Jaume Franquesa: ‘Si Vox no té recorregut a Catalunya és pel seu furibund anticatalanisme’

Jaume Franquesa és professor d’antropologia a la Universitat de Buffalo, i actualment resideix als Estats Units. Franquesa, doctor en antropologia per la Universitat de Barcelona, va publicar un interessant article sobre l’auge de Vox i l’extrema dreta que anticipava mesos enrere el creixement del partit de Santiago Abascal. El va titular ‘L’excepció que desapareix. Espectres republicans i reaccionaris del populisme a l’Espanya rural‘ i estudiava els lligams de Vox amb el món rural. En aquesta entrevista telefònica, Franquesa dissecciona per a VilaWeb el partit Vox i les seves característiques des del punt de vista de la renda, el camp i la ciutat, els lligams amb Steve Bannon i el context global.

—A Vox el voten els pobres?
—Si mirem el vot per renda, és força estable en gairebé tots els nivells de renda. Es dispara al percentil més alt en algunes zones. Té tendència molt igual a tot arreu. Les dades són publicades als diaris i es veu de manera força clara. Ara, deixeu-me dir una cosa: el nivell de renda que sabem no és el del votant, sinó el del barri. Però sí que ens dóna una pista general. Per exemple, al PP, com més rics, més el voten. A Vox, és força estable. A les eleccions de l’abril, Vox va anar molt bé sobretot a les zones altes de les grans ciutats. I ara al novembre hem vist que guanyava vot de renda pobra. Un vot que no cal que sigui d’esquerres. Sembla que era vot de Ciutadans o el PP. I els llocs on fa mal i entra fort són els de la zona de nova indústria: Múrcia, Alacant, Almeria i la zona de Lepe. Llocs amb horticultura comercial. A llocs com Madrid, creix en l’última corona metropolitana, que toquen Castella la Manxa. De cop i volta, ara ha guanyat un milió de vots. Caldrà veure si són votants fidels.

—Com emmarqueu Vox dins l’auge global de l’extrema dreta?
—Vox té especificitats espanyoles, però també de fora. Des del 2008, amb la crisi, l’extrema dreta ha tingut pujades significatives a gairebé tot Europa. I pensem també en personatges com Trump als EUA, Bolsonaro al Brasil i Duterte a les Filipines. La percepció generalitzada és que la cosa no funciona com hauria de funcionar (empobriment, austeritat i que la democràcia no funciona) i que som governats per poders llunyans (multinacionals, la Troica, la judicatura). A aquesta situació, la resposta de l’extrema dreta sol tenir tres variants. Primer: trobar un boc expiatori, normalment la immigració, però en el cas espanyol els mal anomenats nacionalismes perifèrics sovint fan també aquesta funció. Es vol culpar algú dels mals. En segon lloc, la cerca de jerarquia i autoritat. El votant dels partits d’extrema dreta, per a resoldre els problemes, no busca pas més democràcia, sinó més autoritat. Viktor Orban diu que cal anar cap a democràcies il·liberals. I finalment, una nostàlgia. En el cas espanyol, es veu amb reivindicacions sobre el passat imperial i la nostàlgia del franquisme.

—Com llegiu la misogínia?
—Ho relaciono amb la nostàlgia. La nostàlgia d’unes relacions patriarcals que perceben com a conegudes, estables, clares.

—Quines particularitats té Vox?
—Que el seu auge no és només una resposta a la crisi, sinó una resposta a la resposta que presenten el 15-M i el procés. Defenso que la principal resposta a la crisi i a l’austeritat, l’any 2008, es dóna per l’esquerra. Els qui volen augmentar la democràcia. Això és el 15-M, i això és en gran manera el procés. Vox no puja abans perquè el 15-M i el procés ja són una resposta a la crisi. I també perquè el 2011 mana el PP, que fa de dic de contenció. L’extrema dreta ja es troba dins el govern i les reaccions autoritàries, també: la llei mordassa, la reforma laboral, el pes de la judicatura. Una vegada la dreta ha perdut el govern, apareixen amb més força aquestes solucions més populistes de dretes.

—Pot haver-hi un Vox a la catalana?
—Si Vox no té recorregut a Catalunya és pel seu furibund anticatalanisme. La situació nacional fa molt difícil que sigui mai majoritari a Catalunya amb tant espanyolisme. Però la resposta de dretes a la situació que vivim és generalitzada arreu d’Europa i seria molt difícil de creure que Catalunya en fos una excepció: buscar bocs expiatoris, culpar els immigrants i la nostàlgia per un passat imaginat… Sí que pot haver-hi una part de la població catalana que se senti atreta per tot això. A Espanya, la marca de classe de l’extrema dreta és bastant forta en la qüestió nacional: Vox treu molt pocs vots a Catalunya, i també al País Basc, Navarra i Galícia.

—Al País Valencià, en canvi…
—Molts. I a les Illes Balears, bastants.

—Per què us interessa tant Vox, com a objecte d’estudi?
—Jo vaig fer recerca al món rural del 2010 al 2014. En plena crisi. Els anys més crus. Terres de l’Ebre. I una cosa que em va sobtar va ser mirar-me el 15-M des de la Terra Alta. I la desconnexió que hi havia entre allò que passava a les ciutats i es veia per la televisió i allò que passava al món rural, on també hi havia penúries, pobresa. Aleshores, el 2017-2018, hi va haver un congrés a l’Haia per parlar de l’auge de l’extrema dreta al món rural. Em van demanar que escrivís sobre això a l’estat. I en va sortir l’article ‘L’excepció que desapareix‘.

—Excepció?
—Fins aleshores, tot allò publicat deia que l’extrema dreta creixia a tot arreu tret d’Espanya (i Portugal). I amb discursos elogiosos sobre la fortalesa de la democràcia espanyola. Un discurs que ja no em creia gaire, aleshores. Igual com, suposo, qualsevol que visqui al país no es creu que l’estat espanyol sigui tan profundament democràtic ni l’extrema dreta, tan allunyada. Vaig encertar una cosa i em vaig equivocar en l’altra. Vaig encertar que l’excepció era a punt d’acabar-se. I així ha estat: a Andalusia i, ara, a les eleccions estatals. Es confirma que l’excepció ja no existeix. I em vaig equivocar que eren les zones rurals més perifèriques i marginades, l’Espanya buidada, on l’extrema dreta tenia més possibilitats de triomfar. Això no ha passat. Els resultats hi han estat desiguals. La prova és Terol Existeix. Tampoc no sembla que Vox obtingui grans resultats als antics cinturons roigs. L’auge no és especialment destacable. La partida no ha acabat. Arran de la crisi, primer va prendre la iniciativa l’esquerra, i ara més la dreta. Veurem com va.

—Què us ha cridat l’atenció de les eleccions del novembre a l’estat espanyol?
—Cal entendre millor el vot a Vox al sud-est. Múrcia, Almeria, zones més aviat pobres i on ha estat primera força. Fins ara, semblava que a Vox li costava de trobar vot popular d’esquerres. Fins avui. A diferència del Front Nacional de Le Pen, on va haver-hi un transvasament de votants comunistes cap a Le Pen, a Espanya això no sembla que passi, de moment, i caldrà veure si mai acaba passant. La sortida d’esquerres a la crisi van ser els indignats. La indignació els movia. Vull saber quin sentiment alimenta el vot a Vox. Són els ressentits? La frustració? Com a antropòleg m’agradaria conèixer la textura íntima que aporta Vox.

—Hi heu notat Steve Bannon, a Vox?
—Bannon té dues lectures. Primer, intoxicar. Intoxicar comunicativament. I Vox ho fa. I l’altra és la necessitat, com veuen Bannon, Salvini i Le Pen, que l’extrema dreta només creix amb vot popular. Passa que Vox té molt poc desenvolupat el discurs social. Si mirem les receptes de Vox, no deixa de ser força un partit d’aparells de l’estat, de classes altes i neoliberals. Fins a quin punt se’n podrà desempallegar? Aquest és el discurs social de dretes que les pressions internacionals deuen voler que desenvolupi.