Frederic Porta: “Sense Reial Madrid no hi ha Espanya”

Dimarts al matí, en la compareixença institucional per a donar explicacions pel cas Negreira, Joan Laporta va ser inusitadament inclement amb el Reial Madrid, que ha decidit de personar-se com a acusació particular en la causa judicial. “El Reial Madrid és un club que ha estat afavorit per decisions arbitrals històricament. Un club que ha estat considerat l’equip del règim“, digué el president del Barça.

La resposta de l’etern rival culer arribà poques hores després. “Quin és l’equip del règim?”, es demanava el club blanc en un vídeo en què es mostraven imatges com ara la inauguració del Camp Nou a càrrec del ministre secretari general de Franco. Era un intent de posar en relleu una suposada connivència entre el Barça i el règim franquista, que no va trigar a desencadenar una tempesta de reaccions a les xarxes socials. Fins i tot la Generalitat s’hi va pronunciar, tot titllant el vídeo d’indecent i demanant al club que el retirés. Parlem de la polèmica, i de la història de l’un club i l’altre durant el franquisme, amb Frederic Porta, periodista especialitzat en la història del FC Barcelona i autor de llibres com ara Barça: més que un club? (Cossetània, 2021) i Barça insòlit (Córner, 2017).

—Què és el primer que vau pensar quan vau veure el vídeo del Madrid?
—El vídeo em va semblar barroer, pervers, absolutament contrari a qualsevol relat contrastat dels fets històrics. Però, més enllà de les primeres impressions, crec que és un error jutjar-lo pel valor com a document històric: la funció principal és servir com a instrument de fake news per a satisfer la parròquia blanca, que es queda amb el titular i prou. Per això em fa por que ara entrem en el joc de respondre les suposades acusacions, que són delirants i que intel·lectualment no val la pena de discutir. Sembla mentida, però aquests últims anys els catalans hem anat mossegant l’esquer. I al final, a força d’insistir d’aquesta manera malèvola amb la propaganda, acabes participant en les seves campanyes.

—Ara com ara, sembla que el Barça ha optat per una política de silenci estricte sobre el vídeo. Què en penseu?
—És la primera vegada en la història que el club identifica explícitament el Madrid com a equip del règim, un règim que fa setanta anys que dura en diverses formes. Això ja és molt. Per a mi, la qüestió més important és que ara no s’ha optat per abaixar el cap, sinó per plantar cara. Això és el que m’agrada més de tot aquest episodi: ja n’hi ha prou, de demanar perdó. És el que fins ara hem fet els catalans, que ens disculpem pel fet de ser qui som encara que ens diguin el nom del porc. Aquest canvi d’actitud em sembla la clau d’aquesta polèmica.

—Un dels aspectes que el vídeo esmenta per a provar la suposada complicitat entre el Barça i el franquisme són les tres medalles d’honor que el club va atorgar a Franco. Com s’expliquen aquestes distincions?
—Primer de tot, cal deixar clara una cosa: jutjar els comportaments d’una dictadura des d’una democràcia és risible; els paràmetres no són els mateixos. Aquestes coses no es poden interpretar retroactivament en democràcia. Però és que, a més, el motiu per a cadascuna d’aquestes medalles és plenament documentat. Perquè te’n facis una idea: la primera medalla a Franco la hi dóna el president mateix, Agustí Montal, enmig d’una final de copa al Bernabéu, per por de represàlies. No calia escriure enlloc que Franco havia de rebre tant sí com no –perquè era tàcit– qualsevol primera distinció que fes un club: així és com funcionen les dictadures.

—Parlem del dit que assenyala la lluna: quina relació té el Madrid amb la seva història?
—A Madrid hi ha un pensament únic, un relat hegemònic que es basa en un apriorisme típic del futbol: “El meu equip ni el toquis.” Són incapaços de veure-li cap defecte ni reconèixer res que li pugui anar en contra. Per això dic que el Madrid té una relació de conte de fades amb la seva història. Quan en parlen, es limiten a fer servir paraules abstractes i genèriques: que si les copes d’Europa, l’hegemonia blanca, el señorío i tota la pesca. Són conceptes que, tan bon punt grates una mica, veus que no tenen gens de valor. Però el Madrid i els seus seguidors també són els primers interessats que no es revisi la seva història. És el trumpisme traslladat al futbol: presentar la meva veritat com a absoluta i única, tant si està radicalment renyida amb els fets –com és el cas–, com si no. Amb el Madrid, el relat sempre guanya als fets. I això els va de conya.

—Molta gent ha remarcat que el vídeo no esmenta Josep Sunyol, el president del Barça afusellat per les tropes franquistes. Però el Madrid també va tenir un president executat pels feixistes: Antonio Ortega Gutiérrez. El seu nom, tanmateix, ni tan sols apareix a la web del club. Per què?
—La figura d’Ortega no casa amb el relat de grandesa del Madrid. Per a ells, reconèixer que han tingut un president afusellat pel feixisme no és plat que els vingui de gust; no és coherent amb la imatge que volen projectar. Perquè aquest home, per a ells, òbviament és un perdedor. No es correspon amb la idea de poder, d’hegemonia, que volen presentar.

—El vídeo acaba amb una frase de Santiago Bernabéu, la figura que avui dia continua donant nom a l’estadi del Reial Madrid. Qui era Santiago Bernabéu?
—Santiago Bernabéu era, ras i curt, un dels homes del règim que va entrar a “alliberar” Catalunya amb les tropes franquistes. Era un catalanòfob de manual, i no se’n va amagar mai: és autor, per exemple, d’aquella cèlebre frase que diu “M’agrada Catalunya, malgrat els catalans”. Va ser una figura decisiva en la història del Madrid, un dels noms clau que va aconseguir convèncer el règim perquè fes del Reial Madrid un pilar essencial del seu imaginari.

—El revisionisme històric que explica la guerra del 1936-1939 com un trist enfrontament fratricida, i no pas com la culminació d’un cop d’estat feixista, continua essent un corrent dominant a l’Espanya actual. En aquest context, quin paper hi fa el vídeo del Madrid?
—El vídeo segueix fil per randa aquest patró de revisionisme històric que impera a Espanya. Quan parla del bombardeig contra el camp del Madrid, per exemple, en cap moment no es diu que és responsabilitat de l’aviació franquista. La idea que hi ha rere el vídeo és la mateixa de sempre: continuar controlant el relat que imposen ells, tant en el futbol com en la política. És un relat que encara avui treballa per suavitzar la misèria moral d’una dictadura amb què no s’ha fet net.

—El president actual de la lliga espanyola, Javier Tebas, va començar la seva carrera política com a delegat de Fuerza Nueva. Fins a quin punt s’ha depurat el franquisme del futbol espanyol?
—Després de la dictadura, l’estat va fer una rentada d’imatge que ara tots coneixem com a règim del 78. El futbol espanyol ni tan sols ha necessitat fer això: les mateixes estructures fosques i autoritàries perviuen des de temps immemorials. I això explica que algú com Tebas, que en qualsevol país del món –del món civilitzat, si més no– seria impossible que tingués cap representació pública, aquí sigui considerat un personatge absolutament normal. És un feixista? Doncs és igual, mentre sigui el nostre feixista… El futbol espanyol ni tan sols ha arribat al règim del 78, ni tan sols s’han molestat a fer la transició al model d’una certa democràcia controlada. La pervivència d’aquest franquisme sociològic en el futbol espanyol és preocupant.

—Ja que parlem d’història, fem memòria: com subsisteix el Barça durant els primers anys de franquisme?
—L’any 1939, les tropes franquistes arriben a Barcelona i hi troben un Barça molt malmès per la guerra des d’un punt de vista esportiu i institucional, però amb una economia sanejada gràcies a la gira salvadora per Mèxic de dos anys enrere. Això posa traves a la voluntat franquista de dissolució del club. D’ençà de la dictadura de Primo de Rivera, el Barça era vist des de les més altes instàncies oficials com un “cau de separatistes”, segons la terminologia de l’època. Durant els set anys següents, el Barça queda segrestat i és” depurat” amb presidents i directius que ni tan sols eren socis de l’entitat i que havien estat posats a dit pel govern de Franco, tal com havia fet abans Primo de Rivera. Per tenir una idea de quina mena de personatges ocupen el club durant aquests anys, em centraré en un exemple: Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta, que havia estat ajudant del general Moscardó, un heroi de guerra feixista. Després de la guerra, Franco el col·loca al capdavant del Barça com a home de confiança al club. La ironia és que fins i tot ell acaba convertit en un barcelonista més després veure la quantitat de barrabassades que feia el règim contra el Barça.

—Poques setmanes després del començament de l’ocupació, les autoritats franquistes escriuen: “És de domini públic que el ‘F.C. Barcelona’ sempre ha fet política, en un començament catalanista i, des de fa molts anys, francament separatista.” La repressió contra el Barça és la punta de llança de l’ofensiva del franquisme contra la nació catalana?
—Sí, sens dubte. Per al règim, el Barça és un element clau en la perpetració del genocidi cultural contra Catalunya. Joan Gamper tenia clar que la part més puixant de la societat catalana era el catalanisme, i des de bon començament va voler vincular el Barça amb els seus contactes polítics, especialment al voltant de la Lliga, per a convertir el club en el representant esportiu de la catalanitat. Així ho reconeixen cronistes de l’època: Rovira i Virgili, per exemple, escriu: “En el cop de pilota hi ha representat el cop de falç.” Aquest caràcter catalanista és la raó que explica per què durant els anys quaranta, en un moment de grans penúries econòmiques i socials, el club passa de 2.000 socis a 20.000. És una xifra que evidencia que el Barça va ser pràcticament l’única institució catalana que va quedar dempeus durant la postguerra, l’últim reducte d’una identitat nacional arrabassada pels guanyadors del conflicte. Això la gent ho va entendre ràpidament.

—Això ajuda a entendre per què les imposicions franquistes sobre el club van molt més enllà de l’àmbit institucional: el règim, per exemple, treu la bandera catalana de l’escut i en canvia el nom per un de més espanyol, ‘C.F. Barcelona’.
—El que els franquistes volien, en aquella època de l’autarquia de la primera postguerra, era espanyolitzar-ho tot. En aquells temps, el llenguatge de futbol era molt anglès, òbviament. En el cas del Barça fins i tot es planteja, des del diari Marca, que el club es passi a dir “Club de Fútbol España” i se’n canviïn els colors pels de la bandera espanyola. Això aviat es deixa córrer quan algú s’adona que els colors de la bandera espanyola són, també, els colors de la senyera. Però és una proposta que il·lustra un dels grans trets distintius del feixisme: tu seràs allò que jo vulgui que siguis. Però l’escut de les dues barres tan sols dura set anys, fins que un soci li diu al president que les quatre barres també són a l’escut de l’àliga franquista en representació del regne d’Aragó: la idea és que si la bandera espanyola les té, l’escut del Barça també hauria de poder-les tenir. És un exercici d’enginy brutal, de resistència. Quan estàs atrapat, busques qualsevol alternativa per a sortir-te’n.

—Com en els altres moviments feixistes, els franquistes són plenament conscients del poder dels esports de massa, i al llibre Barça: més que un club? expliqueu que el règim es decanta de bon començament pel futbol com a eina per a consolidar el seu projecte polític. Quin paper exerceix el Madrid en aquesta estratègia?
—El Madrid no es converteix en l’equip del règim d’avui per demà, és un procés que dura anys. El franquisme sap que necessita un equip i un estadi nacional, un representant futbolístic que faci créixer l’autoestima i l’orgull de pertinença a un col·lectiu. D’això serveix l’esport, al cap i a la fi. Primer ho proven amb l’equip de l’exèrcit, l’Atlético Aviación (l’actual Atlètic de Madrid), però no funciona. Després hi ha una certa aproximació a l’Atlètic de Bilbao, perquè és un club que per als franquistes representava –o si més no volien que representés– certes característiques del discurs franquista: la raça, la fúria, l’espanyolitat. Però l’Atlètic de Bilbao, al cap i a la fi, era un club basc, perifèric; no se n’acabaven de fiar. I així acaben amb el Madrid. El futbol espanyol necessita el Madrid com un pilar fonamental de l’imaginari col·lectiu de la idea d’una certa Espanya, precisament l’Espanya que els catalans deplorem. Tan clar com això. Ells continuaran amb el seu soroll, emparats per un estat que sempre –directament o indirecta– els afavorirà, perquè sense Reial Madrid no hi ha Espanya. Abans els pilars de l’estat podien ser l’exèrcit, l’Església o fins i tot les travesses, com deia Vázquez Montalbán. Ara ho és el Madrid, el club que ha servit d’aglutinador d’aquesta idea molt peculiar –per dir-ho suaument– d’espanyolitat.

—La Copa d’Europa comença el 1955 i el Madrid guanya les cinc primeres edicions, en una ratxa de victòries que mai cap equip no ha aconseguit igualar. Com ajuden aquests triomfs a la projecció internacional del règim, i quina responsabilitat hi tenen les autoritats franquistes?
—Les autoritats franquistes ràpidament s’adonen que el futbol, com a aparador, pot anar molt bé per a la projecció internacional del règim. Fernando María Castiella, que va ser ministre d’Afers Estrangers de Franco durant dotze anys, definia el Madrid com el millor ambaixador possible d’Espanya, perquè mitjançant el futbol suavitzava i endolcia la imatge sinistra de la dictadura. Això es veu molt clar en aquestes primeres copes d’Europa. L’historiador que les revisi una a una ja et dic jo que s’haurà d’exiliar, perquè a molts no els agradarà allò que hi trobarà: més enllà de les polèmiques arbitrals, el règim afavoreix que el Reial Madrid construeixi un equip incomparable a qualsevol altre. Pensa en Di Stéfano, per exemple, que fitxa pel Barça però acaba jugant pel Madrid després de la intervenció de les autoritats.

—Però l’any 1960 el Barça arriba a la final de la Copa d’Europa, curiosament després d’eliminar el Madrid a vuitens.
—Eventualment, la UEFA veu que el torneig s’ha d’obrir a la competència, perquè ja em diràs quina gràcia té un torneig que sempre guanya el mateix equip (perquè té el millor equip, gràcies als esforços del règim, i perquè sap maniobrar als despatxos per a entabanar qui calgui, també gràcies als esforços del règim). En benefici del negoci, els administradors de la copa s’adonen que necessiten un nou campió, i en el partit de vuitens assignen un arbitratge molt parcial perquè escombri cap al Barça. Com que el Barça era un altre equip espanyol, en principi, des de la UEFA es devia pensar que l’eliminació del Madrid no aixecaria gaire polseguera a Espanya. Però va ser tot el contrari: com a mostra, la premsa de Madrid va titular “El Barcelona elimina Espanya de la Copa d’Europa.”

—Res més a afegir?
—La història del club durant el franquisme entronca amb la gran tasca pendent que crec que encara tenim els barcelonistes avui dia: conèixer millor la història del club per ser més coherents amb els barcelonistes del passat. Des de la perspectiva actual, és molt estimulant veure com eren de militants els dirigents del club: no acotaven mai el cap. La història l’escriuen els vencedors, també en el futbol, però afortunadament els catalans ens hem preocupat de fer molta investigació per recuperar la història arrabassada al Barça. És una cosa que el Madrid evidentment no ha fet, perquè no li interessa. Alhora, cal que siguem conscients que, aquests últims quaranta anys, el Barça ha viscut un procés no teoritzat, i certament no denunciat, d’eliminació de la seva identitat catalanista des de dins. És allò que en diem “nunyisme” i “neonunyisme”. Quines són les forces col·laborades d’aquesta gent? La resposta és evident per a qualsevol persona d’aquest país que tingui una mínima capacitat crítica.