Frederic Perers: “Amb la guerra de Successió no va canviar tan sols la història del país, sinó la història de la llengua”

Frederic Perers (Barcelona, 1974) és un artista compromès. Els seus treballs giren entorn de la memòria, de la dominació i de la llengua. Aporta una mirada que suma, perquè pren un punt de vista diferent, el de l’art, per aproximar-se a la realitat del país. És autor, per exemple, del llibre Voreres, la memòria subtil, sobre els panots de lletres dels carrers de Barcelona, vestigis d’allò que va significar el franquisme en la imposició dels símbols feixistes i l’abolició dels símbols i de la història del país. I també és seu, per exemple, La Ribera homenatja la Ribera, un homenatge dels veïns actuals d’aquest barri als antics, que, arran de la derrota de Barcelona el 1714, van ser expulsats de casa per construir-hi la Ciutadella. I encara Patirmoni, que denunciava la destrucció sistemàtica de l’horta de València.

El seu darrer projecte porta per títol L’efecte Villalpando, que va començar fa més d’una dècada, en un mural que va mostrar al Centre d’Arts Santa Mònica i al Museu de Valls i que ara s’ha tancat amb l’edició del llibre del mateix nom, publicat per Andana i dissenyat per l’estudi Bildi, amb un pròleg del lingüista Jem Cabanes. És una recerca sobre els castellanismes que en el curs de deu segles s’han instal·lat –i una part, imposat– en la llengua catalana, i avui ja són normatius. Es veu com l’espanyol, la llengua dominant, ha anat entrant i instal·lant-se en la llengua catalana. La recerca conté més de quatre-cents mots i té la particularitat que són ordenats per segles, a partir de la primera datació trobada. Perers va col·locar els mots de cada segle en una columna diferent, ordenats alfabèticament, i això va constituir el mural. D’una manera molt visual, el mural mostra mitjançant les paraules la submissió de la llengua catalana i, en conseqüència, una situació de subordinació política.

Ara el llibre completa el projecte, perquè mostra aquest treball mot a mot, amb tots els significats, la datació i la cita on en parla un lingüista reconegut. Hi trobem diccionaris de referència, especialment els de Joan Coromines, i articles de lingüistes i lexicògrafs com Carles Castellanos, Carles Riera, David Casellas, Eugeni S. Reig, Gabriel Bibiloni, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Jaume Corbera, Joan Veny, Lluís Marquet i Xavier Rull.

—Com comença aquesta història?
—Engega, òbviament, amb una consciència lingüística prèvia, que la tinc des de jovenet, i engega, veritablement, amb un viatge que vaig fer el 2009 a l’Índia. Era la primera vegada que hi anava i, parant l’orella, que és una cosa que fem la gent que ens interessa la llengua, entremig de paraules inintel·ligibles per mi, de tant en tant m’apareixien paraules en anglès, fruit de noranta anys d’ocupació britànica del subcontinent indi. Aquesta situació em va recordar la que havia viscut de molt més jove, als anys 1990, al País Basc, on el jovent bascòfon de tant en tant també esquitxava paraules castellanes. Tant en el cas de l’Índia com en el cas del País Basc m’era molt fàcil detectar aquestes paraules o mots de la llengua dominant sobre les llengües dominades, perquè coneixia les llengües dominants, coneixia el castellà i coneixia l’anglès. I sobretot perquè el contrast entre aquestes llengües i les llengües locals, l’hindi i el basc, era evident. Això em va portar a preguntar-me: com devem estar nosaltres, com deu estar la nostra?

—Però ja vèieu que era una situació diferent, perquè no era evident.
—Perquè català i castellà vénen del mateix tronc. I això vol dir que hi ha molts castellanismes o moltes paraules que ja les portem pràcticament incorporades i que no detectem que són castellanismes. I si els indis, amb noranta anys de presència britànica a casa seva, encara feien servir paraules en anglès de tant en tant, com devíem estar nosaltres després de 300 anys sota dominació política i 250 anys amb la llengua desoficialitzada? És a dir, des del 1716 fins al 1979, menys als anys 30 del segle XX, la llengua catalana va estar desoficialitzada. I no tan sols desprotegida, sinó bandejada de molts àmbits de la vida pública. I aquesta va ser la metxa del projecte.

—La intenció era fer una mirada interior de la llengua, ultrapassant els aspectes més epidèrmics?
—És clar, constantment tenim dades sobre l’ús de la llengua, entre els joves i en general, i també tenim dades de l’ús del català a les xarxes, per exemple, l’ús del català al cinema, l’ús del català a la justícia (malauradament minúscul), etcètera. Però tot això conforma l’aspecte més extern de la llengua. I jo volia saber com estàvem per dins. I aquest projecte, de fet, és un viatge endins de la llengua. És un viatge, bàsicament, per a quantificar o avaluar d’una manera molt lliure, perquè jo no soc filòleg, la situació de la llengua. Llavors, la primera fase del projecte es va centrar a recollir tots els castellanismes.

Podeu comprar L’efecte Villalpando de Frederic Perers a la Botiga de VilaWeb

—Però aquesta mirada interior de la llengua, aquesta arreplega de tots els castellanismes, podia ser un projecte inabastable. Com el vau delimitar?
—D’entrada, vaig fer molta recerca, posant en dubte constantment les paraules, que això és una pràctica que havia fet tota la vida. I sobretot recorrent a diccionaris, articles, etc. Però, és clar, de seguida tota aquesta cerca se’m va fer inabastable, perquè era infinita, malauradament. Aleshores em vaig centrar en els castellanismes normatius, només.

—Castellanismes normatius?
—Són termes dels quals existeix una traçabilitat, perquè han quedat fixats. I vaig bandejar tots els castellanismes no normatius, que en són molts més. I aquesta primera fase va ser això, voler obtenir una xifra, com qui busca la temperatura d’algú que està malalt, tenir la temperatura de la llengua a partir d’aquesta xifra. Això va anar així fins que va haver-hi un moment que ja tenia un gruix important de termes.

—De quants castellanismes parlem?
—Tenia entre tres-cents i quatres-cents castellanismes localitzats. I llavors vaig decidir, amb aquest afany meu d’endreçar i d’inventariar, que endreçaria aquestes paraules. Però un ordre alfabètic no hauria aportat res al projecte, no tenia cap mena d’interès. I se’m va acudir de fer-ho a partir de la primera adaptació escrita que trobés en català d’aquella paraula. Llavors, si aquella paraula havia aparegut en un text en català del segle XIV, en el text que fos, doncs aniria amb les paraules del segle XIV. Si havia aparegut al segle XIX, doncs la col·locaria amb les paraules del segle XIX. I això va anar fent unes columnes, cadascuna corresponent a un segle i, dins de cada segle, les paraules es trobaven endreçades alfabèticament. Llavors va haver-hi un moment que em vaig trobar a l’estudi que tenia totes les columnes juntes. I allò va ser un moment revelador, perquè em vaig trobar amb la història del país. Simplement, jo havia endreçat, havia classificat unes paraules, sempre amb tot el rigor possible, buscant sempre que hi hagués un filòleg de renom, algú amb autoritat que considerés aquell terme castellà, i després buscant en diccionaris etimològics aquesta primera datació. Tenia la història del país desplegada.

—I bàsicament, què hi vèieu?
—Fins al segle XV, aquestes columnes de paraules tenien una llargària normal, curta, perquè entre territoris veïns amb què hi ha hagut aquesta relació de veïnatge o hi ha hagut relacions comercials és normal que s’influeixin. És una cosa natural. Només no hi ha influència entre llengües quan una llengua és morta. Totes les llengües vives influeixen i reben influències. Unes són més receptores i unes altres són més donants, això és així. Fins al segle XV, el català tenia també la seva influència sobre el castellà. Fins al segle XV l’equilibri es manté raonable. A partir del segle XV, amb la unió dinàstica i l’augment del prestigi del castellà, sobretot en les elits catalanes, estaments com l’església, etc., aquest prestigi del castellà creix i també creix, consegüentment, aquesta influència. I les columnes de paraules són més llargues que les anteriors. I a partir del XVIII és quan comença un devessall descomunal. Aquesta influència, amb la derrota a la guerra de Successió i l’aplicació del decret de Nova Planta, es torna una allau infinita i desbocada de castellanismes. I és la dinàmica on som ara.

—De manera que el punt d’inflexió és clarament la guerra de Successió.
—Sens dubte, perquè el canvi és brutal. És a dir, no tan sols va canviar la història del país, va canviar també la història de la llengua. A partir del XVIII, hi ha tota un seguit d’edictes, decrets, ordres, lleis específiques, per a bandejar el català de l’església, de les universitats, dels llibres notarials… Hi ha una voluntat expressa de fer fora el català de la vida pública i de deixar-lo sense la categoria de llengua oficial a casa nostra. Abans del decret de Nova Planta no dèiem “ajuntament” ni “regidor” ni “alcalde”. Eren el batlle i la batllia. És una terminologia que ens va venir imposada. Òbviament, Catalunya Nord segueix una altra dinàmica –però igual de negativa–, encetada dècades abans.

—El projecte inclou el País Valencià i les Illes Balears?
—Inclou tot el que surt al diccionari. En principi, hi és tot. Però sóc conscient que és un treball incomplet. I ho deixo dit, eh? És un treball que se sap incomplet. Perquè jo m’hi he dedicat amb tota la rigorositat, però em poden haver passat per alt mots per malla. De fet, quan el llibre era a la impremta, en vaig localitzar sis o set més que no vaig poder-hi incloure. A banda, periòdicament el IEC també fa acceptació de terminologia molt diversa i a vegades també hi ha acceptació de castellanismes. I aquestes últimes tongades tampoc no hi són. El llibre recull 425 mots.

—Poseu-nos alguns exemples de castellanismes que no diríem que ho són.
—Abans he de dir-vos que, així com en un moment determinat vaig descartar els castellanismes no normatius, també vaig decidir de descartar els castellanismes normatius que portaven terminologia provinent de llengües ameríndies, perquè no era una terminologia que suplantés terminologia nostra, sinó que venia a enriquir totes les llengües europees, perquè eren termes que no teníem: tomàquet, mico, lloro, volcà, xocolata, moniato, patata, piragua, xirimoia, canoa, vainilla, llanxa… Per una altra banda, hi ha alguns mots curiosos, perquè tenen més d’un significat i un és un castellanisme i l’altre no. Per exemple, xop. Amb el significat de ‘amarat de líquid’ és una paraula patrimonial genuïna nostra. Però si ens referim a un pollancre és un castellanisme. En aquests casos la paraula apareix amb un asterisc. O, per exemple, marxar. Si parlem d’una desfilada militar no és castellanisme. Però quan vol dir ‘anar-se’n’, sí. I desfogar, si vol dir ‘esbravar-se’ és un castellanisme. En català, tota la vida, desfogar ha volgut dir donar sortida al foc.

—Aporteu més exemples, si us plau.
—També hi ha paraules que les vam adoptar al principi sense saber-les pronunciar. El nostre sistema fonològic no ens permetia de pronunciar segons quina consonant. Per exemple, majo. Això no ho sabíem dir, nosaltres. I vam acabar dient maco. També hi ha paraules que han evolucionat, és a dir, que quan les vam adoptar apareixien escrites en català tal com sonaven en castellà i després el català, pels mecanismes interns propis que tenim, les ha catalanitzades. Per exemple bando o plano, que amb el temps van passar a ser bàndol i plànol. Hi ha algun cas en què els filòlegs no es posen d’acord. En paraules com clero, caldo o borratxo, no hi ha acord. I uns diuen que sí que són castellanismes i uns altres diuen que no. I després també és bonic de veure que, com que els filòlegs o lingüistes són de generacions diferents, allò que uns consideren en un moment determinat, al cap d’un temps, amb més coneixement de la llengua, un altre filòleg ho tomba. I després en ve un altre i ho acaba de matisar.

—Abans parlàveu del IEC. Per una banda, hi ha una clara acció de dominació política a partir del segle XVIII que afavoreix la incorporació de castellanismes, però actualment el IEC també ha fet normatius força castellanismes.
—Aquest projecte, més que criticar, vol fer una fotografia de la situació de la llengua. Se’n podrien fer mil, però he fet aquesta. Sobretot vol ensenyar d’on venim, on som i cap a on anem de manera inexorable. Perquè amb la columna del segle XXI no m’hi he posat ni la faré, però segueix la tendència, i la velocitat d’aquesta influència castellana és exponencial. I sobretot vol ser una sacsejada als parlants i a les autoritats normatives. Però no vol posar en qüestió si ho hem fet bé o si no ho hem fet bé, si som massa permissius, si el IEC és massa dur o massa tou, ni aquests debats de català light i el català heavy que hi havia als anys 1990. No, perquè jo no sóc filòleg. Jo he ensenyat aquesta fotografia perquè ens toqui a tots: de nosaltres, els parlants del carrer, a les autoritats, polítics, qui sigui, per a prendre consciència d’on anem. I si ens està bé cap on anem, no cal tocar ni una coma. Ara, si volem revertir la situació, hem de fer coses diferents tots plegats. És neutre, doncs, és un treball científic, gairebé. Tracta de llengua, però és un treball científic. L’única interpel·lació que faig és de demanar-nos a tots si una llengua pot resistir eternament la pressió que pateix el català, per part d’una llengua molt més potent, amb molts més parlants i, sobretot, emparada per un estat. Aquesta resistència pot ser eterna? Aquesta és la pregunta que vol llançar el projecte.

—És un projecte polític.
—Sí. Aquest projecte ensenya els efectes d’aquesta subordinació política, les conseqüències d’aquesta subordinació política de llarga durada.

—El títol, L’efecte Villalpando, hi té a veure?
—Aquest projecte porta el títol de L’efecte Villalpando perquè és el nom del fiscal del Concejo de Castilla que va donar l’ordre de castellanització del país a la gent que havia d’aplicar el decret de Nova Planta. Aquesta castellanització s’havia d’aconseguir de manera dissimulada. Villalpando és l’autor de la malaurada frase “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” (que s’aconsegueixi l’efecte sense que se’n notin els procediments). I això aquest senyor ho va deixar per escrit, i aquesta ordre és la primera pedra de la política lingüística que ens tenia preparat l’estat espanyol (primer Castella, després Espanya), per als tres-cents anys següents. I aquesta és la política que a grans trets continua funcionant avui dia.