11.05.2022 - 19:50
|
Actualització: 11.05.2022 - 20:00
L’últim trimestre del 2017 vam veure com a Catalunya una riuada d’empreses van traslladar la seu social fora del Principat. Això va ser aprofitat per la premsa de Madrid per anunciar, dia rere dia, una inacabable “fuga d’empreses”, suposadament atiada per la por de la independència. La cosa va durar uns quants mesos. N’hi ha que “han tornat” i n’hi ha que no. Però el fet cabdal és que, en realitat, no se’n van anar pas empreses sinó que, simplement, van fer un apunt en el registre mercantil, mentre la feina i la creació de riquesa es van quedar aquí.
Ara tenim un problema, si voleu menor dins el context global, però que ens hauria de fer reflexionar. No té prou importància per a reflectir-se en el PIB, però ha dut malestar a les terres de Ponent, quan s’ha comprovat que hi ha empreses que se’n van cap a localitats de la Franja. Aquestes no es limiten a canviar registralment de seu, com el 2017, sinó que s’ho enduen tot. Els treballadors continuen vivint a Lleida i rodalia, però van a treballar cada dia a la Franja. Ara, si n’agafen de nous, no sempre són d’aquí. Això ja fa temps que passa, de manera que els agents socials lleidatans han posat fil a l’agulla: fa un parell de mesos que la Cambra de Lleida, per una banda, i institucions com PIMEC Lleida, la COELL, CCOO Lleida i UGT Lleida, per altra, van presentar sengles estudis sobre aquesta qüestió.
En el cas de l’informe de la cambra, un equip d’investigadors de la Universitat de Lleida i la UPF Barcelona School of Management va extreure les dades necessàries del registre mercantil per arribar a la conclusió que del 2015 al 2020 un total de 428 empreses havien canviat la seu social; se’n van anar de la demarcació de Lleida i no han tornat. I això és molt o és poc? Per determinar la importància del problema, es va comparar amb la realitat que viuen províncies amb una densitat empresarial similar, com ara Badajoz, Cantàbria i Valladolid. Es va fer evident que Lleida és la que ha tingut més canvis de seu social. Si es compara amb Girona i Tarragona, també es constata que el pes específic de les fugues empresarials és més alt a Lleida. Per tant, és un afer que té especial incidència a les comarques de Ponent.
Pel que fa a la destinació de les empreses que decideixen d’anar-se’n, l’estudi revela que Barcelona és clarament la demarcació preferent, perquè acull el 39,4% de les empreses deslocalitzades, seguida de la d’Osca (14,4%) i Madrid (14%). Sobre això, conclou que les empreses que se’n van a Barcelona ho fan per motius molt lligats a la capitalitat, com ara les infrastructures, la disponibilitat de treballadors o l’oportunitat d’adquirir més clients. Les companyies que se’n van a Osca, en canvi, apel·len a raons de caràcter més polític i econòmic, com ara l’agilitat administrativa, la predisposició que troben en els responsables públics i la disponibilitat de sòl industrial. Paral·lelament, els beneficis fiscals i les subvencions són els principals arguments per a deslocalitzar-se en direcció a Madrid.
En vista de les dades, les “fugues” cap a Barcelona i Madrid preocupen menys que les que van a la Franja. Malauradament, l’estudi no distingeix la tipologia de les empreses que se’n van. Fonts de la Cambra em diuen: “La nostra preocupació real són les empreses de subsectors com els de la maquinària agrícola o fitosanitaris, per exemple, d’una grandària de 30 a 40 treballadors, que se’n van cap a la Franja. O que quan empreses d’aquí han de fer ampliacions, les facin a Osca, amb gent d’aquí i d’allà. Són localitats molt a la vora de casa, que permeten als treballadors de no canviar d’habitatge i on les administracions aragoneses procuren ajudar les empreses tant com poden. Hi ha una actitud més pro-empresarial que no pas aquí. Hauria de veure els batlles d’aquests pobles com es converteixen en veritables comercials per incentivar la inversió a casa seva.”
A l’altre estudi, el de les quatre entitats, es constata que els diversos convenis col·lectius d’àmbit provincial de totes dues zones i les diferències salarials i laborals no són prou significatives per a determinar que aquest sigui el motiu de la fuga d’empreses. En canvi, es parla de la manca de sòl industrial, fet pel qual les empreses es troben impulsades a fer el salt cap a la Franja. Per això proposen una modificació de la normativa urbanística i una reducció de les restriccions, mentre lamenten que calguin esperes tan llargues per a obtenir resposta de qualsevol tràmit al Departament d’Urbanisme.
Parlo amb Xavier Caufapé, president de PIMEC Lleida, i em diu: “No busquem subvencions ni tractes de favor, només volem que ens escoltin. Aquí ens trobem amb una paret. Tampoc no és un problema fiscal. A l’Aragó les empreses descobreixen més flexibilitat a les normes i més predisposició pública a adaptar-se a la realitat. Aquí topem amb una rigidesa excessiva i amb unes administracions més garantistes que ningú. Per això no ens ha d’estranyar que quan alguna empresa vol fer una ampliació, la faci a l’altra banda.” I afegeix: “A la Franja, no solament hi ha sòl industrial, sinó que hi descobreixes una sensibilitat als problemes que exposes que aquí no hi és. Et busquen solucions i t’ajuden.” Ve’t aquí motius reals i preocupants sobre l’actuació de les administracions catalanes.
Gent de la cambra m’explica un exemple concret. “Una llicència d’activitat que a Catalunya pot arribar a trigar dos anys, a l’Aragó la tens en sis mesos.” M’insisteixen en la diferència d’actitud. “Els polítics valoren molt positivament les inversions d’economia productiva i et posen facilitats per a gestionar àgilment tots els permisos, aconseguir el sòl industrial, fer les expropiacions, construir les infrastructures necessàries…” De fet, els responsables polítics catalans que han participat en l’estudi també reconeixen que pot haver-hi aquesta percepció negativa de l’administració catalana per part dels empresaris, cosa que atribueixen a un fet determinat: “Els darrers anys s’ha avançat cap a un model molt garantista, que sovint xoca amb l’agilitat i la col·laboració que requereixen les inversions econòmiques de caràcter productiu.”
En relació amb la normativa ambiental, per exemple, les conclusions de la recerca determinen que hi ha un grau d’exigència similar entre les diverses províncies espanyoles, però la predisposició de les seves administracions es percep significativament diferent. Segons les empreses consultades, a l’Aragó hi ha una actitud d’ajuda i col·laboració constant, mentre que a Catalunya el compliment ambiental esdevé “una barrera que ningú no t’ajuda a saltar”.
Amb tot això al darrere, l’estudi es demana quines mesures caldria emprendre per mitigar el fenomen i retenir l’activitat productiva de Lleida. Conclou que s’hauria de treballar en els quatre grans objectius que ataquen directament les causes: millorar les infrastructures i connexions de la demarcació; afavorir l’agilitat administrativa, mitjançant el concepte de “finestreta única”; crear un pol d’atracció del sector agroalimentari amb polígons especialitzats; i aplicar un pla de comunicació que permetés de millorar la imatge social de l’emprenedor i l’empresa.
Tenint en compte la importància del problema i els efectes que pot tenir la deslocalització empresarial sobre el benestar de la gent que viu en un territori, l’estudi invita a prendre accions decidides per a mantenir la competitivitat econòmica de les terres de Ponent.
A mi em sembla que hauríem de vigilar molt les qüestions que són comunes a tots els territoris. L’exemple de les “fugues” d’empreses –aquestes sí que són reals– de Lleida hauria d’advertir les autoritats que els empresaris demanen un canvi de tarannà en les administracions catalanes, amb més agilitat i més flexibilitat. Potser no ho fem tot tan bé com ens pensem i, sobretot, penso que tenim massa dificultat a l’hora de fer-nos autocrítica. A mi, aquest cas m’ha semblat exemplificador i, hi insisteixo, hauria de fer pensar molt a qui toqui sobre l’actitud política real que tenim respecte de l’empresa i com podem eliminar d’una vegada els retards injustificats que origina la rigidesa de la burocràcia.
