La fugida de l’estudiant blanc

Fa uns quants mesos un article de Douglas Belkin al Wall Street Journal cridava l’atenció sobre un fenomen de què no es parla però que té efectes socials i polítics ara per ara imprevisibles: la deserció dels homes a l’educació superior. És veritat que moltes noies abandonen la universitat sense acabar els estudis, però la defecció la lideren majoritàriament els nois. La desigualtat no sols no s’ha resolt sinó que no para de créixer en sentit invers i la paritat ideal es demostra una utopia. Al final del curs 2020-21, les universitats americanes havien perdut un milió i mig d’estudiants en un període de cinc anys. Els homes representaven el 71% del descens i la proporció per gènere era de 59,5% de dones i 40,5 % d’homes. La tendència no és nova, però la distància s’ha ampliat gradualment aquests darrers quaranta anys i es manifesta especialment en les xifres d’estudiants que acaben els estudis. De les dones que van començar una carrera de quatre anys el 2012, passats sis anys se n’havia graduat el 65% contra el 59% dels homes en el mateix període. No és sols una qüestió de resultats o de resistència. La feminització de l’educació superior ja traspua en les sol·licituds d’admissió. Per a l’any en curs, un milió més de dones que d’homes demanaren accés a la universitat i això ampliava d’un 1% la diferència amb l’any anterior. Si es manté la tendència, d’ací a uns quants anys les dones doblaran els homes en titulació universitària.

La situació és especialment greu als colleges privats. Alguns practiquen la discriminació positiva en favor dels homes per mirar de pal·liar un desequilibri com més va més agut, però la majoria no han dissenyat estratègies ni dediquen recursos a retenir els que es matriculen. Les universitats públiques no acostumen a aplicar criteris preferencials. La Universitat de Califòrnia, per exemple, no té en compte el gènere en la selecció de nous estudiants. De les tres mil places que UCLA afegí la tardor del 2020, nou de cada deu foren per a dones. No és que els homes fossin menys competitius, sinó que n’hi havia menys al grup de candidats, digué la vice-rectora Youlonda Copeland-Morgan. La Universitat de Vermont atorga una beca anual a cada institut de l’estat i pràcticament totes se les enduen les dones. La raó, diu el rector Jay Jacobs, és que hi ha molts menys nois que no pas noies que vulguin anar a la universitat.

La propensió masculina a abandonar els estudis o no començar-los s’ha explicat en part per efecte de la pandèmia. Durant els anys que moltes dones deixaren la feina per tenir cura dels fills, molts joves es posaren a treballar per ajudar la família. També s’ha esmentat el cost dels estudis i el risc d’endeutar-se durant molts anys per pagar una educació que com més va menys sembla compensar l’esforç i la despesa. Any rere any el preu de la matrícula a les institucions privades ha pujat molt per sobre de la inflació fins a esdevenir inassumible per a la majoria. Però l’explicació sòcio-econòmica resulta insuficient quan es considera que l’assistència masculina ha baixat notablement als community colleges, institucions públiques de baix cost. I aquesta explicació trontolla encara més si es té en compte la diferència estatística entre els homes blancs de classe treballadora i els d’altres grups de la mateixa classe social, com ara negres, hispànics i asiàtics, com ho demostra una anàlisi del cens duta a terme pel Pell Institute. El fet és que els homes blancs han deixat de ser majoria a les universitats i el descens s’observa en tots els nivells sòcio-econòmics.

L’explicació política invocada durant dècades per explicar els desequilibris de gènere i de raça hauria d’aplicar-se també a aquest grup demogràfic. Però costa molt de trencar els esquemes mentals i els reflexos institucionals. Les universitats, immerses en debats sovint dramàtics sobre les identitats de gènere i de raça, no gosen aplicar una explicació política que toparia amb pressupòsits fixats per dècades de pressió ideològica. Ara com ara no hi ha gens de voluntat d’enfocar l’elusiva paritat de gènere del punt de vista de la incomoditat dels homes, particularment dels homes blancs, en un ambient que alguns troben innecessàriament hostil o simplement alienant. Que no es tracta d’un dèficit de capacitat ho prova l’exemple de Daniel Brills, entrevistat a l’article de Belkin. Aquest noi de divuit anys va acabar l’educació secundària amb una nota mitjana de 3,5 (sobre 4), que li permetria d’accedir a universitats de bon nivell i va rebre una beca per a ajudar a pagar la matrícula. Tanmateix, s’estimà més posar-se a treballar en jardineria i invertir en criptomonedes. Altres es troben en uns llimbs existencials, bo i desorientats i mancats de perspectiva.

Cada vegada és més evident que els joves, particularment els joves blancs, no reben atenció adequada per ajudar-los a navegar en un espai en què es troben perduts. Fins quan són conscients del problema, les administracions no esmercen recursos en programes d’ajuda als estudiants blancs per por de la crítica. “En tant que país –va dir Jerlando Jackson, director del departament de Lideratge en Educació i Anàlisi de Polítiques de la Universitat de Wisconsin– encara no tenim les eines per a ajudar els joves blancs que necessiten assistència.”

Fa temps que les escoles secundàries i les universitats disposen de sistemes de suport per a les noies. Més de cinc-cents centres i organitzacions les ajuden a superar amb èxit els estudis. No hi ha res semblant per als homes. Així i tot, s’accepta com un dogma de fe que les dones, encara que gaudeixin de les oportunitats acadèmiques i es beneficiïn d’estructures de suport específiques, s’enfronten a obstacles particulars dins les estructures educatives.

És a causa d’aquest dogma que les universitats no encaren el fracàs masculí, aclaparades per l’argument que no cal auxiliar els membres del grup que reté la majoria de posicions de lideratge i el gruix de la riquesa nacional. Quan Keith E. Smith, assessor de salut mental de la Universitat de Vermont, proposà de crear un centre per ajudar els nois a completar la carrera, va topar amb l’oposició de les estudiants i el centre no es féu.

Les feministes poden creure que l’escampada dels joves afavoreix les dones. I és indubtable que la balança s’ha desplaçat gradualment. Encara que els homes retinguin la major part dels alts càrrecs a les empreses, les finances, la política i també a les universitats, el reflux és real. La feminització dels campus va molt avançada i acabarà traslladant-se a les carreres professionals. Tanmateix, hi ha qui voldria imprimir més velocitat al canvi, però, com advertia Jennifer Delahunty, consultora d’inscripcions universitàries que ha dirigit les oficines d’admissió d’estudiants de Kenyon College a Ohio i Lewis & Clark College a Oregon, les conseqüències de la renúncia masculina a l’educació superior són massa importants per a desdenyar-les. “En primer lloc, si ens importa la societat, i, en segon lloc, si ens importen les dones, també hem d’ajudar els nois. Que hi hagi el mateix nombre d’homes i dones amb educació superior fa que la societat sigui millor i la fa millor per a les dones.”

L’observació és sàvia, car no es tracta d’un joc de suma zero. Si una societat amb un nombre elevat de dones cultes és indubtablement millor que una altra on la majoria no ho sigui, la mateixa societat no serà pas millor si les dones “s’apoderen” mentre els homes esdevenen incultes. Entre més raons, per les conseqüències polítiques d’un reflux dels valors culturals en el gènere que històricament ha representat el caràcter actiu de la societat. Si la cultura europea moderna començà a les corts de Provença amb unes domnes senyorívoles disciplinant i civilitzant els guerrers, seria irònic que morís als campus americans amb unes altres dones acomiadant els mascles al trespol d’una nova barbàrie.

Aquest panorama, predit per Umberto Eco, ja és aparent a moltes disciplines de les humanitats, on l’ensenyament de la cultura europea recula, obligada a justificar-se i fins a excusar-se, reduïda als tòpics postcolonials. No és sorprenent que aquestes siguin les àrees d’estudi més defugides pels homes. També són les que més conviden a combatre el llegat cultural amb la coartada de criticar el masclisme, en lloc de simplement ampliar-lo amb el llegat de les dones.

Si la tendència no es reverteix, l’abandó dels estudis per una part simbòlicament i socialment influent de la població no presagia res de bo per a les universitats, que no podran mantenir la seva funció social si esdevenen guetos culturals o de gènere. Per evitar aquest futur distòpic, les universitats haurien de revisar els criteris de legitimitat cultural al currículum i a les aules i estendre als homes, especialment als homes blancs, l’empara de la identitat i el dret d’expressió sense reserves que garanteixen als altres grups. La potent funció simbòlica de la tríada de gènere, raça i identitat sexual, definida per exclusió de la categoria mascle blanc heterosexual, fàcilment esdevé antagònica del grup que cada vegada troba menys estimulant d’estudiar sota el signe de l’alienació programàtica disfressada de crítica. Cada vegada més persones de la identitat “no marcada” se senten marcats en un ambient com més va més enrarit. És humà i previsible que la gent acabi fugint de les situacions hostils.