21.01.2024 - 21:40
La Unió Esportiva Sant Andreu ha hagut de penjar el cartell de tot venut deu dies abans de rebre el Club Esportiu Europa a l’estadi Narcís Sala, amb una capacitat de sis mil cinc-cents espectadors. Tots dos clubs viuen ara un moment dolç esportivament, però sobretot respecte de l’afecció: han esdevingut referents del futbol popular català i aconsegueixen una mobilització i seguiment que era impensable fa solament uns anys.
Enguany, després de l’ascens de tots dos clubs a la Segona Federació, la quarta màxima categoria, el nombre de socis de la UE Sant Andreu ha passat de 1.200 a 3.454 i 400 afeccionats es van desplaçar a Salamanca en el partit decisiu per a l’ascens. Per la seva banda, l’Europa ha passat de 854 socis a 1.930, unes xifres que no es veien d’ençà de fa dècades.
😍 Acabem la celebració de l’ascens!
Ambient de luxe en una Plaça Orfila plena de samarretes quadribarrades. Sou la millor afició del món, us estimem! 💛❤️ pic.twitter.com/iy8sipdasM
— Unió Esportiva Sant Andreu (@uesantandreu) June 5, 2023
Els bons resultats de tots dos conjunts contribueixen a aquest augment de la popularitat, però no se circumscriu solament a això, ni de bon tros, i es pot explicar com un procés general, i també en unes dinàmiques catalanes, d’auge d’un futbol anomenat popular en contraposició del d’elit. Així, el periodista Oriol Jové, expert en la història del futbol català, considera que hi ha tres grans factors que ajuden a explicar què passa, en un fenomen que inclou el Sant Andreu i l’Europa i també el CE Castelló, l’Atlètic Balears, el Lleida Esportiu i el CE Sabadell, entre més clubs.
Un primer punt és l’allunyament progressiu del futbol d’elit respecte dels afeccionats, en el funcionament i tot allò que l’envolta. Sobre això, assenyala que els partits de futbol de màxim nivell, a diferència de fa uns anys, ja no es poden veure per televisió en obert, ni de lliga ni de Lliga de Campions, i bona part dels afeccionats els mira excepcionalment. A més, s’han disparat els preus de les entrades, samarretes, o fins i tot per a poder veure un entrenament, i els jugadors han esdevingut personatges molt mediàtics i, en certa manera, distants: “La gent que li agrada el futbol, aquí a casa nostra, continua tenint molta afecció i en molts casos ha cercat alternatives que sent més pròximes, amb les quals es pot sentir identificada.”
Un segon factor és la feina dels equips més modests, que proven d’encarnar uns valors que han deixat arraconats els grans clubs. Jové ho exemplifica amb un esdeveniment recent: “Mentre el futbol d’elit se’n va a jugar una Supercopa en un país com l’Aràbia Saudita, on es persegueixen els drets sexuals i es toleren aquestes injustícies, la gent potser prefereix un entorn en què es defensa tot el contrari.” Sobre això, tots dos clubs no defugen de vincular política i esport: el Sant Andreu fa anys que treballa en l’ajuda dels refugiats, de bracet amb Open Arms, i l’Europa ha arribat a modificar els estatuts per declarar-se antifeixista, antimasclista, antihomòfob, antiracista i contrari a l’assetjament escolar. Això pot ajudar a sentir-s’hi identificat i formar un sentiment de pertinença, amb uns valors que transcendeixen l’esport.
Gerard Álvarez, portaveu del Sant Andreu, en aquesta línia, diu: “El futbol popular és l’essència d’aquest esport, i la massa social creix perquè la gent en gaudeix, amb uns ambients espectaculars i amb un sentimental de pertinença cada vegada més arrelat al poble de Sant Andreu.” El directiu de l’Europa Jordi Collell, per la seva banda, explica que estan en contra d’aquest futbol modern, “aquest futbol espectacle, que entenen com un negoci”, i reivindica un altre futbol, el popular, “que pensi en la gent”. Diu que preveien la resposta de l’afecció, perquè actualment tenen la millor assistència en dècades al camp, el Nou Sardenya.
Finalment, com a tercer punt, segons Jové, hi ha el rendiment esportiu dels equips. L’any passat van pujar de categoria i enguany són en llocs de play-off d’ascens, amb possibilitat de tornar a ascendir, i això pot fer que hi hagi qui s’hi adhereixi: “No es pot deslligar.” De fet, no són els únics que han viscut un moment dolç aquests darrers anys. El Castelló i el Lleida encapçalen el seu grup de Primera Federació i Segona, respectivament, i l’Atlètic Balears fa uns quants anys va arribar a vuitens de la Copa del Rei i és a Primera Federació.
Un Barça a què trontolla el “més que un club”
Un fet indiscutible avui dia és la baixada del nivell esportiu i mediàtic del primer equip masculí del FC Barcelona, un club que sobrepassa els límits de la ciutat i que, segons el CEO, té el suport del 75,4% de catalans. Fa uns quants anys, era segurament el millor equip del món, jugava un futbol vistós i tenia jugadors com ara Leo Messi, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que procedien de la Masia i que, més enllà de jugar amb el Barça, hi havia la sensació que hi tenien un fort vincle. En referència a això, Jové raona: “Era molt fàcil identificar-se amb el Barça de Pep Guardiola, amb futbolistes referents formats a la Masia, que s’havien convertit en els millors jugadors del món i que també exportaven els valors de la catalanitat arreu del món.” Aquests valors ara són, si més no, més difusos, i el nivell de joc clarament no és el mateix: “Tu preguntes als afeccionats quin és l’ídol del Barça actual, i segurament hi ha diversitat d’opinions. Fa quinze anys era molt fàcil d’identificar-se amb aquell equip, i ara és més complicat. És lògic que porti associat aquest auge del futbol popular, o pugui coincidir-hi, que, d’una altra banda, ha existit sempre.” En gran part, això pot ajudar que la gent senti més pròxims uns clubs que, tot i competir a moltes categories per sota, fan un futbol vistós i se’ls sent seus.
En aquesta línia de l’allunyament respecte d’aquests jugadors que han esdevingut celebritats, també hi ha un auge el futbol femení, sobretot del primer equip del FC Barcelona, que ha servit per visibilitzar-lo en conjunt. De fet, Jové explica: “Conec gent, socis, afeccionats del Barça de tota la vida, que no es perdien cap partit de l’equip masculí, i ara és al revés, ara no se’n perd cap de l’equip femení i, del masculí, passen una mica.” A més, ara l’equip femení juga un futbol més tècnic, partits visualment més atractius, amb unes jugadores molt més pròximes i encara amb uns valors, com ara l’esportivitat i no perdre temps, que són com molta gent voldria que fos el futbol, i que fa temps que han desaparegut en l’elit del masculí.
Una rivalitat de dos equips d’un mateix fenomen
D’ençà de fa temps, hi ha sens dubte un procés de gentrificació, de pèrdua de negocis i referents en ciutats i barris que afecta de ple Barcelona. En certa manera, el Sant Andreu i l’Europa han esdevingut baluards d’una identitat, com també uns altres clubs històrics, com ara el FC Martinenc, Sants UE i el CE Júpiter, amb una afecció molt activa i reivindicativa. Portar el nom del barri o representar-lo, tal com fan la UE Sant Andreu amb Sant Andreu de Palomar i el CE Europa amb Gràcia, i el fet que siguin entitats de tota la vida, institucions centenàries del barri, fa que seguir aquests clubs, animar-los o anar al camp, sigui en certa manera un acte de resistència local, una manera de preservar la història i preservar l’autenticitat, i esdevé un punt de trobada d’amor al lloc d’on s’és.
En línia amb això, hi ha proximitat amb els clubs de base, molts jugadors són del barri i poden ser amics o coneguts, te’ls pots trobar comprant o regentant la botiga de la cantonada. La gent fàcilment pot fer una associació i dir: “Sóc de Sant Andreu i, per tant, sóc del Sant Andreu.” “Això no vol dir que després simpatitzin amb el Barça o qui sigui, però no és el mateix simpatitzar que sentir-se’n. És més fàcil sentir-se de l’equip de casa, de l’equip que tens a tres o quatre carrers, que no pas d’un equip que, en el cas del Barça, enguany juga a Montjuïc, que si els veus només és a través de la pantalla, que vi una espècie de bombolla, que els jugadors pràcticament són divinitats, i que ni te’ls imagines caminant pel carrer. I això és una cosa generalitzada”, explica Jové.
Respecte d’això, Collell, de l’Europa, explica que el club s’ha obert a Gràcia: “En primer lloc, per l’aparició dels Eskapulats, la grada d’animació jove, que ha visibilitzat l’existència de l’equip entre el jovent i ha fet que hi vulgui participar; amb un rerefons de protesta i en favor d’un altre model de futbol.” A la grada del Sant Andreu, hi ha els Desperdicis, també amb una clara ideologia antifeixista i antiracista, i, tot i la rivalitat, amb una reivindicació clara del futbol popular.
A més, Collell posa l’accent a formar part del teixit social de Gràcia i explica que volen reforçar-lo, formar-ne part, participar en activitats, festes majors, treballar amb col·lectius socials, tenir presència als bars, botigues, que la gent en parli i veure domassos de l’Europa als balcons. Afegeix que la prioritat és tenir un futbol amb valors i que volen anar més enllà de la pilota: “Tenim un futbol base, tant masculí com femení, i eduquem persones. El futbol és una eina per a formar persones més enllà de xutar la pilota. Si no arribem a l’elit perquè optem pel futbol popular, ens quedem on som i tan feliços.”
🏆⚽ ¡La #Copadelrey en @Carrusel!
▶ Así se han despedido jugadores y afición del @CEEuropa en el Nou Sardenya… ESPECTACULAR
📽️ Vía Sique Rodríguez pic.twitter.com/NfjGf6oUnm
— Carrusel Deportivo (@carrusel) November 1, 2023
Respecte del duel d’aquest cap de setmana, la rivalitat es pot explicar per un component geogràfic, dos equips del pla de Barcelona, que es troben en un moment esportivament bo, competeixen a la mateixa categoria, amb un rendiment semblant i que han abanderat causes més enllà de l’esport. De manera que el partit és per a aconseguir la tercera plaça, però també per a moltes coses més, com ara erigir-se en el club insígnia del futbol popular a Barcelona. En gran part, competeixen tot representant fenomen en contraposició al futbol professional. Álvarez, del Sant Andreu, explica que la gent comença a veure aquest derbi com alguna cosa més que un partit de futbol.
Els clubs han cuidat els barris i han engegat iniciatives a escala de districte, com ara escoles. “Ens considerem un club solidari, fa temps que emprenem accions socials, com ara la vinculació que tenim amb Open Arms, entre moltes qüestions més. El nostre president, Manuel Camino, així ho destaca sempre, que el club vagi més enllà del futbol i a favor de les persones”, diu Álvarez. A més, el Sant Andreu té ara de marca oficial Meyba, una casa que va vestir els equips dels anys vuitanta i noranta, mentre es feien grans, i que representa uns valors diametralment oposats al futbol modern.
En referència a les samarretes, i fent paral·lelismes, Jové, de Lleida, explica que el club de la seva ciutat, que ara també viu un bon moment en una localitat que fa temps que no té cap gran èxit esportiu, ha tingut un augment de l’afecció, sobretot de públic jove: “No fa tants anys, si anava a l’escola i deia que era del Lleida, es reien de mi. Quan era petit només es portava la samarreta del Barça i alguna del Madrid. I ara veus al revés, infants que porten la samarreta amb orgull a classe.”
