Franz Boas i la perspectiva de gènere

Darrerament, ens recomanen/demanen que incloguem la “perspectiva de gènere” en les matèries que impartim, com si la “perspectiva de gènere” fos una cosa que es pogués posar i treure. Entre les accions que hem de fer per assolir aquest objectiu hi ha la d’incloure treballs de dones en els nostres programes i el nom complet de les autores en les bibliografies. No sé si això és eficaç en àmbits en què la presència de dones és escassa però jo, que treballo en un àmbit –les llengües amenaçades– en què pràcticament tots els grans referents són dones, no he percebut mai que aquests “models” inspirin gaire les noies. Potser no ho fan perquè, de totes maneres, actualment en l’estudi del llenguatge hi ha una majoria aclaparadora de dones i, doncs, som la categoria no marcada, però hi ha una història que sempre explico perquè em sembla molt alliçonadora i mai no he percebut que inspirés ningú.

Franz Boas (1858-1942) era un antropòleg nascut i format a Europa que a final del segle XIX es va establir als EUA. Per bé que el seu nom no és gaire familiar, si més no als meus alumnes, quan demano si algú ha sentit la teoria segons la qual els inuit tenen diferents termes per a la neu (o diferents termes per al “blanc”) tothom em diu que sí. La teoria és un d’aquells mites de la lingüística que neix, això sí, en els treballs de Boas, com un comentari quasi de passada i es va fent gran segons l’efecte bola de neu (mai més ben dit), de manera que els termes van creixent a cada nou article que s’hi dedica fins que la lingüística ho va acabar desmentint, tal com explica Albert Ventayol en aquest article.

Més enllà d’aquest mite, a Franz Boas se li reconeix la creació/formació d’una gran escola d’antropòlegs i antropòlegs lingüistes. A banda del fet que els seus deixebles acaben configurant l’edat d’or de l’antropologia als EUA, és remarcable que un bon nombre de membres d’aquesta escola fossin dones, especialistes reconegudes que en cap cas no esgrimeixen la seva condició de dona com a mèrit en un moment on, val a dir-ho, eren una clara excepció en el món acadèmic.

Segurament, la més coneguda de les deixebles de Boas és Margaret Mead (1901-1978), una antropòloga que a vint-i-tres anys se’n va anar a fer treball de camp a Samoa i que els darrers anys de la seva vida va tenir una enorme popularitat. Jo encara recordo quan, els anys setanta, si no havies llegit Margaret Mead, no eres ningú, i amb els anys he anat veient com el seu coneixement s’anava perdent fins al punt que ara rarament trobes cap alumne que n’hagi sentit a parlar. No sé fins a quin punt està relacionat el fet que fos una dona amb la crítica inclement de què va ser objecte després de la seva mort. El llibre de Derek Freeman Margaret Mead and Samoa: the making and un making of an anthropological work, que volia desmuntar les observacions que Mead havia fet a Samoa, a mi em va semblar que passava per alt un fet tan important com que les societats canvien (fins i tot la samoana perquè sembla que cada cop que sortim de casa ho volem trobar tot intacte com fa anys i no ens en recordem que fa quatre dies nosaltres portàvem mantellina). Però sobretot, allà on em va semblar que Mead va pagar el fet de ser dona va ser en tot el mullader sobre la seva vida personal, des dels seus divorcis fins a la seva relació amb Ruth Benedict.

Ruth Benedict (1887-1948) va ser una altra de les deixebles de Boas més conegudes. És una de les grans teòriques del relativisme cultural (cada cultura s’ha d’explicar en els seus propis termes) i, tot i això, sempre s’explica que es va dedicar a l’antropologia per donar sentit a la seva vida (segurament Boas i tants altres també, però no consta). El cas és que va ser la cap del Departament d’Antropologia de la Universitat de Columbia durant vint anys i va ser la segona dona que va presidir l’American Anthropological Association (AAA), càrrec del qual va dimitir quan es va adonar que els seus col·legues volien donar caire científic a l’antropologia, una branca del coneixement que ella concebia més com una part de les humanitats.

Elsie Clews Parsons (1874-1941) va ser la primera dona que va presidir l’AAA abans que la seva alumna Ruth Benedict. Va fer treball de camp en diferents parts del món i especialment a Amèrica. Li han retret allò que s’ignora en el cas de Margaret Mead: que cerqués una visió fossilitzada de les comunitats indígenes sense tenir en compte com s’adaptaven a la modernitat. Sempre es fa constar que com que era molt rica es podia permetre finançar la recerca pròpia i deixar els fills a càrrec d’una ajudant, comentaris que mai no sentim quan es tracta dels homes. En tot cas, sembla que un dels motius que la va portar a l’antropologia va ser el fet que, durant la Primera Guerra Mundial, els seus amics d’esquerres es van desdir del pacifisme. Això la va convèncer que si s’havia de convertir la gent a una causa, calia un fonament teòric. Per ella l’antropologia era un mitjà per aconseguir la llibertat personal.

Zora Neale Hurston (1891-1960) es va moure sempre entre l’antropologia i la narrativa. Boas la va convèncer que estudiés el folklore afroamericà, però ella percebia l’estudi més com una fossilització. Va patir totes les exclusions possibles: dona, negra, pobra, i això va condicionar la seva obra. Va ser acusada de plagi, d’abús de menors i finalment va morir sola i va ser enterrada en una tomba anònima. L’escriptora Alice Walker va identificar la tomba i va reivindicar la seva obra i el seu llegat com a precursora d’unes altres escriptores afroamericanes com ara Toni Morrison i Maya Angelou.

Una altra de les alumnes de Boas i de Ruth Benedict que ha estat reconeguda per la seva feina va ser Frederika de la Laguna (1906-2004), autora d’un estudi sobre els tlingit. Va fundar i dirigir el Departament d’Antropologia del Bryn Mawr College. També Mary Haas (1910-1996) va donar continuïtat al llegat dels seus mestres Boas i Sapir en la lingüística, en què és una de les precursores de l’estudi de la llengua en relació amb les dones.

Sempre m’ha semblat significatiu no que fossin dones, sinó que Franz Boas no tingués en compte que ho eren. Que poguessin desenvolupar les seves carreres respectives perquè el seu mestre va identificar les seves capacitats i prou. Aquesta és potser la perspectiva de gènere que ens cal. No destacar que són dones sinó justament valorar les seves aportacions al coneixement. Perquè mentre cerquem dones que siguin referents, massa sovint oblidem els referents que són dones.