canvi i treballava amb Toni Comín. Fa nou anys que va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Sabadell. Ara és el portaveu del partit a la ciutat, després de rellevar Juli Fernàndez. Es defineix com una persona crítica i lliure de pensament. Es va manifestar contra la investidura de Salvador Illa i, abans, contra el Quart Cinturó, quan ERC l’havia inclòs en un pacte pressupostari amb el PSC. En aquesta entrevista, feta a l’Ateneu de Sabadell, és molt crític amb la gestió de l’actual direcció. N’assenyala els errors i apunta el camí que la seva candidatura creu que s’ha de seguir.

—Com s’ha gestat Foc Nou?
—Algunes de les persones que ens vam manifestar públicament contra l’acord d’investidura del PSC, i que vam arribar a fer-ne articles, vam veure que hi havia un 45% de la militància que havia votat que no i un 2% més que havia votat en blanc. Per tant, un 47% del partit no estava d’acord amb allò que l’executiva actual –tota, en conjunt– li proposava. Vam fer una reunió i els primers dies de setembre vam decidir que calia obrir aquest espai. Molta gent, de dins i fora, ens deia que havíem de fer alguna cosa per recuperar el rumb.

—Sabem alguns dels noms que formen part de la candidatura: Alfred Bosch, Jordi Orobitg, Joan Puig, Helena Solà. Qui més?
—Com que farem una presentació, m’agradaria que fos la gent que ho digués clarament i hi posés el cos, el rostre i el nom. Sí que puc dir que tenim persones del món municipalista, sobretot de base, a tot el país. A Lleida, a Tarragona, a Girona, a Barcelona, a l’àrea metropolitana, a la Catalunya Central… I quan parlo del país, parlo de la pàtria sencera. També tenim gent del País Valencià, parlem amb gent de les Illes Balears, i ho intentem a Catalunya nord, on malauradament és més complicat. És important que en aquest debat hi pugui ser present tothom.

—Per què dieu que Esquerra no havia d’haver investit Salvador Illa?
—Encara crec en la paraula. Quan dius alguna cosa a l’elector és una encaixada de mans i quan l’elector vota és un contracte. Si tu has dit que eres la garantia perquè Salvador Illa no fos president, que el perill era la sociovergència, no pots fer això que has fet. Hauria estat diferent que prèviament haguessis dit: podré pactar amb el bloc independentista o amb el socialisme. Digueu-me romàntic: el mal que es fa a la política ve d’aquests canvis que la gent no acaba d’entendre. No vull enganyar la gent. Esquerra va dir que era la garantia que no vingués el Borbó a la Generalitat a ser rebut per un president. Després hi ha l’altra discussió de país: quines conseqüències tindran aquests quatre anys, pel cap baix, del socialisme a la Generalitat per a la construcció nacional? M’estimo Esquerra, crec que és clau en aquest país, i penso que aquesta decisió serà molt difícil de revertir per poder tornar a conquerir la confiança de la gent.

—També vèieu insuficient el pacte en si?
—Fa 21 anys que visc en aquest país, prou temps per a aprendre què signifiquen els pactes amb el PSOE. Amb l’espanyolisme en general, però amb el PSOE en particular. L’acord, si el llegeixes, és bo. El problema que és que no és creïble. Una vegada s’ha pres una decisió, hem de treballar perquè passi, però ja sabem què passarà. L’altra part ha de complir el desplegament de l’acord, però tots sabem que no depèn del PSC, que passa per Madrid, i que moltes de les qüestions que hi ha escrites demanen anys. No hi ha garanties. I, després, penso que hi ha qüestions d’estat –d’estat català– com l’autodeterminació, el finançament, la situació d’espoliació fiscal, que no les ha de negociar un partit sol amb un altre, perquè toquem l’os de l’estat espanyol. Aquesta mena de negociacions haurien de ser de país. No de set diputats a Madrid, sinó de tots catorze. Del punt de vista estratègic, és un error. Això havia de ser en el pacte amb Sánchez perquè és allà on es juga el partit.

—Creieu que ERC ha de deixar de pactar per sistema amb el PSOE i el PSC?
—Quan l’altre veu que tu no tens opció, no ets lliure ni fort per a negociar. Puc entendre que s’arribi a acords al congrés espanyol com els que hem arribat amb Sánchez. I en moltes ocasions ens enganyaran i no tota la culpa serà nostra. El problema és que en aquest moment hi ha pocs llocs al planeta terra on ERC no pacti amb el PSOE. M’il·lusionava la idea que veníem a substituir el PSC. Veníem a substituir-lo, no a fer-li de crossa. Hi pot haver pactes puntuals, però no sistemàtics, perquè llavors deixes de tenir sentit com a opció política. A més, hi ha una qüestió de sentit comú que em fa vergonya haver d’explicar: el PSC és actualment el gran partit espanyolista, el gran rival a Catalunya de l’independentisme. No parlem del PSC de Pasqual Maragall, del qual alguns ens sentim orgullosos hereus. Parlem d’un partit que no ha tingut cap mirament a aplicar el 155 i a manifestar-se amb l’extrema dreta. Enfortir aquest partit és un contrasentit. Va ser un error enorme de Junts haver-li donat la Diputació de Barcelona i haver-hi governat en el mandat anterior i és un error ara que nosaltres hi continuem governant. Estic preocupat perquè, després del congrés, què passarà?

—Parleu de l’entrada d’ERC al govern de Barcelona?
—La gent imagina això: l’Ajuntament de Barcelona, que és la capital del país, amb tot allò que significa entrar-hi i, després, la Generalitat. Per aquest camí, no. Perquè llavors és la teva desaparició com a força política. Deixes de tenir sentit.

—Els pactes amb els socialistes són la principal raó que ha desgastat ERC electoralment o n’hi ha més?
—N’hi ha més. El tema nacional és la principal raó per a l’independentisme en general i, evidentment, per a ERC. El fet d’haver perdut la confiança de la gent. Tampoc no ens oblidem que hem tingut la preciosa oportunitat d’haver governat tots aquests anys, i és evident que la gent no ens ha vist com el partit de referència nacional ni com el partit d’esquerres de les grans transformacions. No estic d’acord amb això que alguns diuen que la gent no ens ha entès. La gent t’ha entès molt bé, però el que dius i la manera com ho dius no li agrada. I tria unes altres opcions o quedar-se a casa. No t’has escapat del procés que viu l’esquerra a tot el món, i la socialdemocràcia en particular, que comença a ser percebuda com a part del sistema. És una crisi general en què la dreta i l’extrema dreta van guanyant per golejada en la batalla cultural. Hi ha gent que tot el dia parla de l’extrema dreta i la preocupa que arribi a tenir aquestes quotes d’acceptació popular. Em preocupa molt més per què nosaltres no tenim aquestes quotes d’acceptació. Si hi aprofundíssim, segurament trobaríem la clau per a començar a revertir aquest procés.

—Quina és la clau?
—Aquells que volem representar forces de canvi i transformadores hauríem de ser coherents en la nostra vida. Quan no has treballat mai en el món de la resta dels mortals i has entrat en política de molt jovenet, la política es transforma en una professió. I quan fa dècades que hi ets i parles, per exemple, dels problemes que tenim amb Renfe, amb la R4, la pregunta que molta gent es fa és quantes vegades has agafat tu la R-4. Hi ha molts líders d’esquerres que són molt allunyats de les classes que diuen representar. Hi ha una llunyania en el llenguatge, a l’hora de parlar de temes esotèrics per al conjunt dels mortals, amb paraules estranyes i discursos que tots repeteixen de la mateixa manera. Els nostres veïns ràpidament detecten que no parles amb el cor sinó a partir d’un guió. Tots parlen igual, es vesteixen igual, entren en problemes que no són els centrals de la gent. Les esquerres no hem vingut a ser políticament correctes, hem vingut a corregir la política. Quan fa nou anys vaig entrar de regidor, un moment emocionant per mi va ser sancionar les elèctriques que tallaven la llum a la gent. D’això es tracta, que la política torni a tenir poder sobre el sistema i que no estigui sotmesa a les regles del mercat. Deia Pepe Mujica, que per a mi és un referent, que per guanyar-se el cor de la gent primer has de deixar que la gent guanyi el teu cor. A ERC també hem caigut en aquesta mena de pecats. La gestió per la gestió, ja ho hem vist, no té sentit. Es confonen els càrrecs amb el poder. Tu pots tenir tots els càrrecs, com els teníem ara, però el poder real és una altra cosa.

—Dieu que Oriol Junqueras no pot liderar la nova etapa. Nova Esquerra Nacional també té persones que hi han tingut responsabilitats. On fixaríeu el límit de la renovació?
—Tothom té el dret de presentar-se i de dir que se sent útil per al partit. No hi ha res personal contra ningú, això ho vull deixar clar. La lectura que en fem, a partir de les dades de tot un cicle electoral, és que les persones que ens van donar els millors resultats de la història no gaudeixen de la capacitat perquè la gent hi torni a confiar. Pots guanyar un congrés, però el fet transcendent és com et tornes a guanyar la ciutadania. Com tornes a cosir l’espai independentista? Com tornem a ser creïbles per la part del nostre poble que no se sent representada? No és pas qüestió de fer fora ningú, sinó que noves persones tinguin la possibilitat de fer aquesta reconnexió i regeneració del partit. Hi ha gent que m’estimo molt a les altres dues llistes, però passa que tenim visions diferents sobre la manera d’ajudar el partit i el país. Hi ha hagut moments heroics, moments per a la història pels quals hem d’estar eternament agraïts, però ara ha d’entrar aire, obrir les finestres, gent nova, nous perfils, nous discursos, noves oportunitats de reconstruir la confiança de l’electorat. Hi ha gent que té por de repetir el procés del 2008. Jo no hi era, no sé què va passar, però per a molts companys és com un trauma molt present. Ho veig molt diferent, és una oportunitat democràtica preciosa. Quan s’acabi el congrés, tots ens necessitarem, segurament en llocs diferents. Hem de recosir el partit i la societat.

—El canvi de dirigents pot ajudar a refer la unitat estratègica independentista?
—Crec que sí. De fet, la gran majoria de dirigents d’allò que denominem procés, o que hi han tingut responsables importants, ho han admès. Toca aquesta renovació per a poder tenir l’oportunitat de reconstruir.

—Què implica prioritzar l’estratègia independentista? Canviar les aliances? Refer també l’estratègia d’eixamplar la base?
—Eixamplar la base vol dir créixer en suport popular. És l’objectiu de tothom. Però he de créixer perquè els ciutadans d’aquest país entenen que la proposta independentista d’Esquerra és la millor, no perquè comenci a desdibuixar-me, a deixar de ser allò que sóc. Perquè llavors ja no et reconeixen ni tan sols els teus, i es donen de baixa militants i et deixa l’electorat. Vam dir que si l’estratègia d’eixamplar la base no sortia bé, per respecte intel·lectual –va ser l’expressió que va usar Joan Tardà, concretament– l’havíem de revisar. Després d’això que ens ha passat a les municipals, a les generals, a les catalanes i a les europees, és evident que no ha funcionat com volíem. Si continuem encara aprofundint en aquest camí, arribarà un moment que no ens reconeixerà ningú. Has de saber per què et vota la gent. Al batxillerat, tens matèries obligatòries i optatives. Està molt bé que tinguis bona nota a les optatives, però no aprovaràs si no passes el tall de les obligatòries. De vegades ens concentrem molt en matèries optatives i no en les obligatòries. I també cal aquest canvi de lideratge perquè, en política, la condició humana és fonamental. Més que d’intel·ligència política, tenim un problema d’intel·ligència emocional.

—Expliqueu-vos, si us plau.
—La política és emoció. No sóc votant de la CUP. Hi puc coincidir en alguna cosa, no li compro el marc ideològic, però som companys de viatge. No sóc votant de Junts, no faig meu el marc mental de Junts, però som companys de viatge. Després de dècades, hem tingut un president republicà, el president Pere Aragonès, amb els vots de la CUP i de Junts. No ens van votar ni el PSC ni els Comuns. Com és possible que, tenint el 52% dels vots, més de 70 diputats, perdéssim aquestes aliances? Perquè la primera aliança que vam perdre va ser la CUP, i era clau, perquè Junts i Esquerra no sumaven 68. A partir d’aquí comença el greu problema que tenim. Sé que Junts va arrossegar els peus amb la investidura i que no sempre es comporta com esperem, i és criticable això que fan. Ells també han d’entendre i acceptar que de vegades poden manar ells, però algunes altres vegades també podem manar nosaltres. Quan arribem a la república ja serà la batalla final, no? Mentre no hi arribem –i això és el que diferencia les nacions de les que no ho són–, hi ha qüestions que són d’estat. Necessitem estadistes, gent que tingui clar qui són els veritables companys de viatge i qui no. Tothom sap per què va caure el govern d’ERC. Per molts errors, segur, i també hi hagut encerts i coses que han sortit regular. Però és que has canviat de companys de viatge i t’han deixat a l’estacada per no sé quina història del Hard Rock. I per què ja no és un problema per als Comuns? Perquè en el fons és una qüestió d’obediència nacional. S’ha d’entendre, existeix i és legítim: els Comuns fan el paper que fan en aquest país, amb el PSC i amb el PSOE a Madrid. La pregunta que s’ha de fer Esquerra és: volem ser uns Comuns – deixa’m fer una caricatura– amb barretina? Jo no. Vull que siguem el gran partit socialdemòcrata, en el meu cas d’esquerra radical, clarament independentista.

—Us acusen de ser una candidatura subordinada a Junts. Què hi responeu?
—Que no, que som gent lliure. Els que em coneixen a mi, Alfred Bosch, Helena Solà, Jordi Orobitg, que són els més coneguts que han sortit –ja en sortiran més– saben perfectament que no és així. Quan les esquerres s’equivoquen és quan intenten deshumanitzar o caricaturitzar l’adversari. Perquè jo podria dir que les altres dues candidatures són subordinades al PSOE, perquè són els que hi han pactat a tot arreu del planeta Terra. Però no ho diré. Són companys del meu partit que creuen que aquella és la millor estratègia. I nosaltres som uns altres companys que creiem que no. No hem d’entrar-hi perquè és quan comença la caricaturització i, èticament, s’ha de tenir més alçada política.

—Per què ha passat un cas com el dels cartells dels germans Maragall?
—Hi ha una frase d’Eduardo Galeano que diu que si vols ser com ells i fas com ells, ja ets ells. Esquerra és un partit de gent honesta i sempre hem defensat una altra manera de fer política. Hi ha companys que s’han equivocat molt, moltíssim, i que han fet un mal enorme a la reputació. Caldrà saber exactament fins on arriba aquest mal. Una cosa és fer campanyes sense logotip, simpàtiques, com el Free [Junqueras], o fins i tot les sardines. Em sembla una ocurrència. Però els cartells són una altra cosa. Jo no enviaria mai uns mariatxis a uns companys de viatge a cantar “La cucaracha”. La pregunta és si a mi m’agradaria que m’ho fessin. Oi que no? També hi ha els bitllets de Laura Borràs, coses de les quals no vull saber res. Em costa molt de creure que ningú no en sabés res. Si ho sabies, eres còmplice i quedes inhabilitat. Si no ho sabies, això parla també malament de la teva gestió. En sabem coses majoritàriament per la premsa i no per on toca. Sabem que hi ha intervingut molta gent. Per a un partit amb la història impol·luta d’ERC això és greu.

—N’hi ha prou amb els quatre expedients que hi ha oberts a la comissió de garanties d’ERC? Tan sols el militant de l’Anoia pot acabar expulsat.
—S’ha de netejar tot. Tots els responsables, per activa o per passiva, han d’assumir les conseqüències dels seus fets i actes.

—Haurien de plegar?
—Aquells que van habilitar campanyes d’aquest nivell han de plegar i ser expulsats, sens dubte. És que és intolerable la vergonya que passem, per aquestes sigles de les quals estem orgullosos, de la història i de tot el que hem fet. No s’hi val. No hi ha cap organització política vacunada contra les males praxis i la corrupció. Hem de tenir sempre les defenses molt atentes perquè no ens passi. Controlar i controlar-nos quan algun company o companya té la temptació de fer coses perquè no sé quin guru sortit de no sé quina facultat diu que això ens aportarà no sé què. No. Prefereixo no tenir tants vots que ser mort. A mi em va passar quan em vaig definir contra d’alguna qüestió que va decidir el meu partit per pactar un pressupost amb el PSC. Algú em va dir que no era gaire intel·ligent perquè quan et mous, en un partit, hi ha un risc. Però jo puc sortir al carrer i tothom sap què pensa en Gabriel i que s’ha mantingut.

—Abans parlàveu de recosir el partit l’endemà del congrés. Ho haurà de fer la candidatura guanyadora.
—Tenim la humilitat de poder incloure tots els plantejaments que hi ha sobre la taula i que tindran un suport considerable de la militància, com va passar amb la consulta. És evident que l’executiva sabia aquella nit que estava tocada perquè un 47% no l’havia acompanyat i no va sortir a fer focs d’artifici. Aquells que guanyin el congrés hauran de tenir la intel·ligència estratègica i emocional per a reconstruir les confiances internes, dialogant i arribant a acords. Si nosaltres fóssim la candidatura guanyadora, animaria els qui hi hagués al capdavant a posar-nos a treballar immediatament amb les altres dues. Seria estúpid no ser conscient del capital que hi ha.

—D’aquí al 30 de novembre, podríeu arribar a un acord per fusionar-vos amb una altra candidatura?
—Parlarem i dialogarem amb tothom. Això no és qüestió de cadires, és qüestió de principis. Hi ha tres o quatre principis innegociables que són les línies mestres del projecte de Foc Nou. El nom és molt clar i evident. Amb tots aquells que hi pugui haver acords en aquestes qüestions, oberts a parlar-hi, sempre. Per tant, tot és obert abans del dia 30, després del dia 30 i en els diferents moments del calendari. Hi ha un moment de recollida d’avals i després hi podria haver negociacions. I si cap de les candidatures no supera el 50% dels vots, hi haurà una segona volta amb les dues més votades.

—Si vosaltres, en aquesta hipòtesi, no fóssiu la primera ni la segona opció, demanaríeu el vot per a una de les altres i hi pactaríeu?
—Penso que serem una de les dues, perquè hem d’apel·lar a aquest 45%, al militant de base sense càrrecs, a gent que paga la quota religiosament perquè té una estima molt profunda per aquestes sigles.

—Sempre parleu de tres candidatures, no de quatre. Creieu que el Col·lectiu Primer d’Octubre no aconseguirà els avals? Heu provat d’arribar-hi a un acord?
—Hi anem parlant. No diré a ningú si té el dret de presentar-se o no. Tothom és lliure i segurament hi ha matisos que són importants. Nosaltres no representem cap col·lectiu que no sigui el col·lectiu de gent que ens vam significar amb el no públicament, i tenim trajectòries de treball al partit i a les ciutats on hem fet municipalisme. Al final, si ningú no arriba al 50%, allò que queda fora és important. Si hi ha gent de les altres tres candidatures que està d’acord amb els quatre plantejaments bàsics que hem fet, si això no és una qüestió de cadires, per què hem d’anar separats? Estem disposats a parlar amb tothom. Ens coneixem de fa molts anys, tots. Estan disposats a totes les opcions, fins i tot podrien fusionar-se les dues candidatures oficialistes. Deixeu-me dir-los oficialistes: són gent que surt del pont de comandament actual del partit, amb incorporacions. Tot passa pel programa. Les persones són el resultat, després, de l’acord. Perquè hi has de posar gent que pugui encarnar el programa.

—La pre-candidatura Nova Esquerra Nacional proposa que el president del partit o presidenta no sigui el candidat a les eleccions catalanes. Hi esteu d’acord?
—Ara parlaré per mi, no com a portaveu, perquè és una discussió viva. Vaig participar en el procés de “diàleg intern” a Esquerra, i vaig suggerir que havíem de poder diferenciar els càrrecs de govern i institucionals dels càrrecs de conducció política del partit. Si són les mateixes persones les que han de prendre acords que tindran alguna mena d’influència en la seva vida quotidiana, no són del tot lliures, estan condicionades. Crec que la direcció ha de tenir el gruix de persones alliberades de càrrecs tècnics o polítics en les administracions. Si no, les posicions estan afectades per qüestions personals. Entrar o no en un govern afecta sous, treball. Jo seria més defensor d’un sistema en què el candidat a la presidència sigui un i el president i els càrrecs dels partit uns altres. I si el president del partit vol presentar-se a les eleccions, ha de deixar un càrrec per exercir-ne un altre. L’acumulació de barrets no m’agrada ni en la política municipal ni en la nacional. Per poder fer bé coses, has de tenir una funció clara. Aquesta és la teva responsabilitat i ja està.