Les fronteres segons Vicent Partal: “Un espill per a saber qui som”

Després de dos anys de pandèmia, tres-cents subscriptors de VilaWeb s’han aplegat al vestíbul del CCCB per la presentació de Fronteres (Comanegra), un acte que Vicent Partal ha descrit com una festa, amb molt bons amics com el periodista Lluís Foix i el músic Miquel Gil. No totes les amistats convocades han pogut venir: l’escriptora i actriu Estel Solé i la periodista Txell Freixes han caigut malaltes de la covid, com una mena de recordatori que, malgrat que les màscares s’han acabat, la pandèmia encara no.

Recordant que enguany fa cent anys del naixement de Joan Fuster –”la persona que intel·lectualment més m’ha influenciat”, diu Partal–, el director de VilaWeb ha citat aquella frase de l’escriptor de Sueca, que deia que Bertrand Russell era un desinfectant intel·lectual, fent seva la màxima que “el que cal no és la voluntat de creure, sinó el desig d’esbrinar, que és exactament el contrari”. Amb aquest punt de partida, Partal ha presentat l’estranyesa d’un extraterrestre davant un mapa del món: “Les fronteres només són temps sobre un espai. No hi ha cap frontera natural, totes són creades pel poder i cap no és inalterable.” Però, com ha assegurat Partal, “la frontera també és l’espill on mirar-nos per saber què som”.

El País Valencià, una particular frontera musical

Estel Solé ha llegit un fragment de Fronteres, un llibre construït a partir dels records de viatges arreu del món. El fragment triat era sobre Sarajevo, la ciutat on va començar la Primera Guerra Mundial i que va viure un setge terrible als anys noranta. Partal relata l’emoció que li va suscitar l’episodi de la crema de la biblioteca de la ciutat, on els serbs van voler matar la cultura i tot un món de tolerància que la ciutat havia bastit pacientment durant segles de convivència. La fotografia d’aquell sentiment, amb un Partal observant la nova biblioteca reconstruïda, però buida d’aquell antic llegat, ha donat pas a unes quantes instantànies carregades d’història: com la de les cases dels jueus caraïtes, on un home li va mostrar els set passaports que havia tingut –polonès, ucraïnès, bielorús, alemany, soviètic, lituà…– sense moure’s de casa, a Lituània; o l’experiència de sentir parlar gaèlic irlandès a Belfast, on les armes havien donat peu a la llengua com a forma de frontera.

La part més positiva de les fronteres com a espai de trobada i creació ha anat a càrrec de Miquel Gil, que ha pujat a l’escenari per evocar Abu–Abd–Al·lah Muhàmnmad ibn Ghàlib ar–Russafí al-Balansí, el poeta que va viure a la Russafa àrab d’abans de l’arribada de Jaume I. Ar-Russafí va escriure sobre la ciutat de València que va haver d’abandonar: “Ella és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil. Mai vaig abandonar-la, em van obligar a partir”, i Gil ha cantat aquestes estrofes amb la popular melodia de la “Malaguenya de Barxeta”, que han interpretat des d’Al Tall fins a Pep Gimeno “Botifarra”, passant per Obrint Pas. Seguint el fil del diàleg, el músic ha descrit el País Valencià com un aiguabarreig on es troben les músiques del nord –polques i masurques de ritmes molt clars– amb les del sud, amb més melisma, aquesta particular tècnica que consisteix a cantar diverses notes diferents en una sola síl·laba del text que l’ha convertit en una referència internacional de la world music.

Amb la idea de la frontera com a espill, Gil ha donat una autèntica lliçó sobre el cant de batre, que ha acabat essent un exemple de creació pròpia de la terra de frontera: “Tants anys de vaixellet amunt i vaixellet avall, és molt fàcil pastar i repastar un pa fet amb farines molt antigues, però en formes molt noves i molt bones”. Això, abans d’arrencar amb “Fronteres”, d’Enric Casasses, que diu “Nosaltres som d’una altra era. Bàrbars, gent rara, sense frontera. Sense papers, sense bandera.”

Periodisme de guerra, fronteres reals

L’altra cara de les fronteres amables i creatives són les fronteres que es pateixen. Com al començament del film Katyn, d’Andrezj Wadja, on els fugitius dels alemanys i els fugitius dels soviètics es troben en un pont que esdevé l’únic territori polonès. Partal ha tret la Pissarreta d’aquests dies per explicar la història de Polònia o d’Ucraïna, com també els mapes de l’Espanya actual, que ha comparat amb el que hi havia quan ell anava a escola –amb les possessions colonials d’Ifni, Sàhara, Río Muni i Fernando Poo–, el de l’època de la seva àvia –amb Cuba, Puerto Rico i Filipines– o el massa poc vist mapa de l’imperi napoleònic, amb el Principat com a part de l’estat francès, amb Fraga i Mequinensa i sense la Vall d’Aran.

Però no totes les fronteres tenen un component històric, sinó que sovint distorsionen la comprensió de l’actualitat. Com ha assegurat Partal, ni la línia Durand no explica el que passa a l’Afganistan, ni la referència als Urals com a frontera entre Àsia i Europa és certa. I tot seguit s’ha referit al moll de l’ós del seu assaig: “La humanitat no ha descobert una manera de canviar les fronteres d’una manera pacífica.” Per parlar d’aquestes qüestions i més, l’autor ha convocat el seu mestre Lluís Foix, de qui ha assegurat: “D’ell he après periodisme internacional i direcció de diaris.” I ha aprofitat l’avinentesa per recordar l’amistat mútua entre ell i Ramon Barnils.

Foix, que ha estat director de La Vanguardia i corresponsal d’aquest diari en diversos països i conflictes –ha enviat cròniques des de vuitanta països diferents, ha recordat Partal–, ha evocat aquell Hotel Europa de Belfast, ple d’espies i periodistes, “on no et podies fiar de ningú”, i les cròniques de guerra on sovint “acabaves tenint més informació quan arribaves a Barcelona que al costat de l’estat major”. De fet, sobre les guerres, Partal ha preguntat a Foix si s’esperava tornar a viure un conflicte per qüestions de frontera, ara que Putin nega l’existència d’Ucraïna i els ucraïnesos es resisteixen a debatre sobre el futur del Donbass o Crimea.

“Aquesta guerra em fa patir molt”, ha confessat Foix, que no s’esperava veure-la. “Quan es mou una frontera, no es fa d’una manera natural. Sempre hi ha un conflicte. Al meu poble, Rocafort de Vallbona, el gran problema és quan algú mou una fita”, ha afegit. Foix, tot i definir-se com a europeista, ha fet avinent que tots els grans conflictes han començat en aquest continent: “A Europa el més normal és la guerra per fronteres.”

Fent avinent que Foix i ell tenen els mateixos llibres, però els han interpretat de manera diferent, Partal ha qüestionat la defensa de l’estabilitat mundial del seu amic i mestre, en un diàleg on de seguida s’han posat d’acord en l’arbitrarietat de les fronteres i en el caràcter canviant. El periodista veterà ha recordat, de fet, que ha vist diversos canvis de frontera, de la mateixa manera que va conèixer periodistes que van explicar la Segona Guerra Mundial i, gràcies a Partal, va descobrir internet.