03.02.2019 - 21:50
Bohemian Rhapsody, dirigida per Bryan Singer i Dexter Fletcher, ha estat produïda per Graham King i Jim Beach, antic mànager de Queen. Ja té dos Globus d’Or, al millor film i al millor actor, Rami Malek, i cinc nominacions als Oscars, dues de les quals són també pels mateixos conceptes. A més, Rami Malek ha guanyat també el premi al millor actor del Sindicat d’Actors Americans (SAG).
Queen i Freddie Mercury no ens havien deixat mai del tot d’ençà que el cantant es va morir de sida a Londres el 24 de novembre de 1991. No. Però l’èxit del biopic ha causat un fenomen curiós: ha ressuscitat la fascinació dels joves d’avui per una de les estrelles indiscutibles del rock-and-roll dels anys setanta i vuitanta.
El film acaba amb la històrica i vibrant actuació del Live Aid a l’estadi de Wembley, l’any 1985, que, segons alguns crítics prestigiosos, és el millor concert en directe de la història del rock. A més, va significar el retorn a escena de Queen després d’un temps d’incerteses i rumors de separació.
El Live Aid és un final rodó, però també podria ser el principi d’una segona part: l’etapa final de la vida del cantant (85-91), en la qual va tenir una importància especial la seva relació amb Barcelona i Eivissa. Ja malalt, Mercury va assolir la realització del gran somni de la seva vida: cantar amb la soprano catalana Montserrat Caballé. El seu majordom Peter Freestone, al llibre biogràfic Freddie Mercury. Una biografia íntima, va escriure: ‘Si Freddie tenia una inclinació envers Catalunya? Molts dels artistes que més va apreciar en provenien: Gaudí, Picasso, Dalí, Miró i Montserrat Caballé.’ Cap productor s’hi anima?
De Zanzíbar a Eivissa, passant per Londres i Barcelona
Freddie Mercury era un paio molt especial i sensible, segons els qui el van conèixer. Va néixer a Zanzibar, on visqué de nen, en una família parsi –índia de religió zoroàstrica–, fins que el pares es van traslladar a Londres. Allà va esdevenir músic, cantant, pianista, i compositor britànic. Protagonista de temes i concerts memorables, músic d’idees genials i transgressores, provocador, estrafolari, extravagant, esperit lliure i ‘amant musical’ de la soprano catalana Montserrat Caballé, gran amiga seva, amb qui va interpretar ‘Barcelona’, emblema de les Olimpíades del 92, estrenada a Eivissa.
Avui Queen torna a ser al capdamunt dels rànquings. Els seus discs no solament han estat els més venuts del 2018 a Amazon, sinó que el clàssic àlbum recopilatori Greatest hits (1981) és el més venut de la història del Regne Unit. I això és extraordinari si tenim en compte que Bohemian Rhapsody es va estrenar gairebé a finals d’any, el 24 d’octubre del 2018 a Anglaterra.
Com s’entén aquest fenomen? Per què Freddie connecta amb les noves generacions i els deixa bocabadats? El film Bohemian Rhapsody és un reflex fidel de la vida del cantant? I la interpretació de Rami Malek fent de Freddie? Com era Freddie, en realitat?
Joan Marc, tour manager de Freddie Mercury
Per resoldre incògnites i evocar la figura de Mercury i l’esperit dels anys vuitanta, em ve al cap el record del meu vell amic de copes i aventures noctàmbules, Joan Marc. Eren els anys en què el vent de la nit bufava a favor nostre, vivíem al màxim: Zeleste, Màgic, Karma, Bikini, KGB, Distrito Distinto, Ésser, Zig Zag, SiSiSi, Metropol, Otto Zutz… Era l’època de les visites de Freddie Mercury a Barcelona i a Eivissa. I dels grans concerts de rock, de les grans rondes, quan el rock tenia molta vida, mobilitzava les masses i movia molts diners, camions, avions, escenaris, grans torres de llums, potents equips de so, grans pantalles, premsa, ràdios, televisions i una allau d’emocions. Eren els anys de l’èxit de Queen, entre molts més, i dels concerts de Gay & Co, Pino Sagliocco, o el Dr. Music Festival.
Joan Marc era el tour manager local o assistent personal de Freddie Mercury, com també de Lou Reed, dels rollings Ron Wood i Keith Richards, James Brown, Iggy Pop, Spandau Ballet, Elvis Costello o Alice Cooper. Malgrat que ja no sortim de nit, ens en resta l’instint i l’estil. No ha estat fàcil, però, finalment, l’he pogut localitzar.
Joan Marc viu amb un gos i tres gats, els estima com el seu amic Freddie, i recorda amb il·lusió i una certa nostàlgia aquells anys. ‘El film reflecteix prou bé el seu esperit i el del seu entorn. Jo en vaig formar part quan ell i tots plegats venien a Barcelona o a Eivissa. L’actor que l’interpreta està clavat. A més, es veu el respecte i l’estimació que, superats malentesos anteriors, li tenien els seus amics i companys de Queen, la seva ex-xicota i el seu xicot. L’estimaven i el protegien discretament.’
Freddie Mercury i la seva tropa van contactar amb Joan Marc, que tenia 24 anys, l’any 1986, quan van venir a Barcelona, per començar la ronda espanyola de Magic Tour. ‘Jo els vaig conèixer personalment a tots. El seu assistent, Kristal, amb qui de seguida ens vam fer col·legues; els músics, el guitarra Brian May (amb qui tenien alguna pica-baralla pel lideratge), el bateria Roger Taylor (que li deixava la casa d’Eivissa per a passar l’estiu) i el baix John Deacon, discret i silenciós com tots els baixos. El mànager, Jim Beach, (al film ‘Miami Beach’) era tot un advocat, un gentleman, inusual al rock. El majordom, Peter Freestone, gran home, venia de l’òpera, havia estat valet, i va escriure una bona biografia de Freddie. La seguretat la portava Jim Callahan, el mateix dels Rolling Stones, per això jo vaig entrar amb molt bon peu a treballar amb els rollings.’
Per Joan Marc aquella va ser la seva primera ronda important. Una responsabilitat enorme. Ell havia estat un temps a Londres i de seguida va sintonitzar amb Freddie i el seu estil: ‘Era molt cordial, molt irònic, molt intel·ligent, amb un toc d’humor gay british fantàstic. També era histriònic. Una reina, una queen, vaja. Quan feina una ronda no sortia de nit, era molt professional. Recordo que no li va agradar l’habitació del Ritz per antiquada, que vam anar al Parc Güell, i que volia una limusina. Llavors a Barcelona no n’hi havia. Vam trobar un Mercedes tallat pel mig i ampliat per a allargar-lo. Una xaronada.’
El concert va ser al Miniestadi del Barça el primer d’agost del 1986. Era la seva presentació a l’estat espanyol. ‘Al·lucinant’, recorda Joan Marc. ‘Em van convidar a pujar a l’escenari i em va deixar impressionadíssim. Mai no ho oblidaré. Mai no he vist res igual en tots els anys que he treballat en rondes de rock amb moltes de les millors figures. Era magnètic, tenia una capacitat de seducció del públic brutal, brutal de debò. El paio amb la capa i la corona, i tot l’estadi entregat cegament a ell. “Eoooo! Eoooo!”, que després tants han copiat, era una força de la naturalesa, un ésser especial. Bestial. En la vida era discret, però a l’escenari arrasava. En un moment donat es va obrir la capa, que era la bandera britànica, la Union Jack, i va anar caminat parsimoniosament, elegant, cap al públic, de cara. Dominava l’escena. De sobte, va fer mitja volta, molt teatral, i pel darrere, la capa era la senyera. No vegis, tu, com es va posar tot el públic…!’
‘Live fast and die young? Don’t do it, life is not that’, li deia Freddie
D’ençà d’aquella gira de l’estiu del 86 que van passar sis dies junts, sempre que ell venia a Barcelona o a Eivissa de vacances, el trucava perquè l’ajudés. Joan Marc s’hi estava tot el dia per a resoldre els seus desitjos i necessitats. ‘Van venir dos estius de vacances a Eivissa, al 87 i al 88. S’instal·laven a la casa amb piscina que els deixava el bateria Robert Taylor, a prop de Santa Eulàlia.’ Amb Freddie hi viatjaven el seu majordom, el xicot, i una gran amiga seva, l’actriu austríaca Barbara Valentin, que havia treballat amb R.W. Fassbinder. El cuidaven molt. Jo no sabia que estava malalt, però alguna cosa intuïa. Mai no vaig preguntar-los res. La discreció era la meva norma.’
Tan discret era Joan Marc que no té ni una sola foto amb ell. ‘Home, què vols, si jo m’encarregava que no s’hi fessin fotos, com li havia de demanar de fer-me’n jo?’, em diu. A Eivissa van celebrar un aniversari multitudinari de l’artista a l’Hotel Pykes. ‘Freddie era molt generós. Jo el vaig advertir que feien còctels amb xampany Roederer, caríssim, per clavar-li al compte, però ell em va dir: “Deixa-ho córrer, ja ho he vist, però no diguis res, que la gent es diverteixi!”‘ I també van estar junts a l’Ibiza ’92, a la Discoteca Ku Club, on van actuar també Duran-Duran, Spandau Ballet, etc… Allà es va fer l’estrena mundial de ‘Barcelona’, amb Montserrat Caballé.
Aquells dos estius Joan Marc va ser el cinquè del grup de Freddie. Però no vivia amb ells. ‘Estàvem tot el dia junts, anàvem a un restaurant, o a comprar; li agradaven les antiguitats, els teixits tradicionals mallorquins, que comprava per a entapissar el seu estudi de Londres, i la roba de Desigual –aleshores només n’hi havia un, a Eivissa. Bevia xampany Louis Roederer Cristal. Sempre feia bromes. Explicava històries dels seus gats. Un dia ens va aparèixer amb un camisó de dormir i un barret d’aquells antics amb borla, i ens va dir que ja era hora de plegar. Era molt divertit. Em demanava que li comprés Listerine per a la gola, jo no sabia ni què era això, i menys en anglès. Tenia tota la confiança en mi per la meva discreció.’
‘De vegades em deia: “Au, Joan Marc, vés a lligar amb les noies, que aquí som tots uns vells, ja!” Ell no anava a discoteques. Però una nit el seu xicot volia anar al Pachá, i ell em va dir: “Et faig responsable de portar-l’hi i tornar-lo aquí!” “Un merder”, vaig pensar, ja saps, són molt promiscus, però tot va anar com una seda, dues copes i el vaig portar cap a casa intacte.’ ‘I mai no va intentar lligar amb tu?’, li dic. ‘No. Mai. En absolut’, era molt educat. ‘I no tots ho eren. Un dia l’actor Helmut Berger, que anava de convidat amb David Bowie, em va fotre mà al cul pujant una escala.’
Un dia xerrant a la piscina, Freddie, que devia tenir uns quaranta anys i ja sabia que estava malalt de la sida, va donar un consell que Joan Marc, aleshores de vint-i-cinc, mai no ha oblidat: ‘La gent del rock diuen allò de “Live fast and die young”. No ho facis mai, noi. La vida no és això.’ ‘Encara se’m posa la pell de gallina quan ho recordo.’ La darrera vegada que es van veure va ser a l’aeroport. Amb un peu a l’escaleta del seu avió privat, Freddie li va dir: ‘Per què no puges i véns a treballar per a mi a Londres?’. ‘No tinc el passaport’, recorda que li va dir, sorprès, ‘a més, anar a Londres llavors no entrava en els meus plans. Sempre penso que, si li hagués fet cas, m’hauria canviat la vida. Encara que, de fet, ja me l’havia canviada. Ell em va obrir les portes de casa seva i de l’ofici.’
Un somni fet realitat: cantar amb Montserrat Caballé
El seu majordom Peter Freestone era amb Freddie al Covent Garden el dia de 1981 en què va el cantant va veure i sentir per primera vegada Montserrat Caballé. Havien anat a veure Luciano Pavarotti a Un ballo in maschera de Giusseppe Verdi. A la segona escena, quan apareix Amèlia, ‘Freddie va assaborir, en èxtasi, les escales vocals: es tractava sens dubte d’una fora de sèrie. Amèlia va deixar l’escena mentre Freddie, amb la boca oberta, aplaudia amb un gran entusiasme. Quan van cessar els aplaudiments, malgrat l’etiqueta que imposava silenci, va començar a parlar amb mi, preguntant: “Qui és aquesta dona? Quin és el seu nom? Digues-me…” Emocionat, amb prou feines podia pronunciar les paraules. Vaig examinar escrupolosament el programa i vaig veure que no m’equivocava: era Montserrat Caballé.’
El rocker va al·lucinar, era com una revelació, un amor foll a primera vista, una cosa tan irresistible com el desig. I no va parar de parlar d’ella i de desfer-se en elogis la resta de la vida. L’any 1986, per exemple, amb motiu de la gira espanyola de Magic Tour, quan ‘Informe Semanal’ li va demanar qui era la seva artista preferida, va somriure i, advertint que els sorprendria i que no ho deia perquè fos a Barcelona, va confessar que era la gran soprano catalana Montserrat Caballé.
Un dia, el promotor musical Pino Sagliocco va aconseguir l’impossible: que ell i Caballé es coneguessin i treballessin junts. ‘La trobada va ser a l’Hotel Ritz de Barcelona’, m’explica Joan Marc. ‘Freddie estava com un flam, molt excitat, es desfeia, no parava de preguntar “quin vestit em poso, quina camisa, estic bé? Tu creus que li agradarà així? Ai, quins nervis…!” Era el somni de la seva vida, i era a punt de fer-se realitat. També hi havia Mike Moran, que és qui va fer bona part de la composició i va dirigir l’orquestra. Quan es van trobar, de seguida Freddie se la va guanyar amb la seva simpatia i el seu toc gay british. Es va posar al piano, van fer unes proves. La química va ser instantània. Tots dos estaven encantats, l’un de l’altre.’
Mercury i Caballé, idil·li de reines, un clímax d’un altre món
Poc abans de fer l’estrena mundial de Barcelona al Ku Club d’Eivissa, en l’espectacle Ibiza ’92, organitzat per Pino Sagliocco, el maig del 1987, ‘Informe Semanal’ els va entrevistar tots dos junts. No hi ha millor exemple de la relació que es tenien. Ell està encantador i discret, com en un segon pla. Ella, exultant, sembla surar, se’l mira amorosament, com si fos un fill. Abans de començar li diu: ‘Digues-me Montsi, com els meus amics i la meva família.’ ‘I si dic my superdiva?’, li respon ell. I ella riu, i riu, una mica nerviosa i afalagada. Durant l’entrevista sovint perd el seu gest d’esfinx, somriu i coqueteja amb gran confiança.
‘Només una persona molt musical podia acostar-se’m’, diu ella. ‘Freddie em va convèncer quan es va posar a tocar la seva música al piano. La música de Freddie neix del seu cor, potser per això ha arribat al meu cor. Mai no s’ha experimentat una cosa així. Òpera i rock junts.’
Amb la cançó ‘Barcelona’, segons Caballé, ella i el seu estimat Freddie, junts, amb les seves veus, ‘arribaven a un clímax que era d’un altre món’.
‘Jo hi era. L’actuació al Ku va ser molt molt impressionant. De pell de gallina. Tothom era en estat de xoc de l’emoció’, recorda Joan Marc. ‘Anècdotes? El germà de Caballé, que li feia de mànager, va voler cobrar abans, amenaçant que, si no, ella no cantava. I així va ser, és clar. La música era playback, ho recordo perquè alguns de producció feien veure que tocaven els instruments. Es van retrobar a Montjuïc, l’any següent, el 1988, en la inauguració de l’Olimpíada Cultural de Barcelona 92. Una nit inoblidable. Recordo que vaig acompanyar Caballé del bracet de l’escenari al seu camerino. Estava emocionada. ‘Quin noi més maco, en Freddie! Quin noi més maco!’, no parava de dir-me.
‘D’amor sull’ali rosee’, d’Il Trovattore de Giuseppe Verdi
Montserrat Caballé, la seva estimada superdiva, confessaria després de la seva mort, que ell tenia ‘una forma molt filosòfica de veure el seu curt futur’. Un dia, amb la malaltia ja prou avançada, Freddie li va confessar: ‘Mira, Montsi, cadascú a la vida té el seu camí i porta el seu equipatge. A dins hi ha totes les coses que hem de carregar. Jo porto el meu equipatge, igual que tu portes el teu. Seria inútil de llençar-lo, perquè… he de dur-lo.’
Freddie Mercury va morir de sida a casa seva, a Kensington, Londres, el 24 de novembre de 1991. Tenia 45 anys.
Segons que explica el seu majordom Peter Freestone al llibre Freddie Mercury. Una biografia íntima, en sortir el fèretre cap al crematori, va sonar ‘You’ve got a friend’ cantada per Aretha Franklin, i al tanatori, ‘al final de la cerimònia, el seu cos va deixar aquesta terra a mesura que sonaven les notes de l’ària ‘D’amor sull’ali rosee’, d’Il Trovattore de Giuseppe Verdi, interpretada per Montserrat Caballé. A Freddie li agradaven les decisions insòlites, i crec que hauria apreciat aquell acomiadament’, escriu el seu amic.
El majordom recorda que Montserrat Caballé valorava així el gran músic que fou Freddie Mercury: ‘La seva tècnica era impressionant, no tenia cap problema de tempo, cantava amb un sentit de ritme incisiu, lliscant d’un registre vocal a un altre sense gens d’esforç. Tenia una gran musicalitat. El seu fraseig podria ser fi, delicat i dolç, o més enèrgic i decidit. Era capaç de trobar el timbre correcte, el matís expressiu adequat per a cada paraula’. Montserrat Caballé es va morir el 6 d’octubre del 2018 a Barcelona.
