Que s’acabi el fum de palla és una exigència per a dignificar la política

S’ha de saber diferenciar entre els acords que depenen només de la voluntat d’una de les parts, dells què estan condicionats per tercers. Aquest últim és el cas del català a l’UE, on hi ha països, com Hongria, que haurien d’haver sigut expulsats fa anys i que tenen una forta relació amb l’ultra-dreta, com VOX. No has de posar-ho tot el mateix sac, com portes temps fent. El cas de rodalies és sagnant. No només no aconsegueixen res sinó que boicotegen la negociació que feia Junts. Espero que Junqueras s’aparti i aixi ERC deixi de boicotejar-ho tot.

I m p e c a b l e .

Parlant de les CUP, sembla que tornen a la puresa adolescent de no voler veure els matisos de la realitat catalana. És més còmode seguir prejudicis i no sortir de la zona de comfort. Doncs com a bons adolescents, que vagin a fer la mà.

D’acord amb el matís de Jordi Sanahuja.

Per cert, no hi ha manera humana i tècnica de fer arribar als usuaris cabrejats de Rodalies una informació, un dossier comparatiu entre el servei de FGC, i el de Renfe? Alguna cosa que els sacsegi a les 8:00 del matí?
Perquè si volen continuar votant els espanyolistes siguin conscients que són els primers a pringar.

EL PROMETRE NO FA POBRE.
Hongria va anunciar ahir que el català no seria llengua oficial a la Unió Europea, i això és una promesa que no es complirà -o sí-, com qualsevol altra promesa.
No tenim gaire argument per pensar que és més creïble aquesta promesa futurista d’Hongria que la promesa contraria, per dos motius:
– Hi haurà variables que ara mateix no es poden ni imaginar.
– Estem acostumats a conviure amb promeses que no es compleixen.
L’error consisteix a construir l’edifici polític sobre els fonaments de promeses de futur perquè, per exemple, els pressupostos generals a la pràctica no es compleixen gairebé mai, però seguim fent pactes estrambòtics per aprovar un pressupost que sembla importantíssim per poder governar, i no he vist mai encara que el debat sigui tècnic per dissenyar mecanismes de correcció que s’haurien d’aplicar quan -en temps real-, els indicadors informen que es produeix una desviació del presupost aprovat.
En la navegació aèria i naval, el rumb es va corregint contínuament quan els indicadors de posició ens diuen que ens desviem de l’objectiu, però es veu que en la política, la tècnica fa nosa.
Com deia la meva mare, el prometre no fa pobre.

Sr. director, comparteixo especialment quan planteja, sense dir-ho: què és la realitat?, però, al meu entendre li falta l’afegitó, que no és poca cosa (colonial).
.
Així com, la correlació entre (relat oficial) de la política i la (vida real) emotiva. De manera que l’individu somatitza la imposició que la història cronifica.
.
Parany, engany, trampa de la (política colonial catalana) que el conjunt dels (individus), d’acord amb el primer d’octubre, volen viure de manera real.
.
(Ser) i (fer) no sempre coincideixen i són fàcilment manipulables. Com la paraula política i democràcia. I, quina història la real o la del relat oficial?
.
Aprofitem el solstici d’estiu per encendre una foguera i alliberar-nos de totes les andròmines fisques i mentals que no ens deixen compartir una realitat pròpia. Salut.

Tot aquest debat s’acabaria si entenguéssim d’una Santa vegada que els polítics catalans estan comprats. No ara, sinó de fa dècades.
A veure si obrim els ulls, que sempre pensem que els prenen el pèl quan el pèl ens el prenen a naltros.

Jordi Sanahuja:
Això que s’ha de separar els acords que depenen de 3rs ho expliques a Junts que van regalar la presidència al PSOE sabent que l’oficialitat no depenia del PSOE. Bravo, jugada mestra. Ai no! Que no s’ho esperaven! Com quan no s’esperaven que Espanya reaccionés violentament quan ens en volguéssim separar. Pobrets… són SEMPRE taaaan innocents… (és ironia)

President Puigdemont, aixequi la Independència suspesa el 10 d’octubre de 2017. Defensi l’1-O en tot moment i completi la DUI. Comprometis absolutament amb la Llengua. No abandoni Waterloo fins que la Independència, la República Catalana Independent, sigui efectiva. Seguint l’argumentació de Joan Mollà cal aprovar els pressupostos i demés negociacions i quan la diferència de Pressupost, del darrer exercici, no complerta es doni íntegra i en metàl·lic a Catalunya. totalment a benefici de la Llengua Catalana i sobretot abans de la signatura dels nous pressupostos.
Hi ha qui acusa el vot nul a favor del Primer d’Octubre i de la DUI i també acusa els votants abstencionistes de tots els mals, quan la culpa real és l’incompliment dels compromisos. Aquests incompliments destrueixen la confiança i la credibilitat. El tracte amb els votants s’ha trencat massa vegades. Hem de dir “Prou!”.

Tenim partits “independentistes” que són autonomistes.
No cal donar-hi més voltes.

No els “enganya” Madrid. Ells s’hi avenen.
Aquesta és l’essència del joc autonomista.
Després, tornen plorant a la colònia. I maleint el suposat enganyador.
Prefereixen passar per inútils davant dels seus votants que no pas confessar el joc que juguen entre tots.

I massa votants, acostumats a les derrotes i moldejats per la indefensió apresa… prefereixen creure que l’únic problema és la “gran perversitat” d’Espanya (i, pel que sembla, fins i tot creure que els polítics catalans són “genèticament ineptes” ja que SEMPRE són burlats!!)

No. El que passa és que són autonomistes. O accepten ser-ho.
Espanya és un estat antidemocràtic i defensa el seu botí amb totes les armes.
Però “els nostres” ho saben perfectament i s’avenen d’entrada (o acaben avenint-se) al que hi ha.

Aquest no pot ser el camí de la llibertat.

Molts polítics fan mal a la democràcia. Molts.
Però la democràcia no és qüestió només dels polítics.
És qüestió dels “ciutadans normals”.
Del que fem créixer i sostenim. Del que tolerem i acceptem.
I, si volem aconseguir alguna cosa, ens l’hem de currar.
Ja ho va dir Tucídides als atenencs: “Cal triar entre ser lliures o descansar”

“Perquè no estem parlant, o almenys nosaltres no en parlem, d’un pedaç per tirar endavant la legislatura i barrar el pas a la dreta. Estem parlant que si hi ha acord, aquest ha de ser un acord històric, un compromís històric com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta que va abolir les institucions i les constitucions catalanes, i va iniciar la persecució de la llengua catalana.”
.
Carles Puigdemont, Brussel·les, 5 septembre 2023.

Potser és hora que sapiguem articular xom passar comptes amb els partits a banda de donar el nostre vot en cada contesa electoral.

Un és el que fas ru Vicent i Vilaweb, fent de “Quart poder”, però la resta de mitjans que fan?, a banda de servir al seu amo?

Per aktre banda caldria que els ciutadans organitzessim àgores de retimes de comptes entre eleccions.

Ahh… per acabar, la cita que esmentes en l’editorial és de Niccolò Machiavelli, més conegut com Maquiavel i es pot trobar al famòs llibre “El Príncep” (1513).

Des de la implantació del “cafè para todos” també anomenat “estat de les autonomies”, els polítics catalans s’han limitat a gestionar la Gestoría. Amb poc encert, evidentment, ja que totes han aconseguit millorar del seu particular estat, excepte els catalans que estem sent els qui paguem la festa (autonòmica).
I jo em pregunto, si a aquests polítics nostres se’ls encen la llum i es tornen, (es converteixen), en defensors dels interessos de Catalunya, seran uns bons gestors dels traspassos que s’hauran de fer per assolir el nou estat?
O ho pagarem amb escreix? Recuperaran les inversions omeses per part de l’estat espanyol. Pensem que sí és fa un estat de comptes, entre el deure i el haver hi ha molts milers de milions d’euros al nostre favor, un deute que no voldran eixugar. I no sols aixó, sinó que a sobre es voldran assegurar de que la mamella duri força anys.
Per tot aixo, i més, ens cal polítics de talla, verdaders estadistes capaços de dur a terme una àrdua i dura negociació amb una gent acostumats a l’engany i la mentida.
Ara per ara, només poden contar amb l’honorable president Puigdemont.
Ho tenim difícil. Ja cal que triem bé a qui escollim
En definitiva, la responsabilitat és nostra.

Colònia o Comunitat Autònoma. Com més us agrada dir.Això es el que es en aquest moment Catalunya.
Mentiders es el que son els polítics catalans d’avui, no es una opinió es una constatació dels fets.
Com diu el Sr. Grifell no es pot fer mal a la democràcia aquí perquè Espanya no ho es . Es un simulacre , un engany .Si més no constatar i veure aquesta monarquia amb arrels en un passat que no deixa anar i reinstaurada ( ¡Quina grandiositat!) per un militar-dictador . Ja te interès la cosa , oi?

Moltes gràcies Sr. Partal per no anomenar tampoc avui partits “independentistes” als partits que no han fet res per la independència des de l’Octubre del 17. Més agraït encara,que no ho faci per ERC, doncs és el partit que més ha fet contra la independència. No és una oponió, són fets documentats: trencar la unitat nacional, pactar amb l’enemic, fer pleitesia al Règim i regalar TV3 al PSOE per espanyolaritzar l’Audiència, a canvi de que la puguin usar com a maquinària de propaganda partidista.

Sí senyor Partal, perquè tot el que diu vostè en aquest article és cert i ho sabem tots. Com també sabem que només amb la INDEPENDÈNCIA tot això pot canviar, a més de millorar totalment la Justícia, la Cultura, la economia i la dignitat de la nació catalana.

Anomenar als polítics pels seus fets i no pas per les seves promeses, és sense cap mena de dubte, el primer pas per recuperar la credibilitat i la democràcia real.

.

L’EROSIÓ DE L’ENGANY
.
Certament, “els partits catalans sempre prometen grans victòries abans de cedir els seus vots al PSOE o al PP…” En tenim mil exemples. És evident que el seu poder de coerció és quasi nul, només quatre vots al Comgreso…
.
Però l’incompliment, també forma part de la negociació, sobretot perquè és marca Espanya, i en temes complexos que no depenen del tot d’una part dels negociadors, com és el català a Europa, encara més…
.
Aquesta frustració constant de les voluntat ciutadanes erosiona als polítics, però també l’esperit de resistència i crea desencís crònic, l’actitud de passivitat, d’allò que en diuen “l’indefensió apresa”, la manca de reacció contra allò que ens perjudica la vida de forma manifesta…

Entenc la precaució de Vilaweb de no voler assenyalar ERC només, però això no implica que es pugui distorsionar la realitat i equiparar el capteniment d’ERC amb el de Junts. Com bé ha dit el Sr. Jordi Sanahuja, no es pot ni comparar l’ambició i complexitat internacional de fer el català oficial a Europa amb l’ocurrència del “finançament singular” (whatever that means) i les Rodalies a mitges. Posant-los al mateix sac es torça la veritat i s’acaba promovent l’abstenció: Tots els partits iguals, tots mentiders. Doncs no.

Teniu tota la raó senyor Partal. Fer fum es fer mal a la democràcia. No crec que el President Puigdemont volgués fer fum, ans el contrari ell va negociar que el català fos oficial tant al Parlament espanyol com en el europeu. Ho ha aconseguit en el primer, i jo crec que ha estat encertat, i ha estat un primer pas. No en el segon, i crec que ara li toca explicar el perquè el català a Europa topa amb tants inconvenients que no s’esperava. El fum s’apagava quan el foc esta fet de palla. Cal reconeixer i explicar-se. I d’altre banda perseverar, perquè una llengua que en teoria coneixen i en gran part parlen 10 milions d’europeus no te ni cap ni peus que no sigui oficial a la UE.

Necessitem urgentment fer política adulta. No es pot posar tot al mateix sac. El tema del català a la UE està engegat, i no haurioem de deixar-ho estar només perquè no ho hem aconseguit en 1 any. A la UE els processos són lents i plens d’entrebancs, però si nosaltres abandonem, no només no aconseguirem res, sino que no ens podrem ni queixar.
I els altres temes, moltes vegades depenen de tenir gent competent al càrrec o no tenir-ne. S’han de monitoritzar tots els acords amb responsabilitat i coneixement de causa. Hem de tenir en co0mpte que el contrari també juga, i que motes coses que ens agradaria aconseguir en pocs dies, són més difícils i llargues. I no em digueu que això és una excusa. És la realitat. Sino al final, acabem abandonat els temes com nens petits, perquè no ens ha sortit bé a la primera i el resultat final és zero.

Molt d’acord amb el Víctor Serra. De fet, Vicent, per parlar dels titulars “inflats”dels polítics, parteixes del titular de fum dels hongaresos. S’ha fet molta feina per treballar per l’oficialitat del català a Europa i s’hi segueix treballant. Naturalment, ara tot serà més complicat, amb la poca representació els catalans han decidit que volen al PE. Quan s’obre la carpeta del català a EU, és quan prenem consciència de les dificultats nombroses que hi ha, però també de les possibilitats de superar-les exitosament. Si vols informar detalladament d’aquest tema, m’imagino que tens fonts fiables per poder dibuixar-ho bé. Valdria la pena. Més que els blancs i negres, cal explicar el microcosmos de tot això.

L’estat espanyol sempre porta les llums llargues posades, tant a la proa com a la popa. Té una perspectiva històrica clara i sap perfectament què passarà en el futur perquè té a les mans els fils de la titella que som els catalans. És una realitat que ens costa d’acceptar, però si a la UE no s’hi pot parlar en català és perquè Espanya no vol, perquè hi ha un mur que només el pot enderrocar l’estat espanyol -i pot fer-ho, segur- com el traspàs de rodalies ha estat una estafa o com les taules de diàleg han estat una maquinació o com l’amnistia també té un mur molt sòlid al final i … un llarg etcètera. Tot això el govern de l’estat ho sap i també ho sabem la majoria de ciutadans mínimament informats i que ja tenim una mica de “mili”. La pregunta obligada és, ho saben això els nostres representants polítics?, què us sembla, ho saben?. Em sap greu despertar-vos d’aquest somni lisèrgic, sí, ho saben perfectament. Aleshores perquè i què ens està passant?, doncs que estem dintre d’una martingala d’una categoria a més no poder. Si acceptem ser titelles, doncs ja està bé, sinó caldrà tallar molts fils.

El problema és el mot: «democràcia».
.
Ja que els afixes «demo-» vol dir poble; i «-cracia» vol dir poder. I quin poder en té el poble si ens quedem tots ximples mirant com ens poden dir a la cara mentida, sense cap repercussió, civil o penal?
.
Com puc exigir jo, com a poble, que vostè compleixi amb la seva part del tracte. Ja que jo he complert amb la meva, donant-li el vot? Li he donat el poder de decidir per a mi, segons el que ha dit que faria.
.
I com pot vostè no complir la seva paraula, i fins i tot totalment fer el contrari del promès?!
.
Si anàlogament fos la compravenda d’un immoble, vostè es podria quedar amb la paga i senyal (el meu vot) per canviar d’opinió? Per enganyar-me sense cap repercussió, mínimament judicial?
.
Jo puc denunciar a un polític per no complir el que s’ha promès, ja que l’hi he atorgat el poder?
.
En temps de tele-tecnologia. Com a motor principal del desenvolupament, que paradoxalment és en realitat pel control ciutadà. L’única manera que en té el poble, i sols arran d’un abús especialment flagrant. És la barbàrie de sempre.
.
Les eines són troglodites: sortir al carrer a protestar. Cremar contenidors, trencar vidres i papers a terra. On potser et fotran cops de porra, i faran detencions aleatòries una setmana més tard. I si hi ha molta gent, i es fa com un sunami, un presumpte delicte de terrorisme.
.
Així que no s’esdevé un problema de memòria, ho és d’eines. Que calen per depurar les responsabilitats normals davant dels enganys. Com a qualsevol feina que no sigui la de polític, o jutge.
.
Perquè les que tenim, en allò que anomenem democràcia, són si fa o no fa, les mateixes que a les dictadures. I que arribats a aquests temps, i que es fa servir d’una manera totalment obsoleta. Tant des de la part identificativa, com de en resultes.
.
Ja que si la democràcia ens la venen, com que és un format representatiu. A qui representa quan es diu que es farà una cosa, i se’n fa un altre? Si per definició la mentida és el contrari del promès?
.
Hem tingut últimament tres anys, que són molts de la vida de les persones, amb l’exemple un president que no podia fer res amb 33 diputats representadors, per fer res. Vol dir que no representava el poder del poble. I ens quedem mirant la ineficiència, condemnats com a poble, a tres anys i no sé quants dies, a poder dir la nostra, voladament.
.
Jo no dic que tothom hagi de ser polític. Ni tan sols crec que a tothom li hagi d’interessar la política, com l’antropologia, però si crec que, el poble contemporani, ha de tenir algun poder per evitar els abusos de poder, la falta de representació, el dret a l’honestedat obligada, i ser escoltat.
.
Perquè el mòbil el duem a la butxaca, i si no en tens, s’ha de poder expressar igualment. Perquè arriben les notícies, les veiem a VilaWeb, i ens fem idees, que ha d’exigir que siguin certes, i sols no propaganda, que també.
.
I hi ha temes, i temes, on la democràcia hauria de poder actuar.

Les promeses de fum de palla dels partits espanyols són incomplertes normalment perque rauen en un sistema polític no democràtic, que es basa en l’opressió de la Nació Catalana i la seva raó de ser és continuar amb l’ocupació i explotació que hi exerceix.
.
La complicitat dels partits catalans amb aquest sistema fa que demostren continuament el paper assignat per la fracció de classe burgesa que té els seus interessos a l’arrel del estat espanyol.
.
L’assoliment de l’Estat Català per mitjà de la Independència no garantirà per si mateix un sistema de democràcia participativa que sigui controlat pel poble català. Tan sols podrà oferir-hi un sistema de democràcia representativa que heretarà els defectes propis d’aquest sistema espanyol, encara que controlat per la burgesia catalana, ja lliure.
.
Només un Estat Català socialista, antifeixista, governat pels treballadors i les classes populars, i adaptat als temps actuals aprofundirà en la democràcia i hi farà l’aportació necessària a Europa per a llur alliberament de l’imperialisme nordamericà.

Fum de palla ? N’hi ha hagut sempre. Mira Vicent, si creus que això pot portar un millor camí, esperat assegut. Des de que la humanitat és humana, el món és món i la política no és altra cosa que política hi haurà fum de palla. Analitza amb prou fixació i capacitat analítica la votació de l’ 1-O i el desengany de la ciutadania quan després d’una llarga cua i les hòsties rebudes per part d’alguns compatriotes, no ens va portar enlloc !! Sempre hi ha una manera de justificar els fets, sempre ! Si el president Puigdemont hagués respost a la pregunta del totalitari de torn, Rajoy, en el sentit ben clar d’implementar una DUI, o no, que hagués passat en cas d’una resposta positiva? Jo no ho sé, però, no m’estranya gens que hi hagués hagut sang. Va fer bé en Puigdemont de deixar-ho per una millor situació, una situació més idònia i, per tant, més possible ? Ah, vet-ací la pregunta del milió. Uns abrandats i reaccionaris personatges ja han expressat el seu criteri: en Puigdemont ens ha traït, així de senzill. De fet, qui té cua de palla s’encén.

Bé, el meu comentari és general a la tendència del senyor Partal de ser molt beligerant amb ERC i més aviat benevolent amb Junts.
Després ell és el primer a lamentar l’abstenció al sector independentista.
Hi ha qui no votarà mai Junts, jo mateix almenys que deixin de defensar polítiques de dretes.
O sigui que potser, Sr.Partal, la seva defensa de Junts i els constants atacs a Esquerra, és una part del problema de l’abstenció independentista. Denigrant Esquerra potser convenç a algun dels seus votants i aquests deixen de votar desencantats.
A mi, cada cop que algú argumenta que ERC ho ha fet tant malament els dic, i el President Torra què va fer de bó?
O els dic que Junts ha aconseguit portar el relat on els convé. Quan Esquerra era el soci menor del govern, aquests van ser prou generosos i van fer costat en tot moment a Junts.
Quan Junts ha passat a ser el partit menor de la coalició, es van afanyar a buscar motius de ruptura, quan el vertader motiu era que només passant a la oposició podrien ser de nou el partit majoritari. Per pur càlcul.
Trobo que hagués estat més noble per part de Junts secundar el President Aragonés fins al final. Encara que no s’estigués d’acord amb tot, com suposo que Esquerra tampoc va estar d’acord amb tot quan recolzava Junts.
Junts ha fet mofa de la taula de negociació, i de cada iniciativa del govern per desgastar-lo. I alhora ha aconseguit que no es parli de que Junts està a favor del Hard Rock o de l’ampiació de l’aeroport.
Jo al final arribo a la mateixa pregunta que em feia quan encara no era independentista.
Ser independents per a què?
Si és per fer un país amb desigualtats on qui mana és el poder econòmic jo potser no el vull, mal que em pesi.
No m’agradaria haver de dir “contra Espanya es vivia millor”.
Per acabar, n’estic una mica cansat d’aquest derrotisme de l’independentisme.
L’u d’octubre va ser una victòria, una fita importantíssima que va posar Catalunya i la seva lliuta als ulls del món, gràcies a la represió del Govern Espanyol sobretot.
Jo mai vaig creure que amb aquell referèndum aconseguiriem l’independència. Estava convençut que l’estat no ho consentiria i que no teniem ni la força ni les eines per aconseguir-ho.
En canvi sí que crec que gràcies a l’u d’octubre hi estem més a prop.
O sigui que tot el que sigui deixar de llepar-se les ferides i deixar de lluitar contra els companys de trinxera serà el que ens farà forts de nou.
Sr. Partal, deixi d’atiar el foc contra Esquerra, a vegades sembla que la vara de medir que usa contra Esquerra sigui diferent a la que usa contra Junts, i crec que no sempre és just. I així tots hi sortiriem guanyant, penso.
Atentament,
Josep