12.01.2025 - 21:40
El 9 de gener de 1975, ara fa cinquanta anys, obria al carrer del Cardenal Casañas la llibreria Documenta. Al capdavant, Josep Cots, un home educat i empàtic que portava corbatí i que avui encara és al peu del canó de la llibreria, tot i que fent tàndem amb Èric del Arco, un lletraferit que es va fer llibreter fa deu anys, bo i coincidint amb el trasllat de la Documenta al carrer de Pau Claris, i que també porta corbatí. Tots dos sabien que mig segle de vida calia celebrar-lo amb tots els ets i uts, però a la manera de la Documenta. Tanmateix, en Cots volia que la commemoració aportés reflexió al món del llibre i en Del Arco reivindicava una festa. I així va ser com, els cinquanta anys de la Documenta, van començar a mitja tarda amb una conversa sobre el futur de la lectura i després la música de Malalletra i Miqui Puig DJ, la beguda i els tastets d’en Pep Salsetes van ocupar el local fins a mitjanit. Els amics i clients de la Documenta van atapeir el local de les set de la tarda ençà i s’hi van veure molts editors i més llibreters veïns, i un ambient de dia important i de dia de celebració.
La importància clau de les biblioteques escolars
Tot seguit us relatem com es va desenvolupar la primera part de la celebració, la que va incloure una taula rodona sobre el futur de la lectura. Hi van participar la bibliotecària Marta Cava, la bibliotecària Carme Fenoll, Bernat Ruiz i Jaume Subirana. Va moderar la taula Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria.
Marta Cava, bibliotecària de formació, amb una experiència important en el que és l’àmbit de les biblioteques escolars i actualment directora de la Biblioteca Pública de Llavaneres (Maresme), va obrir el debat sobre el futur de la lectura. De fet, hi va haver poc debat, perquè els convidats a reflexionar-hi es van triar per mirar-se el futur de la lectura a partir d’àmbits diferents i complementaris. En el cas de Cava, les seves reflexions van anar dirigides a l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. I va obrir el foc i repartir mancances en moltes direccions.
D’entrada, va fer una proclama: “Si us plau, gent del món del llibre, avui que esteu tots aquí, compteu amb les bibliotecàries. Som part de la cadena del llibre i desitgem viure aquesta relació. Sobre el tema de la lectura, sempre diem que els infants i els joves no llegeixen i ens preguntem què hauríem de fer més, però jo giraria la pregunta per saber què fem nosaltres com a adults, com a prescriptors, com a editors, com a llibreters… perquè no ho fem bé.” Va parlar de la quantitat de llibres infantils i juvenils de “mala qualitat” que sortien al mercat, i va dir que era una literatura que es tractava com de tercera regional. “A les planes de literatura dels diaris, les crítiques sempre es fan a llibres per a adults. Només trobareu la LIJ en suplements de criança, de criatures, de famílies i de temes d’educació. Amb això diem que la literatura infantil i juvenil només interessa a la gent o bé que té criatures o bé que treballa amb criatures. No la tractem com a literatura.” Indicava amb això normalitzar la literatura infantil i juvenil a les planes culturals i literàries de la premsa perquè tinguessin, també, més visibilitat.
I va continuar: “L’altre tema és que hauríem de començar a diferenciar dues coses que són diferents: l’ensenyament de la literatura i ensenyar el gust per la lectura. La majoria de persones que som aquí vam posar el crit al cel quan es va dir que s’eliminava l’ensenyament de la literatura al batxillerat humanístic. Sí, és indignant, però per què quan es parla de promoure la lectura en l’educació secundària no es produeix la mateixa indignació?” I en aquest punt va aparèixer una qüestió estratègica i una assignatura pendent que cou, la de les biblioteques escolars: “Hem passat dècades sense biblioteques escolars i en paguem les conseqüències ara. I la comprensió lectora també va lligada al tema de les biblioteques escolars.”
I va acabar dient: “Roald Dahl sempre pinta els adults com a persones absolutament menyspreables. Una miqueta hem d’assumir que ho som, oi? I amb els joves i amb els infants hem de deixar de tenir aquesta actitud roaldahliana, per dir-ho d’alguna manera, de ser adults. Primer de tot, hem d’abandonar aquest tractament naïf que fem de la literatura amb les criatures. Deixeu de dir que llegir és guai, perquè això fa que es tirin enrere. Oi que no diem que menjar bledes és guai? Ni diem menja bledes perquè s’obrirà un món nou? I no s’ha de romantitzar tot. Finalment, faig una pregunta que no cal que em respongueu, però que serveixi de reflexió: quanta gent de la sala ha llegit, posem pel cas, al llarg del 2024, un llibre de literatura infantil i juvenil per plaer? No per feina, no perquè teníem una criatura a prop a qui llegíem, simplement pel plaer de tenir ganes de llegir-lo?”
La relació que establim amb la lectura ha de ser semblant a la que establim amb les persones
Tot seguit, Lluís Agustí va donar pas a Jaume Subirana, que és poeta, assagista, traductor, va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, és doctor en filologia catalana i actualment fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra.
Agustí li va demanar sobre el fet que els alumnes quan arribaven a la universitat no tenien la voluntat de construir-se una biblioteca pròpia a mesura que avançaven en els estudis, com ara fa trenta anys o quaranta, quan també era una qüestió important formar lectors crítics.
Subirana va començar fent evident la diferenciació entre el futur de la lectura, el futur de la literatura i el futur dels llibres. I va dir que era important de diferenciar-ho. I va recordar que potser els joves no llegien llibres, però sí que llegien, i potser llegien llibres, però dels quals no se’n podia dir literatura. I, sobre això, va sentenciar: “Sobre el futur de la lectura, tranquils, hi haurà futur a la lectura i, a més, serà bo. I m’agrada recordar una cosa que vaig sentir dir al doctor Òscar Pujol, que no passa res per assumir, entendre, que la lectura no és un bé per a tothom. I si això ho interioritzes, hem d’entendre que la lectura no és un fet universal ni necessari ni necessàriament bo per a tothom.” I també va citar la idea d’Umberto Eco, que va dir que els llibres i la lectura eren com els nostres vells, que tenien una funció bàsica en la tribu fa deu mil anys i que avui continuaven tenint-la, que tenia a veure amb l’experiència, amb la memòria, amb l’arxiu, amb la comunitat, amb la relativitat, amb la diversitat. “El llibre i la lectura, associats a això, crec que tenen un futur llarguíssim. Una altra cosa és en quin format serà, si es vendrà poc o molt, si tindrà IVA o no en tindrà, si hi haurà traduccions… Això no ho sap ningú.”
I va demanar sobre la lectura i el lector de defugir la romantització i la cursileria, com ja havia apuntat Cava. I aleshores Subirana va citar un fragment d’un llibre de Jordi Benavente en què parla de les biblioteques, de casa seva i d’ell com a pare: “A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos, fer-los lectors. Però sé que no depèn de mi, que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent o les abelles. I recordo Pati Smith: ‘He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes. Les de casa meva i les de la meva biblioteca.’” Subirana va dir que li semblava un bon consell, no sermonejar i deixar les portes obertes. “Les biblioteques han de tenir les portes obertes, ha de ser fàcil entrar-hi i no s’ha de demanar a ningú qui és quan hi entra, no s’ha de demanar a ningú quina intenció té i per què s’endú el llibre. No s’han de fer fer fitxes de la lectura dels llibres.”
I van continuar les cites. De l’escriptora Edith Wharton: “Llegir no és una virtut, però llegir bé és un art.” I Subirana apuntava: “La línia argumental a favor de la lectura no pot ser moralitzant, perquè errem el tret. En canvi, llegir bé és un art, vol dir que tenim tot un camp immens de com es promou.” I, finalment, va comentar una idea l’escriptora Ida Vitale, que diu que li agrada llegir llibres i quan els acaba els torna a la biblioteca i quan s’asseu aquells llibres la saluden. I Subirana: “Això vol dir que la relació que establim amb la lectura, a més de no ser moralitzant, ha de ser una relació similar a la que establim amb les persones.”
I sobre la pregunta de què podem fer nosaltres per promoure la lectura, va dir: “Podem promoure espais i condicions en què la lectura sigui possible, millor o més fàcil. I això es pot fer des dels poders públics i també des dels privats. Jo fa molts anys que em vaig comprometre a comprar un llibre sempre que entrés en una llibreria.”
El manifest de la lectura de Ljubljana
Aleshores va ser el torn de Carme Fenoll, també bibliotecària de formació, que va ser directora del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i va supervisar el sistema de lectura pública del país, i actualment és directora de l’àrea de cultura de la Universitat Politècnica de Catalunya.
El moderador, Lluís Agustí, va plantejar a Fenoll com veia la col·laboració entre universitats, fundacions culturals, biblioteques, editors, etc. I si creia que servien manifests com els de Ljubljana sobre la lectura i si arribarien a amarar la societat per aconseguir algun objectiu.
D’entrada, gairebé a tall de resum, Fenoll va tornar a posar l’accent en la necessitat de coordinar-se més bé les biblioteques amb les llibreries i en la necessitat d’empènyer les biblioteques escolars: “És el punt feble del nostre sistema bibliotecari, perjudica el món de la lectura, li juga en contra d’una manera importantíssima.” Va apuntar la necessitat de posar la universitat al primer front de batalla perquè la lectura jugui el paper que volien. I va explicar: “Aquests dies tenim l’Elon Musk i en Zuckerberg als mitjans explicant-nos quines polítiques faran servir per monitorar les xarxes socials, que són els espais on s’informen la majoria dels nostres joves. Per tant, si les universitats, si les biblioteques, no entenem aquesta situació com un problema essencial, serà greu. Per això tres professors de la Universitat de Ljubljana van tenir la pensada de tirar endavant un manifest a favor de la lectura, a favor d’una lectura profunda. I crec que aquesta mena d’iniciatives són essencials i hem de creure que des de les universitats podem tenir un poder important per a transformar el rol de la lectura en la nostra societat.”
L’edició en paper fa quinze anys que no deixa d’encongir-se
Va tancar la roda d’intervencions Bernat Ruiz, que és editor, propietari de l’editorial Apostroph. Observador actiu del món del llibre, col·labora en el postgrau de prescripció lectora i a l’Escola de Llibreria. Lluís Agustí li va preguntar pel futur de la lectura relacionat amb l’edició.
Ruiz va començar posant en qüestió les prediccions de futur i va recordar: “L’any 2008 o 2009, més de mil editors a Frankfurt van dir que el 2015 el llibre digital hauria superat el llibre de paper. Es van equivocar. Ara, el que sí que ha passat, i en això crec que les prediccions a grans trets no es van equivocar, és que la lectura profunda, entesa com a lectura de llibres, s’ha fragmentat, ha saltat de finestra. Avui tenim finestres de lectura, una de les quals és el paper. Però és una finestra de lectura majoritària encara? En molts gèneres, sí, però no en tots. En segons quins països, hi ha gèneres en què el paper ja no és majoritari, que es llegeix majoritàriament en digital. I a última hora al nostre país hem d’incloure una altra finestra de lectura, que és l’audiollibre.”
Va posar en dubte les dades donades pel gremi d’editors recentment i l’eufòria que contenien: “L’edició tradicional en paper, que encara és la que té més força en el negoci de fer llibres, té una mala salut de ferro. Però una cosa que li passa des de fa aproximadament uns quinze anys és que no deixa d’encongir-se. Tot i que hi ha qui diu que la cosa va com un coet, que cada any la facturació augmenta i que el sector editorial viu un moment dolç, si descomptem la inflació, des del 2013 pràcticament no hem crescut. De 2008 a 2013, el sector va perdre un terç de la facturació. I això no ho recuperarem, perquè el sector s’encongeix. I no és una opinió, sinó que les dades ho corroboren.”
Una altra idea: “Vivim una anomalia històrica. El segle XX va ser l’edat del llibre, però això ja no és així. Avui, per menys del que costa un llibre, cada mes tinc accés a una quantitat de contingut enorme via les plataformes de música, de sèries, de cinema, etcètera, amb un contingut que no em puc acabar. En canvi, al segle XX, en aquest aspecte, el llibre era imbatible. Era la màxima oferta de contingut per un preu que no es podia millorar. Podies anar al teatre, al cinema, podies fer moltes coses, però la relació quantitat-preu era imbatible. Això s’ha acabat. I què vol dir? Això vol dir que hem de gestionar aquest aterratge de lectura d’alguna manera. I ho hem de fer amb un temps vista.”
I un advertiment en relació amb la intel·ligència artificial: “La intel·ligència artificial no és cap broma i el sector editorial, de moment, s’ho ha pres d’una manera com aquell que no vol veure l’elefant a l’habitació. El problema real serà quan les editorials perdin la por de dir una cosa que moltes ja fan: que es tradueix automàticament i es dóna a polir aquesta traducció a una persona; que hi ha llibres que ja els escriuen les màquines i els poleix una persona. Això ja passa.”
Finalment, pel que fa a la manera de fomentar la lectura, Ruiz va dir que calia construir lectors des de la infantesa i la joventut, perquè en l’adultesa crear el gust per la lectura ja era molt difícil. “I per això cal una sèrie de polítiques i d’inversions i per això necessitem tenir les idees clares i, sobretot, deixar de negar unes dades que són incontestables en tots els aspectes que impliquen la lectura i el negoci editorial.”
