Fundació Tàpies, l’R+D de l’art contemporani a Barcelona

Hem preguntat a Manuel Borja-Villel, Nuria Enguita Mayo, Laurence Rassel i Carles Guerra, els quatre directors que han aixecat la Fundació Tàpies durant els vint-i-cinc anys que té de vida, quin aspecte destacarien de la seva etapa (a Carles Guerra, que acaba d’assumir la direcció li preguntem què espera deixar). I en segon terme, els hem demanat quin espai creuen que ocupa la Fundació Tàpies a Catalunya i quin hauria d’ocupar. Les seves respostes són d’avantguarda i de futur. Les podeu veure en aquest vídeo.

En un segon vídeo, recollim íntegrament les intervencions que van fer els quatre directors en l’acte central de celebració dels vint-i-cinc anys de la fundació, el divendres 11 de desembre. La Fundació Tàpies va néixer el 1990, impulsada pel mateix artista Antoni Tàpies i per la seva família, en especial el seu fill Miquel Tàpies, primer director i president de la fundació. L’artista es va morir el 2012 i Miquel Tàpies es van morir l’any passat. Aquest any, un concurs internacional ha escollit el projecte de Carles Guerra per continuar portant la Fundació Tàpies a l’avançada de les institucions museístiques internacionals.

L’acte institucional dels vint-i-cinc anys, presidit per l’alcaldessa Ada Colau i amb la presència de centenars d’artistes, directors de museus, gestors culturals, intel·lectuals, amics i col·laboradors de la fundació, era esperat pel fet que es va plantejar com una conversa amb tots quatre directors. Al final es va alterar el programa i van intervenir un darrere l’altre.

El primer director, del 1990 al 1998, Manuel Borja-Villel, va destacar que l’èxit de la fundació radica sobretot en tres grans eixos: l’obra, la fundació i la ciutat. Borja-Villel considera que l’artista Antoni Tàpies va impulsar la idea de patrimoni, de col·lecció, des d’una revisió crítica de com s’escriu la història. També en l’àmbit de la fundació, l’artista va permetre en tot moment el qüestionament de la institució, per replantejar-la, i fer-ho amb la gent. Finalment, va dir que des de sempre la Fundació ha tingut una vocació internacional però generada des de Barcelona: ‘En aquest sentit, recordo una gran exposició, en certa manera fracassada com tota gran exposició, perquè no estàvem preparats, que fou ‘La ciutat de la gent.’ L’exdirector ha conclòs que en aquests tres àmbits el treball de la Fundació Tàpies ha estat exemplar.

Per la seva banda, Núria Enguita Mayo, que va dirigir la Tàpies del 1998 al 2008, va recordar que el fet de poder treballar des d’una llibertat total li va permetre mantenir el qüestionament crític que sempre ha caracteritzat la fundació: ‘L’absoluta complicitat de Miquel Tàpies va permetre fer un programa molt arriscat en alguns moments. Ell sempre m’animava a anar endavant tot i les crítiques, i deia que la Fundació Tàpies era l’R+D de l’art contemporani a Barcelona.’ Va acabar dient: ‘Avui comença una etapa nova, esperançadora, tot i el moment difícil que es viu.’

Laurance Russel, directora del 2008 al 2015, va manifestar: ‘Voldria recordar que la fundació com tota institució és un projecte col·lectiu, juntament amb els desitjos i esforços personals. Una proposta doncs de bé comú. Quan vaig arribar s’estava reformant l’edifici. Amb en Miquel Tàpies vam pensar com es podia obrir la fundació a espais diversos per a públics diversos i disciplines diverses. Es van fer caure parets i es van obrir finestres. Gests físics de relació amb l’edifici. Una altra idea molt important per al Miquel era obrir l’arxiu del seu pare: el seu pare com a ciutadà i a través de la seva correspondència mostrar un diàleg continu amb altres artistes, intel·lectuals i la ciutadania de la seva època. I vam tornar a obrir la fundació sense cap nostàlgia però amb memòria. Tàpies i la fundació sempre s’han pensat en relació amb el món. I vam experimentar amb els límits del museu, vam posar a prova els límits del museu. La fundació havia de ser un lloc d’empoderament, de risc màxim, perquè hi havia la protecció de l’artista, la seva obra i la família Tàpies.’

Finalment, va parlar Carles Guerra, actual director des de fa pocs mesos: ‘L’obra d’Antoni Tàpies ens aboca a representar una modernitat pensada des de coordenades perifèriques. Les anomalies polítiques ens han donat caràcter i estan en la base de la nostra modernitat. Ara, però, diem que de l’adversitat en fem projecte i així seguirem. El futur de la nova institució implica defensar la cultura en el si d’aquesta nova economia que mobilitza fins a la darrera partícula de les nostres vides. Estem aquí per explicar-ho, per donar valor al paper de la cultura en els projectes de futur. Vivim en una ciutat rica en recursos i capitals diversos, que molt sovint els representa la seva història. Certament és la ciutat de la gent. Tenim pendent de fer d’aquesta institució i d’altres, models d’articulació socials, on puguin aplegar-se col·lectius molt diversos, sense els complexos i les inhibicions que troben a la resta de la societat. La promesa de 3000 anys d’amistat que llancem com a motiu d’aquesta celebració vol expressar el desig d’allotjar tantes aliances com sigui possible.’