En la seva segona assemblea general, celebrada el 2014, l’ANC va dissenyar quatre escenaris de cara al referèndum per la independència. En els dos primers escenaris, la consulta es feia: a) de manera més o menys tolerada i amb estabilitat i fiabilitat suficients, o b) amb total oposició de l’estat i no tothom podria exercir el dret de vot en condicions habituals dins un procés electoral normal. Segons aquest esquema, es tractava de dur a terme un referèndum vinculant i de realització unilateral, si era el cas. Que es fes, o no, depenia de la iniciativa del poble organitzat per mitjà de la mateixa ANC, entitats cíviques i culturals, sindicats, etc. En aquest cas, l’equilibri es decantaria per l’autonomia del moviment popular cap a la independència amb la mobilització directa i l’autoorganització.

En els altres escenaris, c) la Generalitat considerava que no es podia fer la consulta perquè no ho permetia la situació i no hi havia el clima de llibertat ni les garanties suficients, o d) no es feia la consulta perquè la Generalitat estava políticament i jurídicament intervinguda per l’estat espanyol. Segons aquest esquema, el moviment popular cap a la independència perdia la iniciativa en benefici de les institucions (partits, parlament, assemblea de càrrecs electes, govern de la Generalitat). En el cas c), admetent unes eleccions autonòmiques anticipades, amb caràcter de plebiscitàries, en substitució de l’expressió directa del poder popular, i en un marc jurídico-polític encara emanat de les estructures autonòmiques (parlament i govern dins la legalitat constitucional espanyola). En el cas d), confiant la declaració unilateral d’Independència als representants democràtics de la majoria incontestable dels ciutadans catalans (Assemblea de càrrecs electes, formada pels diputats del parlament dissolt, o no, els diputats catalans al congrés espanyol i els alcaldes de municipis que donessin suport al procés).

La discussió estratègica d’aquest full de ruta de l’ANC exigia triar entre dues línies: l’autonomia del moviment popular cap a la independència o la seva subordinació a la política institucional. Una política d’unitat popular hauria d’haver-se decantat per la primera línia, que implicava, de fet, la insubordinació política respecte a la legalitat espanyola en defensa ferma del dret d’autodeterminació. (Això hauria portat, segurament, a la crisi del sistema de partits del Principat, amb el corol·lari que les posicions intermèdies o tèbies haurien quedat força minvades o directament escombrades.) Un cop feta la consulta del 9-N del 2014, els dos primers escenaris de l’ANC quedaven automàticament exclosos, i només tenia vigència immediata el c), que s’havia de resoldre amb les esmentades eleccions plebiscitàries. L’equilibri s’havia desplaçat, doncs, cap a les institucions, mentre la gent mobilitzada n’havia de ser una força auxiliar.

En paral·lel, el 15 de març d’aquell any, CiU i ERC havien gestat un document (“full de ruta conjunt”), que esdevindria el pas previ per a la coalició Junts pel Sí. N’eren elements positius: a) la necessitat de recuperar l’estat social i la regeneració democràtica; b) no subordinar el procés a les impugnacions que faci o deixi de fer l’estat “en cap cas”; c) la referència al procés constituent participatiu; d) la creació de “estructures d’estat” (més enllà d’avaluar perquè fins ara no s’hi ha fet gaire) i “aconseguir sobiranies”. I, dels elements negatius, caldria citar: a) que no determinava quan es faria la declaració derivada dels resultats electorals; b) que no parlava de Declaració Unilateral d’Independència; c) que deixava oberta la possibilitat que es congelés tot a l’espera dels resultats de les eleccions espanyoles (punt 11: “pendents d’Espanya”), fet que podia obrir la porta a la negociació. És clar que n’hi havia que afirmaven que s’havia de forçar de tot punt l’estat a negociar, però, a banda d’oblidar que, ara com ara, tots els partits del futur arc parlamentari espanyol eren (i són) reus del nacionalisme espanyol més o menys recalcitrant, alimentar aquesta expectativa significava, òbviament, covar falses esperances (com s’està demostrant fins avui mateix). En aquestes condicions, la tercera assemblea de l’ANC, el 13 de setembre de 2015, i l’acte del palau Sant Jordi del dia 24 del mateix mes van posar en moviment la massa crítica mínima necessària per a arrossegar unes voluntats que alguns volien “incertes”, però que calia considerar, senzillament, necessitades d’un nou missatge engrescador, capaç de coagular una majoria indefallent.

Per molts fulls de ruta que es donin als soldats, la rapidesa de maniobra, la capacitat de prendre decisions i la fermesa en l’execució són fonamentals per a guanyar una guerra. Els mals patits seguidament deriven de la falta de decisió a l’hora de capitalitzar, entre el 2015 i el 2017, el poder potencial dels votants el 9-N, perquè allò que calia (i molts ja ho dèiem aleshores) era anar preparant la gent per saber utilitzar el poder que sorgís de la confluència del(s) full(s) de ruta i la mobilització general al carrer que l’havia d’acompanyar en tot moment: d’això dependrien els resultats del 27-S, de la força de la gent mobilitzada per donar exemple i ser la guia que no deixés aïllat ningú. El plebiscit no es va guanyar per aquesta manca de decisió; i l’aposta a un sol cavall (institucional) es va mostrar no pas com un “error”, sinó com la prova evident que la cleda institucional no podia coagular el moviment real del carrer en termes del poder disruptiu que traginava.

Els dos partits majoritaris volien nedar en la seva piscina mentre la gent els guardava la roba, però la gent ja duia el vestit de bany posat per a substituir-los. El relat de la derrota del plebiscit és el relat dels que es van ofegar abans de tirar-se a l’aigua; el relat del poder de la gent és el dels nedadors del Primer d’Octubre: farta de guardar la roba institucional, la gent es va posar a nedar pel seu compte. (És de menor importància que de sotamà hi ajudessin partits o conselleries: si el Primer d’Octubre hagués estat l’acció fundacional del poder nacional propi, els Mossos haurien d’haver defensat la gent dels atacs de la policia espanyola.)

De tot plegat, en resta una lliçó. La Generalitat, republicana de naixement, ha de representar la voluntat política de la nació i el seu poder s’ha de sustentar en la força de la gent en cada circumstància històrica. En cas contrari, esdevé un aparell més de la dominació espanyola, com demostra l’actual govern.