09.02.2016 - 12:12
“Benjamin Netanyahu ha segrestat el sionisme”. Així de contundent es mostra el Catedràtic de Ciència Política Pere Vilanova amb el polític israelià, que d’ençà que va fer-se per primera vegada amb el poder al país l’any 1996, al capdavant del partit de dretes Likud, sembla haver deixat els partits d’esquerra en estat vegetatiu. Lluny queden ja els anys d’hegemonia de què va gaudir l’esquerra sionista durant pràcticament tota la segona meitat del segle XX, i lluny queden també figures icòniques del moviment com David Ben Gurion, Golda Meir o Isaac Rabin.
Tanmateix, el desplaçament a la dreta que s’ha produït en la centralitat del sionisme en els darrers vint anys no és representatiu del que aquest moviment va ser durant moltes dècades, quan les idees de caire socialista impregnaven el moviment d’alliberament nacional del poble jueu. Com van fer compatibles, doncs, els ideals sionistes i socialistes que ara sembla que costen tant de conjugar? I en què es va traduir, finalment, el seu anhel de llibertat i justícia?
Els orígens i la confluència de les dues corrents
A pesar que la jueva sigui una història marcada per dispersió de la comunitat arreu del món, la idea de retornar algun dia a la Terra de Sió o d’Israel (Eretz Israel) sempre ha format part de l’imaginari col·lectiu de la Diàspora jueva. Ara bé, malgrat existir el projecte com a ideal, el sionisme no es va formular com a concepte per primera vegada fins l’any 1892 a Viena (Àustria). L’eclosió del projecte es produeix, doncs, en un context (l’europeu de finals del segle XIX) marcat pels processos de secularització derivats de la Il·lustració, pels grans ismes polítics contemporanis (nacionalisme, socialisme, liberalisme) i per les fortes onades antisemites que assetjaven i assetjaran Europa.
Des del seu naixement, el sionisme va estar estretament lligat a tesis socialistes. Una de les contribucions més importants prové del socialista Moise Hess. Per a aquest alemany nascut a Bonn, l’Estat d’Israel no era una finalitat en ella mateixa, sinó un mitjà per a assolir la justícia social.
Tanmateix, la principal empresa dels sionistes socialistes va radicar en demostrar la viabilitat del seu projecte tant davant dels amplis sectors sionistes i antimarxistes com dels marxistes antisionistes. És en aquest punt que guanya notorietat la figura del rus Ber Borojov, en especial entre els joves intel·lectuals jueus, que l’acabaran considerant el “descobridor de la síntesi [entre els dos projectes]”, com explica Walter Laqueur a Historia del sionismo.
L’eix central d’aquest moviment de moviments, al seu torn, era el treball, doncs advocaven per crear una classe treballadora hebrea, inicialment agrícola, que era incompatible amb l’ús de la població àrab com a mà d’obra per als jueus. Ideals, doncs, com el benestar social, el cooperativisme, l’esforç comunal o la propietat pública van jugar un paper molt important entre aquells moviments d’esquerres que, sobretot a partir de l’any 1904, comencen a desembarcar a Palestina amb l’objectiu de portar a la pràctica tot el que havien predicat.
El sionisme socialista avui
La data que va posar punt i final als 70 anys d’hegemonia del socialisme a Israel va ser la guerra del Yom Kippur (1973). La lenta resposta dels governants a l’atac de la coalició àrab, juntament amb el número de baixes (xifrades en més de 3.000) va provocar un greu trauma en la societat israeliana. Així, tot i que Golda Meir va revalidar el càrrec de primera ministra l’any 1974, va perdre un número important de diputats a la Knesset, el parlament d’Israel. A les següents eleccions, celebrades el maig del 1977, la dreta del Likud va guanyar en diputats, i va investir Benachem Megin com a primer ministre.
Aquesta tendència es va evidenciar a les darreres eleccions que va viure el país l’any 2015, on els partits socialistes, reduïts fonamentalment a Meretz, van aconseguir només 5 diputats a la Knesset.
Les aplicacions pràctiques: kibbutzim i moshavim
La vessant pràctica més evident d’aquells ideals socialistes i sionistes van ser els kibbutzim (de l’hebreu, “agrupació”), definits per Pere Vilanova com “granges col·lectives en el sentit radical del terme”. El primer es va establir l’any 1909 a la costa sud del mar de Galilea, i amb el pas dels anys es van acabar convertint en un dels màxims exponents històrics del socialisme utòpic gràcies a una manera d’organitzar-se molt trencadora.
No obstant això, els kibbutzim no van ser l’única forma que va adoptar la resposta dels jueus a aquesta ideologia tan marcada. Tal i com assenyala Avital Livneh, Director de l’escola Hatikva, els moshavim (de l’hebreu, “assentament”), unes cooperatives agrícoles, també aspiraven a construir “una societat jueva diferent”, tot i no ser tan radicals com els primers.
