15.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 16.02.2025 - 09:16
La històrica Revista de Catalunya, fundada el 1924 per Antoni Rovira i Virgili, celebra el centenari amb un terrabastall important: el patronat n’ha destituït la directora, la professora i crítica Lluïsa Julià, i ha nomenat Frederic J. Porta (Barcelona, 1996), doctor en història contemporània per la Universitat Pompeu Fabra. Arran de la decisió, el consell de redacció va plegar en bloc. Julià se n’ha anat tot criticant que la decisió fos unilateral i deguda a la voluntat de tenir un control ideològic sobre la publicació. En aquesta entrevista, Porta se’n defensa i explica sense embuts quins plans té –uns plans que neixen d’una reflexió política que va més enllà de l’acadèmia. Diu que la revista necessita una transformació profunda, en fons i forma: més subscriptors, més debat, més assaig, i que gosarà creuar més línies vermelles. Porta és expert en la història de l’independentisme i s’ha centrat en figures com Daniel Cardona, Josep Dencàs i Josep Maria Batista i Roca. També és director de la revista Esperit, una publicació digital feta sense subvencions i “sobretot amb nacionalistes de dreta”.
—Heu explicat que voleu una “transformació profunda” de la Revista de Catalunya. En què consistirà?
—La revista tenia un sentit quan Max Cahner la va refundar, però les coses han canviat. Ara s’ha envellit, s’ha convertit en un calaix de sastre. Si fas una recerca sobre un tema relacionat amb Catalunya, segur que consultaràs uns quants números de la Revista de Catalunya dels últims quaranta anys. En canvi, no la pots vendre a un lector o un subscriptor actual. Ni els lectors ni el panorama de les publicacions en català no són com els anys vuitanta. Llavors hi escrivien els millors autors del moment i tenia influència i projecció pública. Això ha anat decaient. Primer, amb la malaltia de Cahner; després, per inèrcia. I no s’ha professionalitzat. Els directors que hi ha hagut després l’han duta com un servei a la cultura catalana, sense el marge o el temps o l’energia per a adaptar-la al canvi de temps.
—Hi ha cap més raó cultural o ideològica a la qual atribuïu aquest decaïment de la Revista de Catalunya?
—Sí. A Catalunya no s’ha transcendit el seixantisme, la cultura de resistència al franquisme. Hem arrossegat els mateixos temes, els mateixos eslògans, la mateixa manera de veure el món. Tot això tenia sentit llavors, però a partir del 2010, quan es vol aconseguir un estat, la cultura del resistencialisme ja no serveix. Has de començar a pensar en termes de poder, d’estat, i falta una revista que s’hi dediqui des de la perspectiva semiacadèmica i assagística, que reuneixi les principals plomes del país, els principals cervells de totes les generacions, i que se centri especialment en història i política. És el buit que hi ha ara mateix i que la Revista de Catalunya pot omplir.
—Què voleu dir amb cultura de poder i d’estat?
—Sovint, els catalans pensem més a resistir davant el poder que no a exercir-lo. És normal: tenim un estat en contra. Hem de pensar més en com podem crear poder i exercir-lo. Com podem tornar a tenir banquers, grans empresaris, alts funcionaris. Ja que no tenim la independència, mirem què podem fer dins l’estat espanyol per ocupar més poder. Això s’ha fet abans: als anys quaranta i cinquanta, molts catalans es van dedicar a fer diners i a posar-se dempeus. Hem de tornar a crear poder català i a ocupar-ne tantes parcel·les com puguem. Jo tinc algunes intuïcions sobre com superar el seixantisme, però ha de ser un treball col·lectiu.
—Això va de bracet amb una lectura específica que feu del procés?
—Sí. L’octubre del 2017 ens vam pensar que n’hi havia prou resistint i assenyalant les contradiccions de l’estat espanyol, que la independència ens vindria donada per intervenció divina o de les institucions internacionals. No teníem la visió d’estat, ni els quadres, ni les organitzacions, ni l’estratègia, res. Allí es va notar el buit que té el catalanisme. El catalanisme es fa amb els derrotats del Sexenni Democràtic: els republicans federals i els carlins se centren a nacionalitzar Catalunya, primer, i després plantegen un nou intent d’hegemonia espanyola. Això s’intenta des de la no-violència justament perquè Catalunya ha estat derrotada militarment. Aquest plantejament, que s’arrossega moltes dècades, serveix per a guanyar influència dins un estat, però no per a crear-ne un de nou.
—Alguna vegada heu parlat de paral·lelismes entre el moment actual i la derrota després del franquisme. Quins hi veieu?
—Hi ha una sensació de derrota i de l’esgotament total d’un món. De fet, sóc més partidari de comparar-ho amb els anys deu o vint del segle XX. Al capdavall, ara no ens han derrotat militarment, i som aquí parlant sense que ens esperi un falangista fora per a portar-nos a la Via Laietana. El moment actual s’assembla més al final del règim de la restauració, en què uns consensos que han durat moltíssims anys comencen a esberlar-se. També passa una mica com a partir de la revolució del 1917, que els principals partits catalans es van esventrant, el nivell dels polítics cau en picat –també a Espanya–, la crisi es fa present i se sent un tam-tam de solucions autoritàries per part de l’estat espanyol que ara ja hem tastat una mica.
—És una interpretació unànime o àmpliament compartida per la majoria del nou equip que comandarà la Revista de Catalunya?
—Sí.
—I ha estat un element determinant perquè el patronat us encomanés aquest relleu?
—Sí, el patronat es va posar en contacte amb nosaltres perquè els interessava el que havíem fet amb la revista Esperit. Els temes, el fet que fóssim un grup de joves organitzat, amb constància, amb un projecte propi, desvinculat de partits i de la política catalana actual però amb moltes ganes de participar-hi. Ens van veure amb moltes ganes i moltes idees noves i els va agradar el projecte.
—Uns quants membres de la revista Esperit, que també dirigiu, han passat al consell de redacció i al patronat.
—Sí, sobretot al patronat. Al consell de redacció en som quatre, comptant-hi el director.
—Això és un desembarcament de l’equip de la revista Esperit a la Revista de Catalunya? Hi reproduireu el model?
—Els formats són diferents, és clar, perquè Esperit ve dels marges i hi ha sobretot nacionalistes de dreta. Per a repensar la Revista de Catalunya podem agafar la part que funciona del model d’Esperit: és una publicació que es manté sense necessitat de publicitat ni de vincles amb l’administració ni amb els partits polítics, amb subscriptors. Però la Revista de Catalunya la farem transversal: que interpel·li tota mena de militants i de lectors.
—Algú es podria demanar: si la revista que ja havia triat de fer Frederic Porta, Esperit, és de dreta i nacionalista, per què n’hauria de voler dirigir una altra de transversal?
—I per què no? Catalunya necessita més nacionalisme en tot l’espectre ideològic. Al capdavall, sóc nacionalista i independentista. Vull canviar la centralitat, que l’esquerra nacional també canviï, i m’agradaria contribuir-hi. Tinc bona relació, per exemple, amb Abel Riu o Júlia Ojeda, i aquests espais també haurien de ser representats a la Revista de Catalunya.
—I quins mecanismes fareu servir com a garantia de transversalitat? Procurareu que hi hagi quotes a cada número o variarà segons els temes?
—Anirà variant. En tot cas, la idea de fons és que ja tenim una cosa que és marcadament de dreta, Esperit, i ara volem fer una cosa més oberta i més transversal. Qualsevol país ha de tenir dreta i esquerra, no volem tancar-ho tot a fer una cosa de dreta.
—També heu dit que Esperit és feta des dels marges. Què són, per a vós, els marges?
—Els marges són tot allò que no és subvencionat ni vinculat als partits polítics o a les institucions de l’autonomia. Tot allò que es fa fora d’aquests canals, que neix de gent que pensa lliurement i es reuneix per a fer coses.
—I que ara passeu a la Revista de Catalunya vol dir que s’ha acabat el temps de treballar només des dels marges?
—Sí, ara la intenció és transformar les coses que es fan al centre, a les institucions ja creades. Els anys de procés i els que han vingut després han estat una trituradora de cervells. Hi ha molta desmoralització emocional perquè molta gent es pensa que Catalunya s’ha mort, i això s’ha de revertir. Fer coses als marges està molt bé i és molt útil, però no pots quedar-t’hi sempre. Ara hi ha l’oportunitat d’incidir des del centre.
—Esperit és una revista molt opinativa. A la Revista de Catalunya hi ha opinió, però també més gèneres. Això canviarà?
—Hi ha una part que serà acadèmica i hi mantindrem el dossier indexat, però vull que hi hagi una combinació de recerca i d’assaig; que hi puguis entrar de maneres diferents; que la presentació sigui amena i que hi hagi audiovisual, pòdcasts i vídeos. La cosa central de la Revista de Catalunya són les idees: ha de ser una porta d’entrada als temes de què tractem. Una barreja d’assaig amè, si ho vols, però també de bibliografia acadèmica per a submergir-t’hi a fons.
—Hi haurà cap línia vermella segons els temes, les opinions o les preses de posició?
—En principi, no. De quina mena?
—Hi haurà voluntat de distanciar-se de les tesis d’extrema dreta?
—No. Aquestes línies vermelles les creuarem totes. Parlarem de tots els temes. Temes que preocupen a tot el món i preocupen Catalunya: la demografia, l’habitatge, la llengua, la renovació de la cultura, l’administració de la cultura.
—Però hi haurà pluralitat ideològica?
—Sí, la idea és d’abordar tots aquests temes que són fora d’allò que s’adreça en l’autonomia, i fer-ho amb tot el ventall ideològic i generacional. No ens posarem només els joves de dretes a parlar d’aquesta mena de coses, sinó que joves, grans i veterans, intel·lectuals consolidats, d’esquerra i de dreta, adreçarem cada problema des de perspectives diferents. Volem generar debat, i que cada lliurament de la Revista de Catalunya sigui una introducció dels temes de què tractem per a situar-los al centre del debat públic i també que funcioni com un llibre blanc de referència i de rigor.
—Quan dieu que la Revista de Catalunya ha de servir per a articular debats que no es tenen prou en el marc autonòmic, voleu dir que ha de servir com un espai d’entrenament polític, per a posar les bases intel·lectuals de futures organitzacions polítiques?
—Sí, m’agradaria que servís per a tota l’acció política, cultural i intel·lectual dels anys vinents. Que, entre tots, dotéssim d’eines tothom qui vulgui fer militància política en el sentit més ampli: participar en un partit, en una associació cultural o en una xarxa en defensa de la llengua catalana a les escoles. Totes les organitzacions i les persones que es dediquin a omplir els buits que es van obrir el 2017.
—Hi ha cap revista o publicació acadèmica, actual o antiga, catalana o estrangera en què us inspireu?
—No. És un buit que veig: no hi ha la publicació que a nosaltres ens agradaria llegir. Crec que m’inspiro més en l’etapa dels anys vint de la Revista de Catalunya que no pas en cap d’actual. Mirem què es fa arreu del món, és clar, però no hi ha cap referent que vulguem imitar.
—Què us inspira d’Antoni Rovira i Virgili, fundador de la revista?
—Que és historiador, com jo, i que es dedica a la política, una mica també com jo, que intenta fer política des de la cultura. Es troba una Catalunya que ha esgotat un cicle, el de la Lliga Regionalista i de la política que perdura gairebé d’ençà del començament del segle XX, i crea una palestra perquè els intel·lectuals nous i consolidats replantegin la cultura catalana. I ho fa amb èxit: encara que la revista tanqui el 1929 per falta de recursos, hi han escrit i reflexionat els principals intel·lectuals catalans dels anys trenta. En aquella Revista de Catalunya hi ha encapsulat el que serà la cultura catalana dels anys trenta. És una mica la idea.
—I de Max Cahner, director entre el 1986 i el 2011?
—M’agrada que Cahner és incombustible i fa una feina ingent de construir poder català durant el franquisme. Veu tots els buits que hi ha i mira d’omplir-los. Falta una gran enciclopèdia, editorials que publiquin en català. Tot és devastat. Que el facin conseller l’any 1980 és només la confirmació de tot el poder que ha creat els trenta anys abans. M’agrada aquesta perspectiva de detectar buits i omplir-los. No venim del 39, però hi ha coses que s’han de reconstruir.
—Com a historiador heu estudiat figures com Daniel Cardona, Josep Maria Batista i Roca i Josep Dencàs. Hi ha res sobre aquests tres personatges que us orienta a l’hora d’enfocar la Revista de Catalunya?
—De Batista i Roca i de Carles Muñoz Espinalt, que n’he fet les biografies i es publicaran enguany, me n’inspira la visió molt poc conformista del català. No diuen que tots els problemes són Espanya. Diuen que sobretot els problemes són interiors, de caràcter, de com ens prenem les coses i com afrontem la vida, i que el país és un reflex d’això. Si treballem i ens exigim més, amb una altra ètica, les coses sortiran. M’agrada també la història de la Bernat Metge: Catalunya és una nació sense estat però quan ens proposem coses grans i apuntem molt amunt, ens en podem sortir.
—Avui és viable, econòmicament, la Revista de Catalunya?
—Sí, però amb molt d’esforç de tots els implicats. La idea és que amb les subscripcions i els mecenes puguem convertir-ho en un projecte al qual dedicar-nos professionalment. És una de les coses que han faltat a la revista els últims quinze anys, que el director i una part de l’equip s’hi dediqui professionalment, i que es retribueixi tot, incloent-hi les col·laboracions, generosament.
—Com us imagineu aquest pla de subscripcions?
—La idea és augmentar-les, però també vull trucar a portes de tots els mecenes que es troben orfes de projecte i que vulguin finançar una cosa diferent de tot allò que s’ha fet aquests últims anys.
—La directora sortint, Lluïsa Julià, està dolguda perquè el patronat va prendre de manera jeràrquica i unilateral la decisió de rellevar la direcció.
—Hi ha hagut diferències i problemes de comunicació, però la Revista de Catalunya forma part d’una fundació que decideix el director i que el nomena o el destitueix com li convé.
—Quin balanç en feu, del mandat de Julià?
—Bo. Ha incrementat la visibilitat de la revista, ha introduït el dossier indexat, ha renovat el funcionament del consell de redacció i ha fet millores en el consell acadèmic, però no ha revertit la davallada de subscriptors i la pèrdua del pes cultural que feia molts anys que s’allargava.
—La professora Neus Torbisco, que formava part del comitè de científic, va anunciar que renunciava a participar-hi perquè entre els membres del nou patronat només hi havia una dona, Dolors Clotet, i en el comitè assessor, cap.
—La previsió és que se n’hi incorporin un parell més aquestes setmanes vinents, Elisenda Paluzie i Vinyet Panyella. Encara som en una etapa de transició: demano que em deixin de marge fins al setembre, que serà quan presentarem la renovació estètica i de contingut. Abans hi haurà dos números més, però el número que ja incorporarà la renovació de debò serà al setembre. Canviarem el format i l’estètica. Necessitem temps.
—Torbisco es va queixar que l’excusa fos que no havíeu trobat dones que s’adeqüessin al perfil.
—Sí, és molt difícil de trobar el perfil adequat. Sóc al principi de la meva carrera i encara no conec prou gent. Farem més incorporacions, en tot cas: l’etapa de transició encara no s’ha acabat.
