Fre a les comunitats energètiques: quan les renovables fan créixer la desigualtat

Les renovables fa una dècada que són aturades al nostre país. Tan sols hi ha una petita excepció, l’autoproducció solar, que és en un veritable esclat. És un èxit que tant els governs del país com els sectors ideològics progressistes i d’esquerres celebren. Tanmateix, una anàlisi en detall d’aquest esclat mostra dades preocupants d’un punt de vista de desigualtat econòmica i social: solament les rendes elevades poden accedir a instal·lar-se plaques solars perquè viuen ens cases unifamiliar amb teulada pròpia. Les rendes més baixes, que viuen en blocs de pisos, ara mateix no poden instal·lar-se’n a la teulada comuna i formar una comunitat energètica. Tot seguit n’analitzem les dificultats i què demana el sector per evitar un fet que preocupa a escala internacional: que les renovables, en compte de disminuir la desigualtat, la facin créixer.

Com funcionen la compensació d’excedents i les bateries virtuals?

Si veiem un esclat de l’autoproducció solar és gràcies a legislació que aprovà el govern espanyol el 2019 per regular-la i eliminar els obstacles que hi havia hagut fins aleshores. Un dels elements clau ha estat la compensació simplificada, gràcies a la qual es poden vendre els excedents de les plaques solars que no consumim. Com a exemple del mecanisme, podem mirar el moment de llevar-nos. El sol encara il·lumina molt poc i les plaques de casa nostra produeixen poca electricitat. Segurament engegarem el microones i la torradora per fer-nos l’esmorzar. Durant pocs minuts, el consum elèctric d’aquests dos electrodomèstic superarà fàcilment l’electricitat que ens proporcionen les plaques i haurem de fer servir energia de la xarxa general –la instal·lació ho regula automàticament. Però, per què hem de pagar electricitat de la xarxa per un consum molt breu si en conjunt tenim producció de sobres? Ací s’aplica el balanç net horari. Si durant el conjunt d’una hora hem consumit 1 kWh de la xarxa, però les plaques han generat un excedent d’1 kWh, es compensen directament i no paguem res. Què passa si durant aquesta hora el balanç net diu que hem produït més kWh a les plaques que no pas els consumits de la xarxa? La comercialitzadora ens pagarà l’excedent, normalment entre 5 cèntims i 20 el kWh. Si quan fem el balanç hem consumit més electricitat de la xarxa general que no pas de l’autoproducció, ens tocarà pagar l’excés a preu de tarifa normal.

A final de mes, la companyia ens cobrarà allò que hàgim consumit de la xarxa general, una vegada descomptat el balanç net horari –en què es resta l’import econòmic del nostre excedent. Així, ens podem trobar que hàgim de pagar 50 euros per l’electricitat de la xarxa, però que tinguem excedents per valor de 80 euros. En faran la resta i no haurem de pagar res. L’inconvenient de la compensació simplificada, i per això rep aquest nom, és que en aquest exemple hauríem perdut els 30 euros sobrants, atès que no podem tenir un benefici econòmic dels excedents. La comercialitzadora no ens pot donar diners. Normativament, la compensació tan sols s’aplica sobre el terme d’electricitat i, per tant, hem de de pagar el terme de potència i els imposts, que solen ser entre 10 euros i 20 euros mensuals. Tanmateix, les comercialitzadores d’electricitat han aconseguit una solució per a poder compensar també aquests imports, fer factures realment de 0 euros i mantenir l’excedent durant tot l’any: les bateries virtuals.

És una opció que encara no ofereixen totes les comercialitzadores, però que s’estén ben de pressa. Amb la bateria virtual, la comercialitzadora ens valora econòmicament l’excedent, però, a més, una vegada feta la compensació simplificada sobre el terme d’electricitat, ens conserva l’import restant. En l’exemple anterior, no perdem els 30 euros, sinó que passen a una guardiola –la bateria virtual. L’avantatge és que no solament podem aplicar aquests euros per compensar el terme de potència i els imposts i no pagar absolutament res, sinó que podem acumular-los indefinidament. Això permet que durant l’estiu, quan hi ha la producció solar màxima, acumulem molts kWh a la bateria virtual, diners que després podrem fer servir a l’hivern, quan hi ha menys sol i consumim més de la xarxa general. Per això algunes famílies consideren d’instal·lar més plaques i generar més excedents a l’estiu.

L’augment de desigualtat causat per l’esclat de l’autoproducció solar

Per primera vegada, hi ha famílies que comencen a tenir energia virtualment de franc. No solament el consum tradicional d’electricitat, sinó també la resta de consums energètics electrificats, i arraconant el gas i la benzina. De la cuina –amb fogons i forns elèctrics– a la calefacció, l’aire condicionat i l’aigua calenta –gràcies a l’aerotèrmia–, passant pels vehicles elèctrics –cotxes, motos, bicis o patinets. Gràcies a l’autoproducció solar, hi ha cases que s’escapen de l’augment desorbitat del preu de l’electricitat, del gas i de la benzina. Mentre que unes altres s’empobreixen molt de pressa perquè no tenen l’alternativa de passar-se a l’autoproducció. On és la barrera d’entrada? Ara mateix, tan sols les famílies amb casa unifamiliar poden fer-se instal·lacions d’autoproducció d’una manera relativament senzilla, atès que tenen una teulada pròpia. És el segment de la societat amb més poder adquisitiu, cosa que també els facilita de fer la inversió econòmica necessària per a fer el canvi. Però cal tenir en compte que tan sols el 20% dels habitatges del país són unifamiliars. El 80% restant són en blocs de pisos, en què la teulada és compartida.

Sobre el paper, als edificis també es pot fer autoproducció solar amb els mateixos principis que hem vist, amb la diferència que la producció solar es reparteix proporcionalment entre els veïns, d’acord amb uns coeficients acordats. No obstant això, la realitat és molt diferent, d’acord amb l’Observatori de l’Autoconsum de Catalunya. Segons les seves dades, l’autoproducció solar creix exponencialment. El primer trimestre del 2022 es va assolir un rècord de 6.404 instal·lacions noves, que representen 46 MW de potència afegida (gràfic). Tanmateix, quan es diferencia entre les instal·lacions d’autoproducció individuals (principalment cases unifamiliars) i les compartides (comunitats energètiques en edificis), d’aquestes segones tan sols n’hi ha 58, un 0,9% del total. Les comunitats energètiques s’han aturat del tot, malgrat ser el mercat amb més potencial i superfície de teulades. Per què passa?

El fre a les comunitats energètiques

Cesc Rosell és un enginyer que va ser pioner de l’autoproducció solar compartida a Catalunya. El 2008 va legalitzar-ne una instal·lació a Barcelona. “Vivim amb uns familiars pis per pis, i vam decidir de repartir-nos al 50% la producció d’una instal·lació de 4,8 kW de potència”, ens explica. Van haver de constituir-se com a empresa per poder vendre l’electricitat. “Amb la reforma de l’autoconsum del 2019, i per evitar tota la gestió de l’empresa, el gener del 2021 vam decidir de passar-nos a la compensació simplificada.” Ací van començar els entrebancs. Primer, es van haver d’esperar set mesos per tenir legalitzada la instal·lació en el nou règim. Tanmateix, va ser aleshores quan van començar les dificultats de debò: la seva comercialitzadora va deixar d’enviar-los les factures i fa un any que no paguen electricitat, ni tampoc els valoren els excedents. “No és una qüestió de Som Energia, sinó d’Endesa, que no li passa les lectures, de manera que la comercialitzadora no pot fer la compensació.” A diferència d’uns altres casos, la comercialitzadora ha optat per no cobrar l’electricitat. “A banda del maldecap que tindrem quan ens arribin tots els rebuts junts, també és un inconvenient per a Som Energia, que n’ha d’assumir l’import mentre no se solucioni la qüestió de les lectures.”

Les lectures són l’aspecte cabdal que ens explica Manel Romero, enginyer industrial, soci cofundador de l’empresa SUD Renovables i codelegat d’UNEFCAT, la secció catalana de la Unió Espanyola Fotovoltaica. “En cases unifamiliars és el mateix comptador, el de casa, el que registra tant el consum de la xarxa general, com l’excedent de les plaques solars. Endesa en fa la lectura amb tots dos valors i ho envia a la comercialitzadora.” En autoproducció compartida la cosa és diferent. “El comptador de la instal·lació compartida és independent del dels particulars. A cada casa el comptador mesura el consum, però no veu la producció solar de les plaques compartides, atès que el seu comptador és diferent i se situa fora dels habitatges”. La distribuïdora (com ara Endesa), ha de fer totes les lectures per separat hora a hora, tant de la instal·lació compartida com la de totes les cases de la comunitat energètica. Després, totes aquestes dades, aplicant-hi els coeficients acordats per a cada membre, s’han de creuar per fer el balanç net horari i calcular els excedents remunerables per a cadascú. “Una instal·lació compartida pot cobrir generalment entre el 10% i el 50% del consum, però depèn de cada cas. En pisos més alts hi ha més cases sota la mateixa teulada, i toca de repartir entre més gent. Fa poc hem fet una instal·lació de 15 kW per a 30 veïns en què toquen 500 W per casa”, ens explica.

Romero ha fet un apunt al seu bloc en què detalla la situació general. Atribueix el problema a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV), l’entitat espanyola que vetlla per una competència justa en el mercat. En concret, falta que acabi d’establir la normativa tècnica que reguli la comunicació entre les distribuïdores d’electricitat, que fan les lectures dels comptadors, i les comercialitzadores, que són les que cobren als usuaris. Això implica programari específic i un format determinat per a les dades a compartir automàticament. Tanmateix, d’aquesta visió en difereix Jordi Punset, membre fundador de Som Energia, promotor de comunitats energètiques i director general d’Electrofluxe. La seva empresa ha fet una de les poques instal·lacions compartides que funciona, a Cornellà de Terri (el Pla de l’Estany). “És un projecte público-privat en què participen l’ajuntament, la diputació i particulars”, ens explica. Inclou dues escoles, la casa de la vila i disset famílies. La clau de l’èxit, segons el seu parer, és que la distribuïdora no és Endesa, sinó una de local, Electra Avellana, que també fa de comercialitzadora per bona part dels membres de la comunitat. “Hi ha membres d’unes altres comercialitzadores, i les lectures, els balanços nets i les compensacions es fan correctament per a tothom”, diu. Segons que ens detalla, el programari requerit que permet l’encreuament de lectures és instal·lat i funciona correctament: “En un mes tot va estar solucionat.”

Tanmateix, Endesa és la distribuïdora titular del 98% de la xarxa elèctrica de Catalunya i responsable de la lectura del 96% dels comptadors. Més enllà que creuar milions de lectures, a diferència de les distribuïdores locals, pot requerir una normativa tècnica més detallada, demanem a Manel Romero si les grans empreses s’oposen a l’autoproducció compartida. Ens diu que no ho creu: “No en tinc constància. La situació actual l’atribueixo més aviat a deixadesa i desinterès dels actors principals, més que no pas a una oposició. Això ha fet que manqui l’agilitat necessària per a resoldre la situació.” Cesc Rosell fins i tot ha tramitat unes quantes queixes. “Gràcies al meu cas i més de semblants, finalment la Generalitat va engegar un expedient sancionador a Endesa per un import de 600.000 euros al febrer. Però dubto que Endesa hagi pagat res”, conclou. Romero creu que la CNMV aprovarà durant el 2022 la normativa tècnica que tothom espera d’ençà del 2019. “Entre tres i sis mesos, per les informacions que circulen dins el sector, però no ho podem afirmar amb certesa.”

Jordi Punset apunta dos obstacles més. Per una banda, el projecte compartit de Cornellà de Terri té més beneficis econòmics que no s’esperava. “Ens apliquen el balanç net horari, cosa que no ens esperàvem perquè no es fa a l’autoconsum individual.” Segons que diu, “a excepció d’algun cas molt particular, les comercialitzadores no apliquen el balanç, ni tan sols Som Energia”, una comercialitzadora que fins i tot explica el concepte al seu web. A més, considera que les administracions locals posen moltes traves a les instal·lacions solars. Una queixa reiterada dins el sector, que demana que administracions superiors, com ara la Generalitat, facin prevaldre les normes i l’interès general. En aquesta línia i per primera vegada, fa pocs dies la ponència d’energies renovables de la Generalitat va autoritzar la creació d’una planta fotovoltaica de 6,6 MW a Port Aventura, que ocupa 10 hectàrees al terme municipal de Vila-seca, i que havia estat vetada per l’ajuntament. Arran de la situació actual, Romero és taxatiu: “Avui es pot legalitzar una instal·lació compartida, però tan sols aporta beneficis en bonificacions d’impostos com l’IBI. Per la resta, és com si no existís, no ens podem beneficiar de la seva producció. La comercialitzadora continua cobrant el consum com sempre, i no pot fer la compensació de l’autoproducció.”

Tot plegat ens permet de fer-nos una idea de per què ara per ara no és possible l’autoproducció solar compartida en comunitats energètiques. Tanmateix, això té implicacions socials importants, especialment en el context actual. Ara mateix, el segment més benestant de la societat és qui es beneficia de la revolució renovable i obté uns grans estalvis. Mentre que els sectors amb menys recursos es veuen abocats a un encariment de l’energia que els empobreix com més va més. Un resultat que els primers impulsors de les energies renovables, sectors progressistes i d’esquerres, segurament no s’havien imaginat. Hi posaran solució de pressa, els governs i les institucions? Permetran de fer arribar els beneficis de les renovables a tots els segments de la societat? O, tal com diu la dita, ho canviarem tot per no canviar res i al final els rics seran més rics, i els pobres més pobres?