Que s’acabi el fum de palla és una exigència per a dignificar la política

  • Quan els polítics juguen a vendre grans titulars d'uns pactes que el pas del temps aigualeix i difumina fan un gran mal a la democràcia

Vicent Partal
18.06.2024 - 21:40
Actualització: 18.06.2024 - 21:47
VilaWeb

Hongria va anunciar ahir que el català no seria llengua oficial a la Unió Europea i, en qualsevol cas, va deixar clar que no faria res perquè ho fos durant la seua presidència del Consell de la UE, que comença el primer de juliol. Ara fa un any, Junts va acordar de cedir els seus set vots al parlament espanyol per investir Pedro Sánchez en canvi de l’oficialitat del català a la Unió Europea, l’adopció del català al congrés espanyol i la creació de comissions d’investigació sobre el 17-A i Pegasus. Les altres tres condicions s’han complert, però la condició estrella, la que va fer obrir ulls com taronges a tothom, no. Semblava, i els precedents ho indicaven, que era un procés gairebé automàtic que tan sols dependria del govern espanyol, però no ha estat així. O el govern espanyol no hi ha fet prou. La cosa, siga com siga, és que ha passat prop d’un any i no solament no s’ha complert la promesa, sinó que ara s’allunya. Titulars ben grossos i realitats ben menudes.

Aquestes promeses polítiques fetes amb un gran ressò mediàtic i que després s’esvaeixen en el silenci que marca el pas del temps, les podem anomenar “fum de palla”. Són promeses que inicialment capten l’atenció pública, desperten grans expectatives i justifiquen pactes i acords difícils d’imaginar si no es compleixen. Però amb el pas del temps se’n dilueix la concreció fins a desaparèixer completament, sense cap explicació clara de ningú ni un rendiment de comptes efectiu i contrastable. I això fa molt de mal a la democràcia.

Ho tornem a veure ara mateix. Esquerra Republicana, per a investir Salvador Illa com a president de la Generalitat, demana un finançament singular. I el PSOE diu que sí, però interpreta la paraula “singular” d’una manera diferent que Esquerra, tan diferent que s’assemblen com un ou a una castanya. Fa tota la sensació que els uns i els altres cerquen una frase, un tòpic, una consigna que els permeta de dir que s’ha guanyat molt amb el pacte –justificant-lo, per tant. Però importa que s’acabe complint o no? És secundari, sembla. Dissortadament. I això fa molt de mal a la democràcia.

La llista d’aquestes promeses incomplertes seria inacabable. Els partits catalans sempre prometen grans victòries abans de cedir els seus vots al PSOE o al PP, i després el temps passa i de les coses que es van prometre no en resta sinó el record, i encara. No és sempre així, és cert. Però és tan habitual que no pot estranyar a ningú la gran desconfiança que susciten aquests anuncis en la població. I això fa molt de mal a la democràcia.

Per exemple, ara fa un any també ERC va cedir els seus vots a Pedro Sánchez en canvi de la llei d’amnistia i el traspàs “integral” de Renfe. L’amnistia ara és una realitat, tot esperant la guerra judicial, però aviat es va veure que allò que el PSOE entenia per integral no tenia res a veure amb el significat ver d’integral. I poc temps després vam saber que el traspàs no aniria a la Generalitat, sinó a una empresa on el govern espanyol tindria la majoria decisiva. Titulars ben grossos i realitats ben menudes.

La raó que ho explica tot plegat és que el pas del temps té una manera subtil però molt potent de transformar les nostres perspectives i prioritats. De manera que aquelles promeses que en un moment determinat poden semblar fonamentals van perdent importància, van tornant-se relatives, a mesura que avancen els dies, les setmanes, els mesos o els anys. Simplement, com més lluny és un esdeveniment, més difús es torna el seu impacte emocional; impacte que al final és el que importa i el que és cobejat per la política.

Que ells, els polítics, juguen amb aquesta constatació a mi em sembla molt difícil d’evitar. No recorde ara, ni puc trobar-ho fàcilment, de qui és la frase, però hi ha qui diu que “la promesa feta era una necessitat del passat; la paraula trencada és una necessitat del present”. O, no cal anar tan lluny, aquella famosa explicació de la CUP segons la qual “els pactes muten”.

Que no ho puguem evitar, però, no vol dir de cap manera que puguem acceptar-ho, ni que ens hi conformem. Ho hem de criticar, ho hem de denunciar, ho hem d’atacar. Constantment. Perquè les promeses fetes de fum de palla, efectivament, fan un mal terrible a la societat, augmenten la desconfiança de la gent i la desil·lusió envers el sistema democràtic. I no n’anem sobrats, de tot això, precisament ara.

 

PS1. La professora i escriptora Gràcia Jiménez havia de ser la consellera d’Ensenyament de la Generalitat Valenciana quan es va signar el pacte del Botànic. Però una maniobra al·lucinant la va deixar fora, en favor de Vicent Marzà. Ho explica per primera vegada en aquesta entrevista que li ha fet Esperança Camps, en què, parlant de l’escola i de la llengua, és ben clar quina gran consellera hauria estat: “Hem de tenir un pla per a fer front als intents d’aniquilació, d’extinció, d’assimilació”.

PS2. Barcelona es convertirà avui, envoltada de polèmica, en l’epicentre mundial de l’esport de motor. Al passeig de Gràcia s’hi farà una exhibició de vehicles que ha originat moltíssimes crítiques contra un ajuntament cada dia més enfrontat als veïns i a les seues reivindicacions. Pere Millan ha parlat amb els col·lectius crítics i ho explica en aquest article.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Ajuda VilaWeb