Fum i gratacels

Entrem a la sala i mentre el meu acompanyant se’n va cap a la dreta em quedo corpresa i meravellada davant la pantalla que de cara a l’entrada em rep. És Manhatta! El film rodat el 1920 per un fotògraf i un pintor que així es van passar al cine, Paul Strand i Charles Scheeler. El van estrenar el 1921. Quin regal. Emoció fonda, la veritat. Va ser un dels primers documentals que vaig descobrir que s’havien fet. Eren els noranta, quan per més inversemblant que sembli començava internet però no existia ni YouTube ni res de semblant. Els films documentals pràcticament eren invisibles, ni en cintes de vídeo.

Manhatta! No hi havia manera de veure els films que els llibres et deien que són imprescindibles per a saber com ha anat això del cine, de la història visual i tota la pesca. Havia començat a treballar a la UPF, a la facultat llavors d’Audiovisuals (ara es diu de Comunicació), no encara com a professora sinó com a fornidora de llistes de materials que la biblioteca havia de tenir, prosseguint la feina que havien començat el malaguanyat Joaquim Romaguera i Antoni Mercader. Manhatta sortia cada dos per tres en les bases de dades i en els llibres que feia comprar, però no hi havia manera de veure’l. 

Ací el tenim. Restaurat. Una bellesa. Els versos de Walt Whitman, poema del qual el film pren el títol, són en els intertítols. No, el cine no ha estat mai mut. Des dels orígens que les projeccions van anar acompanyades de música en directe que realçaven les imatges i hi havia intertítols, que sovint llegia algú en veu alta quan la sala era formada sobretot per analfabets en sentit estricte, gent que no sabia de lletra. No devia passar amb Manhatta, un film d’art, en diem ara, el seu públic sabia llegir.

Una bellesa, sí. Documenta i poetitza l’aspecte de Manhattan en començar la dècada dels vint, ara fa un segle, quan el nom de l’illa no tenia marcada la ena final i així ho va recollir el poeta. Dura 9 minuts i 48 segons. És un dia a la ciutat. Gratacels i fum. Fum entre els gratacels: locomotores, vaixells, xemeneies. I núvols. Comença amb el ferri de Staten Island aproximant-se a Manhattan i s’acaba amb el ponent vist des d’un gratacel. La ciutat moderna del 1920, quan va ser rodada. Dic que poetitza perquè va ajudar a establir el criteri fonamental que documentar és una poètica, sempre, tant en cine i tele com en foto. 

És extraordinari fins a quin punt aquesta pel·li curta ha aconseguit el seu propòsit, educar la mirada. Fer advertir als espectadors, com més millor, que en la ciutat moderna no hi ha només caos i brutícia al costat de les més altes tècniques reeixides no imaginades mai abans, aquesta gran contradicció. Hi ha sentit que malda per ser vist, vida que es crea a cada cantonada, als terrats, al carrer, imatges no vistes mai. Fum i vapor entre els gratacels. Gratacels per a veure de franc la ciutat, tothom. Les noves vistes urbanes, les noves vistes de qualsevol paisatge, llavors i ara. Strand i Scheeler tenien per objectiu explorar les relacions entre fotografia i cine: la càmera era llavors monumental, un embalum que no podia gairebé girar l’òptica, les preses eren foto fixa. El moviment de la imatge cinematogràfica és interior, ensenya el cine dels orígens, de cada pla, la resta és muntatge. Cada fotograma és una vista de la ciutat que els dos artistes van curar en extrem fins a composicions gairebé abstractes, que deixen de ser-ho gràcies al mateix moviment intern: la gent camina, el fum es mou, l’aigua es belluga, els arbres que el vent mou. La ciutat, el paisatge urbà, és moviment i ritme, només cal mirar.

A l’època potser va resultar xocant, però no pas incomprensible, i ca. De la mateixa manera que el cine va mostrar noves perspectives als pintors des del primer moment –Matisse i els cubistes en són bona prova–, els dos realitzadors, un fotògraf i un pintor, volien portar a la pantalla les composicions d’altres arts, la pintura, l’arquitectura, la poesia, la música. Si va ser xocant estic segura que va ser per l’emoció, alegria i entusiasme que provoca.

El film va ser restaurat per Bruce Posner entre el 2006 i el 2009, anys que formen part del títol d’aquesta versió, ara digital, per indicar el temps que va caldre per a fer les coses ben fetes. Ell mateix artista, realitzador, professor i curador d’exposicions, Posner (1953) s’ocupa en particular de la restauració del cine no vist, el cine d’avantguarda, entre el 1894 i el 1941. Ací parla del seu treball i de Manhatta en particular.

L’exposició és ‘Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema’, i s’està al CaixaForum fins el 8 de març. Hi ha moltes més coses a veure, en foto i, atenció, també en cine. Essencial, ben feta, no us la perdeu. A nosaltres ens va transportar.