Fugir de Corea del Nord i sobreviure per explicar-ho

La frontera entre les dues Corees és la més militaritzada del món. Així i tot, entremig hi ha una franja de quatre quilòmetres d’amplada on no hi ha soldats i floreix la natura, intacta de setanta anys ençà. És allò que es coneix com a zona desmilitaritzada (DMZ) de Corea, que separa la del Sud de la del Nord. Avui dia, aquests dos estats continuen en guerra, si bé el 1953 van començar una suposada treva. Això sí, com que la frontera es troba tan controlada militarment i tan plena de mines, la immensa majoria de desertors no intenta de fugir de Corea del Nord directament cap a la del sud.

M’ho explica en una visita a la zona desmilitaritzada la Jin (nom fictici), una dona d’uns quaranta anys que es va exiliar ara en fa catorze. Va passar per la frontera del nord, cap a la Xina, pagant l’equivalent de dos mil euros per subornar els guàrdies fronterers. Després va haver de travessar el riu que separa els dos països fins a arribar a terres xineses. “Avui és molt més difícil”, assegura. El preu pot arribar a ser cinc vegades més alt. “Han col·locat claus al llit del riu perquè ningú no pugui passar-hi i els soldats tenen ordres de disparar de seguida que veuen algú.” A més, la Xina considera que els desertors de Corea del Nord són immigrants il·legals, i no pas refugiats, de manera que els torna al país d’origen, on són empresonats.

Segons la Jin, a la presó són víctimes de tortures i assassinats. De fet, quan li demano quina és la seva pitjor experiència, no dubta ni un instant: “Quan em van deportar per haver intentat d’escapar-me per primera vegada.” Havia passat per aquella mateixa frontera, però quan les va enxampar la policia xinesa les va obligar a tornar a Corea del Nord. “Quan era a la presó, cada dia veia morir gent. La meva germana, que van capturar amb mi, no va sobreviure a la cel·la. Se’n van emportar el cos i ja no va tornar. Se’ls emporten a una incineradora.”

La pena per provar de sortir del país és la cadena perpètua, però ella assegura que les presons són tan plenes que han de deixar alguns presos en llibertat. En el seu cas, aquell alliberament li va servir per a tornar-ho a intentar, aquesta vegada amb èxit. Això sí, el viatge des que va travessar la frontera fins que va arribar a Corea del Sud va durar set mesos. Lògicament, l’opció preferida dels desertors nord-coreans és de viure a Corea del Sud, perquè la majoria hi tenen la família. Com la Jin, 34.000 refugiats del nord s’han instal·lat a Corea del Sud. Alguns altres van a Rússia, el Japó o a països del sud-est asiàtic.

Quan es va poder exiliar, allò que més la va sorprendre va ser trobar-se que hi havia llocs amb electricitat nit i dia, aixetes d’on sortia aigua calenta i freda a voluntat, trens puntuals i moltíssims cotxes al carrer. A Corea del Nord, diu, no són conscients d’aquesta realitat, perquè consideren que el seu país és el millor del món. “M’havien fet una rentada de cervell”, afegeix. Per a ella, el moment determinant va ser quan es va adonar que vivia en una mentida. Treballava al servei de trens del país, i això li va permetre d’acostar-se a la frontera amb la Xina. A la nit, el país veí s’il·luminava mentre el seu romania a les fosques. “Vivia en un món en blanc i negre, i la Xina brillava.”

De la zona desmilitaritzada, Corea del Sud n’ha tret un rèdit econòmic impressionant. N’han fet un dels principals atractius turístics del país. Cada any la visiten més d’un milió de turistes. Fins i tot tenen un parc d’atraccions que sembla abandonat, que suposadament es va crear perquè els seus veïns veiessin que s’hi vivia molt bé i tothom hi era feliç. Perquè sí, els veïns es miren. I molt.

Una de les parades més importants en tota visita a la DMZ sud-coreana és l’àrea d’observació. És una terrassa on es pot observar Corea del Nord amb uns prismàtics. Del mirador estant, es poden veure alguns pobles i un parell de ciutats. Segons els guies sud-coreans, una de les ciutats i un dels pobles són de mentida, construïts únicament per crear la sensació que hi ha una qualitat de vida més alta que no és en realitat.

Independentment de la pugna per aparentar de tots dos països, que fins i tot van protagonitzar una “lluita” per veure qui tenia el pal de bandera més llarg, certament causa una certa emoció observar el país més hermètic del món amb aquells binoculars. Se’n veuen els camins, les construccions, els posts militars… I persones. Alguns, soldats, però la majoria, pagesos. Anant amb bicicleta, treballant o simplement fent petar la xerrada de bon matí.

“Allò que trobo més a faltar són els amics i ex-companys d’escola que encara hi tinc”, explica amb nostàlgia la Jin. Sovint, aquests moments de convivència amb els éssers estimats eren l’únic entreteniment possible. “Viatjar pel país sense motiu és il·legal, i encara més a l’estranger”, diu l’antiga treballadora del tren.

Hi havia gent amb telèfon mòbil, però no pas connectada a internet. Per instal·lar aplicacions al dispositiu cal anar a botigues físiques. La internet com la coneixem no hi existeix. Hi ha, això sí, una intranet local, però la majoria tenen por d’utilitzar-la per si el govern considera que cerquen informació que no haurien de cercar. L’arribada de telenovel·les de contraban provinents de Corea del Sud va fer que el govern nord-coreà aprovés la llei del pensament antireaccionari, el 2020. Amb la nova legislació van arribar penes fins a quinze anys de treballs forçats o, en el pitjor dels casos, de mort, per als qui consumissin o distribuïssin entreteniment d’origen estranger. Sobretot, és clar, si era sud-coreà. A començament d’any es va filtrar a l’estranger un vídeo que feia servir el règim nord-coreà per conscienciar la població sobre les repercussions d’incomplir aquesta norma. S’hi poden veure dos joves de setze anys que van ser condemnats a dotze anys de treballs forçats per haver vist telenovel·les de Corea del Sud.

Segons la Jin, “l’única cosa que funciona bé a Corea del Nord és el sistema de persecució política i de vigilància”. Si més no, això em respon. Certament, és difícil de trobar cap comentari positiu en el seu discurs. Tan sols, en un moment determinat, elogia Kim Il-sung i Kim Jong-il, els predecessors de Kim Jong-un, quan diu que ells sí que consideraven els habitants de tots dos països “compatriotes”, i no feia la distinció que fa l’actual líder del país. Un elogi que, tot sigui dit, el guia que traduïa les respostes de la Jin no va traduir.

Avui es dedica a explicar la seva història i treballa amb una agència governamental per mirar d’aconseguir la reunificació de la península de Corea. Com ella, cada vegada hi ha més exiliats que alcen la veu. Alguns, fins i tot, es presenten a les eleccions per fer d’intermediaris entre tots dos estats. Però el país de Kim Jong-un assegura que aquests desertors que parlen amb els mitjans de comunicació són actors sud-coreans que volen escampar informació falsa sobre el seu país, en una guerra encara oberta per influir el discurs internacional.