14.10.2021 - 21:50
El futbol professional fa temps que ha ensenyat les costures, els vicis de temps antics, la podridura: salaris obscens, jugadors semianalfabets, dirigents gàngsters, creació i lapidació de mites a velocitat supersònica… La cosa és tan obscena que el mig esclat del futbol femení es podria entendre com una gran maniobra de soccer washing: blanqueig del futbol. Els articulistes que volen il·lustrar les giragonses històriques solen citar la frase tan gastada (i deformada) d’en Tancredi, el nebot del Gattopardo, però l’enxandallament s’entén millor llegint Roberto Saviano. A ZeroZeroZero explica que els càrtels sud-americans van estar a frec de derrota perquè els va costar molt entendre la lliçó de la ‘ndrangheta calabresa: que, si no volien sucumbir a l’estat, els homes d’honor (juraments i sang, principis morals, aire feréstec) havien de deixar pas als yuppies de la droga (llicenciatures a Harvard, manca absoluta d’escrúpols, gomina i corbata). L’enxandallament ha vençut l’estat amb la mateixa estratègia: adaptant-se al mercat.
La modernitat líquida ens va robar la pudor d’havà que saturava les tardes de diumenge a can Barça, a l’hivern, en aquella hora que el sol ja entrava de biaix però encara escalfava prou. La magdalena proustiana dels futbolaires. Encara avui, si casualment ensumo flaire de puro automàticament sento l’escalfor de la mà del pare repenjada al clatell per no perdre’m entre la gentada dels tocatardans. Després qui va rebre va ser la cervesa. Ara, amb la vacuïtat evaporada, tard o d’hora prohibiran aplaudir o celebrar els gols, pràctiques tribals que poden ofendre vés a saber qui. El pellprimisme s’engreixa a mesura que ens enxandallem.
L’esport-espectacle és vintage, perquè ens vol passius i endrapant frankfurts. Una imatge poc escaient amb la promesa de protagonisme que ens fa constantment el turbocapitalisme. Sigues el protagonista de la pel·lícula de la teva vida. Per això ara s’estila l’esport individual. I per això el pàdel fa estralls. Perquè és actual (ràpid, interclassista, roba de coloraines, nois i noies barrejats ) i per això ha suplantat el tennis (llarg i lent, classista, poc inclusiu, roba massa cara); per això l’antic Club Tennis Horta, fundat el 1912, des de fa un parell o tres d’anys es diu Nick Club Pàdel Barcelona i només té pistes d’esquaix i la web exclusivament en castellà. L’enxandallament del món és posar-li Nick a un centre esportiu, perquè ‘Centre esportiu’ és boomer.
L’enxandallament ho abasta tot, perquè és una revolució. Involutiva, però revolucionària. Abans, quan els llocs on s’anava a jugar a tennis es deien ‘club de tennis’, els cotxes eren petits. Ara són molt més grossos. Poses el sis-cents de l’avi al costat de l’Audi de ta cosina i fa esgarrifar: David contra Goliat. Els cotxes són molt més grossos (fixeu-vos-hi: és sorprenent) perquè han d’encabir molta més simbologia; als anys cinquanta, tenir cotxe i televisor eren sinònim d’haver sortit de la pobresa. El salt de qualitat estava entre tenir-ne i no tenir-ne. Ara de cotxe en té tothom (ja m’enteneu: em refereixo al primer món, i segurament també al segon), per això la diferència està entre tenir una merdeta de Ford Fiesta o un Dacia Sandero 60 CV amb Airbag 4P doble cilindre i totes aquestes enganyifes. L’enxandallament del món és creure’s que la doble tracció et confereix estatus.
L’enxandallament és transversal. La sacralització del parer personal. “És la meva opinió”, t’etziba el neci que no sap res, que no s’ha preocupat de saber res sobre allò de què està parlant ni creu que calgui. Una justificació i alhora un salconduit. Només és la meva opinió, diu el llanut, magnànim, però l’has de respectar perquè totes les opinions són respectables, encara que això que acaba de dir sigui una summa niciesa. L’opinió com a tòtem, l’apoteosi del titular de diari com a màxima informació, el pseudo-debat a partir d’un blanc o negre, el tertulià com a autoritat. El lloc comú i el pensament banal s’equiparen al saber i a la instrucció perquè totes les opinions són respectables. Un dels grans tòtems enxandallats.
L’enxandallament també és anar a veure una peça teatral tan trasbalsadora com La cabra, que planteja un dilema moral i cultural de primera magnitud, esborronador, i esclafir a riure cada vegada que els actors conjuguen el verb follar. Que deuen ser unes tres-centes vegades al llarg de la peça. “Follacabres!”, i ha ha ha! “De debò que t’has follat una cabra?” I més ha ha ha! És el públic Torrente. L’espectador que va a teatre amb xandall, encara que s’hagi vestit de mudar.
És, finalment, el miratge de la falsa llibertat. Que ens facin creure que podem escollir-ho tot com si la vida fos un passadís de supermercat: el canal de televisió, l’influencer, l’escola, l’indret exòtic per anar de vacances… I la llengua, perquè la baixada mortal de consciència lingüística de les dues darreres generacions és resultat sobretot d’aquest miratge enganyós: tinc dues llengües (dues i mitja, si comptem el globish) i puc triar en cada moment quina faré servir, perquè el bilingüisme és diversitat i riquesa. El fet que, a l’hora de la veritat, la tria sigui aclaparadorament la mateixa és la millor prova que aquesta llibertat, de lliure, no en té res. L’enxandallament és la gàbia del pensament.
