Frida i Josep

Sempre que per alguna raó em veig empesa a escriure sobre una cosa que no he vist, m’encomano a totes les deesses hagudes i per haver i reso, els demano que em perdonin l’arrogància. Ho aviso als lectors, que no he vist allò, i m’hi arrisco. Així ho vaig fer quan fa unes setmanes vaig parlar del film d’animació Josep, dedicat a la trajectòria de Josep Bartolí, l’artista que coneixia sobretot per les paraules de l’amiga Anna Murià, que havia estat una gran amiga d’ell i que tenia al pis de Terrassa un retrat a llapis que li havia fet Bartolí. No havia vist la pel·li, només havia llegit que estava tenint una gran rebuda en sales franceses i vaig escriure això a mitjans d’octubre. Però ara, ara ja l’he vist, gràcies a la plataforma Filmin. I sí, és un gran-gran-gran film, una narració dibuixada molt ben duta a la pantalla a partir d’un sentit agut de la relació intrínseca entre la història humana i l’art dels humans que ens pot salvar de tantes coses, que tantes coses humanes ha salvat.

Patia, abans de veure-la. Ha tingut tant d’èxit que la promoció l’ha acompanyat molt i bé fins i tot en aquests temps de pandèmia. Tanta part s’emportava, en la publicitat de la cosa, la retirada republicana i els camps de refugiats francesos com l’aparició fulgurant en el film de la pintora mexicana Frida Kahlo, una de les icones artístiques, ètniques, feministes i postcolonials de les últimes dècades. Me n’havia parlat, l’Anna, de la Frida i el Josep? Vagament me’n vénen records, potser sí, potser no. Frida ja era llavors, parlo de finals del segle passat, l’estrella fulgurant que és en el firmament artístic contemporani en tant que mestra moderna antiga: precursora, precedent, dona lliure que ni la malaltia va deturar, una artista que es va enfrontar al mateix papa dels surrealistes, André Breton, que la volia arrenglerar en el seu exèrcit: “No sóc pas surrealista, senyor, només pinto els meus somnis.” I Breton se la va haver d’embeinar, ell que no tolerava que ningú l’esmenés i que a sobre ho fes una dona i en nom dels seus propis somnis, a ell, que es creia el rector dels somnis dels altres!

Doncs, mira, una de les coses millors de Josep, del dibuixant Aurel, i en té moltes de bones, és com enfoca i poetitza la trobada de Bartolí amb la Khalo. Res de les seduccions tan previsibles quan es vol parlar que un artista com qui diu desconegut pel públic (Bartolí) és descobert per una artista superlativament reconeguda per aquest mateix públic (Kahlo) pels seus quadros i sobretot per la llibertat sexual i imaginativa que traspuen. Res de picades d’ullet a l’espectador per endinsar-lo en el llit dels amants, que ho van ser; les cartes d’ella al català, que estan publicades, suren passió sense mida. Res de tot això.

La trobada, sensualíssima, es produeix entre els dos a propòsit de la pintura i del color. El cant de Frida Kahlo al color, que, li diu a Josep Bartolí, allibera l’artista de les pors, és d’una sensualitat densa, còmplice, un amor immens a la vida, a l’art, al goig.

No us perdeu aquest film. S’hi lliga, a través del dibuix, el ball de les generacions –un avi que havia estat gendarme al camp de refugiats on va conèixer Bartolí i ara el nét, dibuixant que cerca el seu camí, en recull el testimoni al llit de mort, davant la indiferència de la generació del mig, la filla del vell i mare del jove–amb el fil de la història de Josep Bartolí fins a arribar a Mèxic i, convertit al color, ser un pintor a Nova York, on el jove dibuixant narrador donarà vida, en l’exposició antològica que recorda l’artista català, al retrat d’un refugiat republicà mort a batusses al camp concentracionari francès, retrat que l’avi havia conservat i li ha lliurat abans de morir. I així el pas del dibuix prim i estilitzat, caricaturesc sovint, de Josep Bartolí fins a l’explosió del color sense pors que va aprendre de Frida Kahlo ens amara els ulls, com ho ha anat fent a poc a poc el mateix film. Gran Josep. I només us n’he explicat una micona…