La futilitat del càstig

D’ençà del restabliment de la Generalitat, tots els presidents catalans han estat objecte de càstig. Amb una sola excepció que confirma abundantment la regla –em refereixo, evidentment, a l’únic espanyolista, l’únic president colonial que hagi accedit mai a la dignitat del càrrec. Tanmateix, caldrà recordar sempre que José Montilla no va accedir-hi per voluntat popular, sinó pel ressentiment de Josep-Lluís Carod-Rovira. Les desavinences entre els partits catalans no són d’ara, però beneficien inexorablement el colonitzador. És inevitable: la divisió interna, l’esquinçament d’una part negant-ne una altra, equival a negar-se a si mateix. La dèria de generar contraris dins la unitat d’origen (encara que sigui una unitat imperfecta, mai realitzada en la seva idealitat) fa impossible la independència. No n’hi ha prou amb la unitat conceptual; cal també unitat sentimental, ço és germandat i/o sororitat catalanes. La llibertat rau en la fusió de subjectivitat i realitat institucional, però la fusió és utòpica quan la consciència s’aliena i esdevé exterior a ella mateixa. Així és com la voluntat d’independència, conceptualment transparent, esdevé opaca a ella mateixa i l’una part expulsa l’altra, convertint-la en un objecte inassimilable. Esmenant Kant, Hegel veié que la polaritat subjecte-objecte sols es podia resoldre en la relació dominador-dominat. Una relació instrumental, en què el dominat esdevé una cosa inerta en mans del dominador. Aquesta és la relació en què emergeix la lluita per l’hegemonia a l’independentisme.

Tots els presidents, amb l’excepció esmentada, han estat perseguits. La majoria han estat jutjats i condemnats, un bon grapat exiliats, alguns torturats i fins i tot un executat. Avui ja no és possible de posar el cap d’un patriota a assecar dins una gàbia al Portal de Mar per a afront i exemple de la multitud, però sí que és possible de servir públicament el cap d’un molt honorable president a fi que els ciutadans en prenguin nota i a l’instant de l’execució alguns adverteixin els més joves, donant-los una paternal clatellada: “Això és perquè te’n recordis.” Puigdemont és el general Moragues que va aconseguir d’anar-se’n. Si mai els botxins del Suprem l’arriben a enxampar, el seu cap penjarà d’una pica ben alta. Però, havent fracassat en la temptativa de raptar-lo a Estrasburg i dur-lo a Madrid com si fos un altre Eichmann i no pas un home que ha cercat la justícia allà on s’imparteix, l’espanyolisme va rescabalar-se rabejant-se en el seu substitut des del moment mateix de la investidura.

Quim Torra entrà en política com hi entren els vertaders demòcrates, sense fixar-hi residència, ans al contrari, fent virtut de la interinitat. Això calia castigar-ho, i no sols pels qui ja l’havien condemnat des de sempre en tant que màxim representant del poble català, sinó pels polítics de carrera i els seus dòcils escrivents, aquells que, amb el coratge que dóna la impunitat, han descendit a profunditats inèdites de la ignomínia per acarnissar-se amb el president més desvalgut de poder de la història contemporània de la Generalitat. Desvalgut no sols a causa del 155 i el desapoderament de la institució sinó, sobretot pel seu apartidisme. És a dir, per la noble però arriscada pretensió de recuperar la unitat de consciència de l’independentisme, situant el conflicte allà on correspon: en la lluita amb l’estat espanyol. Per aquesta pretensió van titllar-lo d’activista, com si la fidelitat al Primer d’Octubre fos un demèrit, com si no correspongués al president de defensar el país amb les minses eines a la seva disposició. Per aquesta pretensió, més que per la impotència en què van enfonsar-lo els mateixos que li criticaven la inoperància, alguns encara procuren enverinar-li la reputació, reduir-lo a un error del sistema, acusant-lo amb més mala fe que no cap al món de no haver aconseguit res. On res vol dir: oposar-se a la censura de l’estat, denunciar amb una pancarta de rang institucional l’anormalitat que mig govern anterior sigui a la presó, o intentar vincular una Generalitat buida de coratge amb l’esperit del seu bagatge històric. Per no dir també: afrontar resolutivament l’embat de la pandèmia amb mesures que haurien salvat moltes vides, que l’estat, que té noms i cognoms coneguts, duu a la consciència per no haver deixat que Torra comandés la resposta a la seva demarcació estatutària. Calia igualar la mortaldat entre Madrid i Barcelona, car el virus no entén en territoris.

Simbolisme inútil, se n’ha dit de la seva integritat. Un cromo, l’anomenen els més cínics entre els cínics. Manca de neutralitat política, en diuen els qui encara persegueixen el president deposat per fer-lo callar definitivament. No han après que, maldant per destruir la vida catalana sols aconsegueixen de crear un enemic que se’ls girarà en contra. Fent l’impossible i més per sintetitzar la seva unitat ideal mitjançant l’extorsió i la violència, Espanya sols aconsegueix d’aprofundir la divisió, com es comprova una vegada i una altra en la seva deplorable història.

Espanya no té cap altre sentit de la política que la imposició. I la imposició implica necessàriament punició. Si “justícia” és un terme que indica precisió i equilibri, equiparació del deure i l’haver, la desmesura espanyola és una immensa exhibició d’injustícia i la causa de la fatalitat històrica que pesa sobre el país. Car la injustícia posa en moviment una força que cerca el reequilibri i que té conseqüències impredictibles en l’abast i en el temps. Els qui avui abusen de la llei no pas per a castigar una transgressió que caldria mesurar amb gran mirament, sinó per a imposar la seva visió del món, augmenten contínuament el radi de la repressió i, entre altres irregularitats, revoquen el dret dels presos polítics al tercer grau amb l’argument que no s’han penedit i encara s’han de reeducar. L’argument no és sols d’una supèrbia colossal; també és radicalment fals. Perquè la presó i les multes no tenen l’objecte de generar una actitud més favorable a l’entesa entre Catalunya i l’estat espanyol, sinó de proclamar qui mana i qui és subjecte d’obediència. Aquesta és la lliçó que els presos han d’aprendre i demostrar-ne el coneixement vinclant-se de genolls i abraçant els dels seus jutges.

Però el càstig no aporta cap lliçó constructiva; sols infligeix patiment. I por. Una por que desperta el refús de qui la sent a tenir res en comú amb qui la genera. La por paralitza, sí, però també referma l’íntima oposició a l’enemic, al qual hom s’avergonyeix de supeditar-se, mal que sigui per la força, car això vol dir perdre’s un mateix i esdevenir propietat d’una voluntat aliena. La submissió ens fa baixar uns quants graons de l’escala vital, d’acord amb la fórmula “com més llibertat més vitalitat”. Jordi Cuixart possiblement és avui la persona més viva del país. Té una vitalitat incontenible, explosiva, perquè gaudeix d’una llibertat insubornable, fins i tot a la presó. Per això esbotza les costures del catalanisme prudent amb una força inflamatòria que és alhora personal i col·lectiva, car ve de cancel·lar en un mateix la divisió tan catalana entre la convicció absoluta del dret i l’objectivitat dels fets reals.