‘El fred que crema’: una història andorrana

Els qui fa temps que ens movem pel Pirineu, encara que sigui en curtes temporades de vacances, hem conegut històries explicades a mitja veu sobre un temps que encara fa de mal recordar. A vegades són comentaris que amaguen molt més que no diuen sobre fortunes fetes del no res, aparegudes d’un dia per l’altre. D’altres, parlen d’un temps difícil en què la guerra va trencar l’equilibri d’unes formes de vida ancestrals. El silenci ha alimentat la llegenda negra i, tot sovint, ha desembocat en productes literaris infectes, allunyats de la realitat dels fets, on es barrejava tot d’una manera maniquea.

Parlem dels anys difícils de la Segona Guerra Mundial al petit país de les valls d’Andorra, quan l’esvàstica senyorejava al Pas de la Casa i les rutes d’evasió passaven per aquelles muntanyes inhòspites. Parlem, també, d’una Andorra ben diferent de l’actual, dedicada a l’esquí, el turisme i el comerç, on el principal problema és l’accés a l’habitatge. És el context temporal i espacial d’El fred que crema, la primera obra del cineasta Santi Trullenque, candidata a millor film als premis Gaudí que es lliuren diumenge a Barcelona. Aquesta primera producció cinematogràfica catalano-andorrana s’estrena als cinemes aquest cap de setmana.

La Sara i l’Antoni són un matrimoni jove casat de fa poc que mira de tirar endavant amb penes i treballs mentre espera el seu primer fill. Com que el casament ha contravingut els desitjos de la família d’ella, ell té dificultats per trobar feina i viuen com poden i del que poden en una casa freda i solitària d’un petit poble del Principat d’Andorra, el gener de 1943. La necessitat de trobar sort porta el marit a acollir una família de jueus fugitius de l’Europa en guerra i dels nazis, conduïda per un passador conegut seu. La dona ho veu un risc innecessari per a les seves vides, en un moment en què els nazis ocupen el veí estat francès i es mouen com si fossin els amos per un petit país indefens a l’hora de protegir la seva sobirania i la dels seus habitants. “No és la nostra guerra”, exclama la Sara, fent avinent l’opinió que tenia bona part dels andorrans d’allò que passava fora de casa seva. “No vull haver d’explicar mai al meu fill que una vegada vaig matar una família sencera només perquè tenia por”, li respon el seu home. La presència dels jueus amagats al cap de casa i del temible comandant nazi pel carrer pertorba la vida de la parella, a més dels secrets i els silencis sobre el passat de les famílies respectives.

La lluita per la supervivència en una cruïlla d’Europa

L’actriu Greta Fernández es posa en la pell de la Sara, la protagonista absoluta d’aquest drama d’època que transita cap al western i que Trullenque defineix com una versió del conte clàssic de La caputxeta vermella, al revés. “Els llops existeixen i no canvien, se’ls ha de caçar”, afirma Trullenque, fent una picada d’ullet a la imatge de la Sara amb l’escopeta a la mà. La protagonista és una dona que es veu obligada a fer-se forta entre homes dèbils, moguts per les seves passions i rancúnies personals, empesa per un sentiment de supervivència que és superior a les seves pors. “La seva és la lluita per la supervivència. Ara no som en aquesta tessitura, no hem de lluitar per sobreviure i prendre decisions en virtut d’aquest valor, però en aquest cas la supervivència és un valor moral.” El llop és Lars, l’oficial nazi pertorbat, però també el metge aparentment amable, inspirat en el temible doctor Coco, caracteritzat per Francesc Viadiu a Entre el torb i la Gestapo, el clàssic sobre les xarxes d’evasió andorranes, inspirat alhora en un facultatiu real que va actuar durant aquella època a Andorra.

Trullenque i Agustí Franch signen el guió del film, a partir de l’obra teatral original, basat en les històries dels passadors d’Andorra que van acompanyar l’exili dels fugitius catalans del 1936 i el 1939, dels aviadors anglesos i dels jueus d’Europa. Un moment en què Andorra es va convertir en una cruïlla d’un esdeveniment més gros que si mateixa: “Vam parlar amb un senyor molt gran que recorda una corrua de jueus passant per sota la seva finestra. La seva mare li va dir que eren viatgers i es van fer fonedissos en la fosca. La història d’Europa li va passar sota una finestra.”

Una filmació accidentada amb final feliç

El paisatge i la neu de les muntanyes andorranes és un element clau del film. Les muntanyes esdevenen déus impertèrrits al drama humà en unes imatges pròpies del romanticisme alemany, de Richard Wagner a Caspar David Friedrich. Alhora, l’Andorra actual s’enfronta a la seva pròpia història, un passat on fer-se l’andorrà era l’única garantia d’aconseguir aquesta supervivència en un món de misèria, i on els balls i les comptades festes populars, com la diada de Sant Sebastià amb què comença el film –amb un notable cameo del músic i investigador Artur Blasco–, eren l’única possibilitat d’evadir-se durant una estona. Una menció especial en aquesta recerca de la màxima veracitat és el treball dialectal més que lloable que fa que els personatges emprin el català d’Andorra. De fet, és el català natural d’un dels actors protagonistes, Roger Casamajor, Antoni en el film, habituat a treballar amb tota mena d’accents, però també el que aconsegueix l’actor andalús Pedro Casablanc.

Que El fred que crema arribi a les sales de cinema ha estat una autèntica epopeia, perquè la filmació ha estat molt accidentada: “Va començar el 9 de març de 2020 i pocs dies després van haver de suspendre-ho tot, deixant material, decorats, vestuari, i anar-se’n abans no tanquessin la frontera”, recorda Trullenque. Amb el retorn a la normalitat, es va haver de refinançar la producció i canviar actors protagonistes per incompatibilitats d’agenda. Així, Greta Fernández va arribar quinze dies abans de tornar a començar la filmació per substituir Aida Folch, la Sara inicialment prevista. “En aquests set mesos el film va penjar d’un fil esfilagarsat”, exclama el director, que recorda que el resultat “és fet de renúncies i frustracions, però de l’ambició original hi ha un bri que ho salva tot”. A més, El fred que crema vol tenir personalitat i caràcter. Un dèficit que Trullenque troba a faltar al cinema i l’art actual, on “no hi ha grans personatges ni grans emocions”. I, el més important, fa honor a uns homes i unes dones que lluitant per la supervivència van entrar a la història. D’Andorra i del món.

La setmana vinent se’n parlarà

Relligant amb l’epopeia de les xarxes d’evasió a l’Europa en mans dels nazis, la setmana vinent, amb motiu del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, la fundació Reeixida vol fer conèixer la figura de Manuel Valls de Gomis, l’únic català distingit com a Just entre les Nacions pel Yad Vashem de Jerusalem. Valls, militant d’Unió Democràtica, secretari de Lluís Companys i membre fundador del Front Nacional de Catalunya va crear la xarxa Alibi-Maurice, amb la qual van aconseguir d’arribar a Lisboa aviadors i soldats aliats i un bon nombre de jueus perseguits. La història dels jueus evadits pels Pirineus també és la base de la novel·la La llarga migdiada de Déu, de l’escriptor Pep Coll, que arriba a les llibreries la setmana entrant.