19.05.2023 - 21:00
|
Actualització: 20.05.2023 - 08:12
Avui, dissabte dia 20 de maig, l’estadi de Mestalla fa cent anys. Demà diumenge, el València Club de Futbol, que balla a la corda fluixa del descens, rebrà un Reial Madrid que es llepa les ferides de la Lliga de Campions. Serà un partit d’alt risc en una ciutat electrificada per l’efervescència de la campanya electoral. Però si els plans d’alguns ex-directius i d’una ex-batllessa de València no s’haguessen construït damunt la inconsistència i la inconsciència, el camp de futbol de l’avinguda de Suècia de València ja no hi seria. Les màquines l’haurien assolat i en el seu lloc hi hauria un hotel o potser finques altes de pisos. Avui el vell Mestalla resisteix i a banda dels pòsits dels partits de lliga, de Lliga de Campions o d’aquell primer mundial de futbol en PAL color, preserva la memòria d’actes polítics multitudinaris. En el segle XX i en el XXI.
I avui potser és bo de recordar-los ara que Espanya posarà els ulls damunt una València on, amb poques hores de diferència, els dirigents de les dues formacions que defensen el bipartidisme vindran a estirar el xiclet dels intercanvis de missatges més o menys encertats que suren dos metres sobre el terra que xafen els ciutadans.
Avui observaran València, perquè Pedro Sánchez actua en un acte per donar suport als candidats Ximo Puig i Sandra Gómez, però en realitat ve a dir les frases que té preparades sobre Feijóo i la dreta que aquell dia toque segons l’argumentari i a fer l’oferta del dia que eixirà als informatius del migdia de les televisions espanyoles. I demà l’observaran perquè Núñez Feijóo actua en un acte per donar suport als candidats Carlos Mazón i María José Català, però en realitat ve a dir les frases que té preparades sobre Sánchez i ETA que aquell dia toque segons l’argumentari i a fer l’oferta del dia que eixirà als informatius del migdia de les televisions espanyoles.
Compromís al parc Central
La coalició Compromís també farà diumenge en el parc Central de València, el seu acte principal, el que volen que siga més multitudinari. Després d’una setmana de ronda amunt i avall, volen reunir simpatitzants i militants per a posar en net les propostes que han anat fent ací i allà i per a recordar, per exemple, quin és l’únic partit d’obediència estrictament valenciana. Per primera volta en moltes campanyes, Mónica Oltra no serà el centre d’aquest acte. Hi participaran el candidat a la presidència de la Generalitat, Joan Baldoví, el candidat a la batllia de València, Joan Ribó, i els caps de llista per Alacant, Castelló i València, Aitana Mas, Vicent Marzà i Maria Josep Amigó, a més de la número cinc per València, Paula Espinosa.
Aznar, Mestalla i la Gürtel
Cap dels dos dirigents espanyols no han triat l’estadi de Mestalla per fer aquests mítings que solament serveixen per a demostrar múscul i força, per a atemorir i fer menut l’adversari. Però a València encara es recorda el que el 28 de febrer de 1996 va protagonitzar José María Aznar. El partit va dir que hi havien anat setanta mil ànimes a escoltar-lo. En realitat, sembla que van ser 55.000. La idea va ser d’un Eduardo Zaplana campió, embriac de poder i de ganes d’agradar al seu cap. Ell havia arribat a la Generalitat uns mesos abans i després d’un míting que va desbordar la plaça de bous va dir “el pròxim l’hem de fer a Mestalla”. I el va organitzar. Manolo Escobar va cantar. A Raphael el van vetar perquè just uns dies abans havia lloat els èxits de Franco, però també era a la llista de convidats amb Julio Iglesias i son pare, Arévalo, Maria Jiménez, Pepe Sancho, Fernando Sánchez Dragó. Les estrelles del rock van ser Rita Barberà, tot i que era enemiga íntima de Zaplana, però que acabava de guanyar les eleccions municipals per majoria absoluta, i José María Aznar. Més de quatre-cents periodistes ho van contar. Els autobusos arribats dels punts més diversos envaïen la ciutat. Els helicòpters sobrevolaven l’estadi, l’avinguda d’Aragó i l’entrada a València per la carretera de Barcelona. La ciutat es va paralitzar.
Tres dies després, Aznar derrotaria Felipe González a les urnes. Aquell míting de Mestalla s’ha estudiat després com una demostració de força, potser excessiva, d’un PP que començava a conquerir territori d’una manera que semblava imparable.
No van contar els periodistes aquells dies, perquè encara no se sabia, allò que va confessar Álvaro Pérez, conegut com el Bigotis, en una comissió d’investigació del congrés espanyol: aquell esdeveniment ja el van organitzar empreses de la trama Gürtel.
I el 2003 el PP i Gürtel el van voler replicar per dur Francisco Camps al cel. Camps va guanyar les eleccions, però la imatge d’aquell estadi, ara centenari, mig buit, amb un Aznar una mica destemprat, mostrava al PP que potser aquell camí dels excessos no era el més recomanable a seguir.
El precedent de Manuel Azaña
El primer míting multitudinari que ha vist l’estadi de Mestalla és el que va fer-hi l’any 1935 Manuel Azaña amb el seu partit, Esquerra Republicana. Primer van pensar que podrien fer-lo a la plaça de bous, però Mestalla els va semblar més adequat. No hi havia eleccions a la vista, però Azaña va començar a València una ronda de trens grans actes: València, Barakaldo i Madrid.
En el míting, Azaña va reivindicar la figura de Vicent Blasco Ibáñez, encara que va criticar el paper del Partit d’Unió Republicana Autonomista, el PURA, creat per l’autor de La barraca. El periodista José Ricardo March explica, això no obstant, que la primera imatge d’aquell míting va ser la d’Azaña abraçat a Mario Blasco, el fill gran de l’escriptor, per a remarcar la importància de la formació republicana en les primeres dècades del segle XX. L’historiador Miquel Nadal explica que aquest va ser el gran míting per antonomàsia, i que es pagava una entrada per accedir-hi. Hi van anar milers i milers de persones i el camp es va convertir en un actor essencial del discurs polític que es volia transmetre.
La plaça de bous, talismà, a vegades
Carlos Mazón no ha volgut ser menys que els seus antecessors i també ha volgut brindar al seu dirigent, Alberto Núñez Feijóo, una plaça de bous plena de gent, de banderes espanyoles i de gavines.
La tradició va començar l’any 1995. José María Aznar, Eduardo Zaplana i Rita Barberà van fer-hi un míting multitudinari en la campanya de les municipals i a les Corts. La plaça va quedar menuda i es van convèncer d’allò de Mestalla.
El 6 de març de 2008, més de 20.000 persones van anar a la plaça de bous a escoltar Mariano Rajoy, que s’enfrontava a Rodríguez Zapatero a les eleccions espanyoles. Rajoy les va perdre.
El 17 de maig de 2011, els protagonistes van ser Mariano Rajoy i Francisco Camps, que ja era investigat en el cas dels vestits. Eren vespres de les eleccions municipals i a les Corts que el PP va guanyar de manera absoluta. Va ser aquell míting en què Rajoy va proclamar que Camps tenia la seua amistat sincera i el suport de tot el partit i el dels valencians. Camps va guanyar les eleccions, però pocs mesos després va haver de plegar.
L’any 2015, quan tot pintava molt malament per al partit, el PP va tornar a invocar l’esperit de la plaça de bous per mirar de conjurar el malefici. Els protagonistes van ser Mariano Rajoy, Alberto Fabra i Rita Barberà. El resultat va ser catastròfic per al partit. No hi van tornar el 2021.
Els socialistes, a la ciutat de les ciències
Aquell any 2015, qui va omplir la plaça va ser el Partit Socialista, que unes altres vegades ja havia emprat la plaça per fer mítings electorals. Ara, en canvi, opta per llocs oberts, per les places. I per això havia previst de fe el míting de demà amb Sánchez a la plaça de la Mare de Déu, amb el Palau de la Generalitat ben visible, però com que la previsió parla d’un oratge inestable, han canviat l’escenari pel museu de la Ciència Príncep Felip.
No és la primera volta que els socialistes valencians usen aquest espai, perquè ara fa unes setmanes hi van fer la convenció municipal socialista, també amb Pedro Sánchez. Això és un canvi de registre dels socialistes, que havien assenyalat els excessos i els deutes de la Ciutat de les Arts i les Ciències com una de les deixes enverinades del PP. Com la Ciutat de la Llum, a Alacant. Com l’aeroport de Castelló. En aquesta segona legislatura botànica han decidit de capgirar el discurs i el missatge i canviar-lo per la bona gestió. Presumeixen que l’aeroport de Castelló cada vegada connecta amb més llocs d’Europa; que a la Ciutat de la Llum hi tornen els rodatges, i que la Ciutat de les Arts i les Ciències ha deixat de ser deficitària gràcies a la bona gestió.
Així ja hi poden dur Pedro Sánchez a fer mítings o hi poden celebrar cimeres entre el País Valencià i les Illes com la de desembre passat, per exemple.
Els mítings en l’era de Twitter
Els mítings, les banderes, les consignes, els autobusos i els entrepans són un concepte i una manera de fer la política desfasada en l’era de Twitter que tenen com a única finalitat demostrar la força dels uns i dels altres. Facilitar a les càmeres de televisió els plans zenitals d’una plaça de bous plena o d’un poliesportiu fins a la bandera, recomptar el nombre d’autobusos que l’aparell del partit ha estat capaç de mobilitzar, o dir quants milers de persones no han pogut entrar en determinat acte perquè la cabuda és completa. És un acte efímer que dura el que dura la connexió en directe amb el telenotícies i les repiulades dels fragments d’imatges, realitzades sempre pel partit, que els gabinets difondran a les xarxes socials.
