‘El meu amor és la meva arma. Casa meva és la trinxera. La meva vida és lluitar i lluitar’

La lluita contra el gihadisme té rostre de dona. Més de deu mil mares, germanes i filles van abandonar la família, la casa i la vida que tenien per afegir-se a l’exèrcit kurd i combatre el terror que fa retrocedir la societat milers d’anys.

Frial és una de les dones kurdes que lluiten contra la barbàrie de l’autodenominat Estat Islàmic (EI), però també contra els sistemes polítics autoritaris i el radicalisme religiós clarament masclista a l’Orient Mitjà.

Vestida amb un uniforme militar, amb el kalàixnikov sobre els braços, passeja per ciutats alliberades. Compromesa amb el seu poble i la seva terra. No sap què és rendir-se. És guerrillera a la primera línia de front.

Té vint-i-set anys i és filla d’un polític kurd que va perdre la vida defensant la seva pàtria a les muntanyes del Kurdistan turc. Va estudiar fins al batxillerat. Tot i obtenir-hi bona nota, no va voler graduar-se a la universitat, simplement perquè tenia un altre pla de futur: ser una guerrillera i fer ús del kalàixnikov del seu pare. ‘De què em serviria estudiar si no tinc un país segur? Què en faria d’un títol si l’EI s’apoderés de casa meva i em violés?  Als kurds ens toca lluitar.’

Tant Frial com la majoria dels seus companys i companyes provenen de la classe mitjana, on l’únic paper de la dona és tenir cura de la família i de casa. ‘Som de famílies pobres. Quin futur ens esperava? Només érem víctimes d’abusos, mort i destrucció per part dels gihadistes. Sabem què és passar penúries i això ens motiva a lluitar pel futur, per la llibertat’, diu Zalal, amiga de Frial i companya de lluita.

Frial és la cinquena nena de la seva família i l’única que ha seguit aquest camí. Diu que el seu pare li va donar el millor regal del món: l’amor pel Kurdistan. ‘Es va morir jove. Era molt petita, no vaig poder gaudir del seu afecte ni de la seva paternitat. El vull honrar, per aquest motiu sóc aquí.’ En canvi, la mare no veu gens bé que la Frial vagi a lluitar amb els guerrillers, perquè ja va perdre el marit i no vol viure la pèrdua de la seva filla. ‘Em vaig enfadar amb ella. Vaig deixar de parlar-hi uns quants dies, però no vaig aconseguir que canviés de decisió’, diu Felek, la mare, que fa sis mesos que no la veu. ‘Lluitar s’ha convertit en el seu únic amor. No ve a casa perquè viatja d’una ciutat a una altra. La seva vida perilla, com la de majoria dels seus companys i companyes.’ Felek explica que Frial sempre ha estat una filla ‘de comportament diferent’.

De petita assistia a reunions i assembles de simpatitzants del PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan. Se sentia atreta per les idees d’Abudul·là Ocalan, el fundador d’aquesta facció política, que va influir-li sobre la manera de pensar. Passava hores i hores llegint sobre el socialisme, el comunisme i l’alliberament de les dones. ‘No hi haurà un Kurdistan lliure sense l’alliberament de la dona’, és la famosa frase d’Ocalan. ‘Aquestes paraules van canviar la meva vida. Quan vaig sentir-les vaig decidir de ser guerrillera’, diu Frial. ‘Em veia diferent de les meves germanes. Els temes que els interessaven m’avorrien molt. Intentaré amb totes les forces d’evitar que un home em controli o intervingui en les meves decisions’, afegeix.

Després de la fundació del PKK, el 1978 a Turquia, la participació de les dones en la lluita armada va augmentar considerablement. ‘Amb aquesta entrada en un camp reservat fins llavors als homes, les kurdes van poder sortir de l’estatut dona-víctima que havien ocupat fins aleshores’, diu Frial.

A part de la lluita armada, les integrants de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), creades el 2012 al nord de Síria, van decidir de rompre amb una societat tradicionalment patriarcal que fins llavors les havia mantingudes reprimides i menysvalorades com a la majoria dels països àrabs. ‘Es consideraven maquines de tenir fills. En canvi, ara lluiten en primera línia ‘, sosté.

Després de l’avanç d’EI a Síria, els kurds de la zona van formar milícies per combatre’l. Ells, els gihadistes d’EI, creuen que si es moren en mans d’una dona, les seves ànimes cremaran a l’infern, al contrari que si es morissin a mans d’un home. Tenint en compte això, les kurdes van decidir que serien majoria en el combat contra EI.

Les dones van ser vitals en l’alliberament de Kobane, el segon cantó de l’administració autònoma del Kurdistan sirià; quan els gihadistes d’EI hi van arribar hi havia 800 combatents kurds per defensar la ciutat, dels quals 500 eren dones. ‘La lluita femenina es va convertir en un símbol. Tothom creia que les kurdes no aguantarien, ni podrien estar a l’altura. Però ho vam fer i ho farem sempre que la humanitat ho necessiti.’

Frial va lluitar en molts combats. Una vegada la van ferir greument a la cama esquerra i va romandre ingressada durant un mes. Així i tot, va tornar al front. ‘Sóc viva, estic bé’, diu. ‘La cosa més difícil és perdre els companys, els qui estimes, sense poder fer-hi res. Molts dels que ens vam entrenar junts, aquells amb qui vaig compartir moments de fracàs i de victòria ja no hi són.’ Avui continua lluitant. És a Qamixlo, la seva ciutat, al nord-est de Síria. Diu que seguirà el camí fins a morir o veure el Kurdistan lliure. ‘El meu amor és la meva arma. Casa meva és la trinxera. La meva vida és lluitar i lluitar.’