Furgant en l’origen de la corrupció

Les detencions recents del cas Imelsa, començant per la d’Alfonso Rus, han fet girar altra volta el focus mediàtic de la corrupció cap al País Valencià. Això no s’ha acabat, encara: Rita Barberà és en el punt de mira, però la gravetat dels fets i la importància dels protagonistes ha tornat a desfermar una onada d’indignació contra un sistema que no pot ser vist sinó com una trama organitzada per a robar amb qualsevol excusa i en qualsevol lloc. M’ho vaig preguntar en veu alta fa mesos, si el PP era una organització criminal i no un partit polític. I cada dia es fa més difícil de respondre-hi negativament.

L’abast de la corrupció del Partit Popular al País Valencià és inaudit. Ja hi ha prop de quatre-cents càrrecs encausats o condemnats entre un judici i un altre. La presència de consellers i diputats a les presons ja no una simple anècdota. I comença a ser més senzill de dir qui està net que no pas qui està tacat.

Aquest volum, aquesta generalització de la corrupció, resulta absolutament corprenedor. I reclama explicacions. És cert que a tot l’estat espanyol el PP ha robat. I és constatable que ha robat especialment en allò que, per oposició a l’arc mediterrani, els del PP van voler anomenar l’arc de la prosperitat (Madrid-València-Palma). Però l’abast de la corrupció valenciana ara mateix supera tot allò que s’ha vist i que serveix per a comparar.

I crec que cal assenyalar un defecte inicial que a mi em sembla impossible de no relacionar: les males pràctiques de la transició valenciana. Impulsats pel pànic al nacionalisme valencià –pro-català, per a entendre’ns–, els poders de l’estat acceptaren i encoratjaren un model de política i de polítics irracional, feixistoide i populista en el pitjor sentit de la paraula. I, així com es va tolerar la violència més que enlloc o es va aplaudir la ignorància més que enlloc, també es va permetre més que enlloc que gent sense cap classe de pulsació cívica ni gens d’interès pels afers comuns creàs i dirigís un partit i després s’emparàs del poder del país. Recordeu l’afer d’Eduardo Zaplana i un amic seu al qual el van enregistrar dient ‘jo he vingut a la política per a folrar-me’. D’ací plora la criatura.

Som on som, però. I cal fer net. Per això és important de rescabalar els robatoris. La Generalitat Valenciana ha començat a fer això que Joan Llinares exigia en una entrevista recent a VilaWeb: que les institucions encapçalen la lluita contra la corrupció i reclamen fins el darrer cèntim als qui els robaren. Però alhora cal recordar en veu alta allò que el temps, dissortadament, ha demostrat: que si els valencians no ens recuperem com a poble, la decència sempre serà una utopia perquè la irracionalitat només pot portar irracionalitat.