06.01.2025 - 21:40
El 1816 es va viure un estiu sense estiu. Les circumstàncies climàtiques varen ser molt adverses, segurament ocasionades per una combinació de factors que va fer que a Europa les temperatures fossin les més fredes entre el 1766 i el 2000. Els científics expliquen que es va deure a una caiguda de l’activitat solar i la combinació de diferents erupcions volcàniques, especialment la del volcà Tambora, a Indonèsia. A més a més, tot plegat va coincidir amb la darrera dècada de l’anomenada petita edat del gel, que d’ençà del 1350 havia causat un refredament constant del clima a Europa.
Les circumstàncies especialment adverses varen ocasionar una crisi alimentària de primera magnitud. Tot semblava una mica apocalíptic, però aquestes circumstàncies tan extraordinàries varen ser una gran sort per a la història de la literatura, perquè si no haguessin passat, no hauria nascut mai una obra fonamental de la literatura contemporània: Frankenstein.
Segurament, molts ja coneixeu la història de la famosa trobada a Vil·la Diodati, a Suïssa, entre el poeta Lord Byron, el seu metge personal, John Polidori, Mary Shelley i el seu marit, Percy Shelley, durant aquell estiu sense estiu. Un vespre, tots quatre havien llegit tot un seguit d’històries de fantasmes en una antologia alemanya que corria per la casa i, aquella nit, lord Byron –diuen els biògrafs que era una mica fatxenda i que li encantaven aquesta mena de juguesques– va desafiar tots els altres a escriure un conte de terror. Només el metge va acabar la seva història, però Mary Shelley va crear aquella nit el bessó inicial de Frankenstein. Tenia tot just divuit anys i una curiositat innata, entre més coses, per totes les teories que llavors circulaven sobre la possibilitat que l’electricitat pogués servir per a ressuscitar cossos, perquè l’electricitat i els seus usos encara eren molt desconeguts en el moment en què l’autora va escriure la novel·la.
Dos anys més tard, Mary Shelley ja havia publicat la novel·la que tots coneixem. Era el 1818, i per aquella primera edició Mary Shelley va haver d’ocultar el seu nom perquè es pensava que cap editorial no voldria publicar un llibre de terror escrit per una dona. A l’edició de 1823, cinc anys després, sí que va publicar la novel·la amb el seu nom. Ara ens n’acaba d’arribar una nova versió catalana sorgida de la mà sempre ben fiable de Xavier Zambrano i en edició del Club Victòria de Viena Edicions, el número disset d’aquesta singular col·lecció dedicada a la novel·la anglesa del segle XIX.
Sense compassió
Com expliquen les editores de Viena, Frankenstein, va ser “considerada l’estendard del romanticisme i del terror gòtic, ens recorda que els humans, desconfiats per naturalesa, solen estar mancats del més petit sentit de la compassió. Encara que la criatura s’apropi als altres amb respecte i sinceritat, confiant que es regiran pels principis de la religió i la pietat, els humans la rebutgen una vegada i una altra, perquè són incapaços de veure-hi més enllà de la seva aparença monstruosa”.
Però de quina criatura parlen? Doncs de la criatura que, de llavors ençà, s’ha conegut com a monstre de Frankenstein, l’ésser creat a partir de diferents fragments de cadàvers humans per Víctor Frankenstein i a la qual insufla vida gràcies a la concentració d’una gran quantitat d’energia elèctrica. La seva alçada i força descomunal i el seu aspecte inspira el terror a gairebé tothom qui el veu, i això fa que el monstre acabi buscant el seu creador per demanar-li de no estar sol i, quan no compleix els seus desigs, per venjar-se.
Hi ha qui pot pensar, i segurament així és com va ser rebuda en el seu moment, que la criatura creada per Frankenstein és una aberració de la natura humana i que el doctor paga pel seu pecat, per la supèrbia d’haver-se volgut comparar amb Déu a l’hora d’insuflar vida, però la novel·la, llegida avui, permet moltes altres reflexions, començant per la por que ens genera l’altre, el desconegut. El monstre pot ser una al·legoria de qualsevol ésser que surti de les nostres convencions, bé sigui per ideologia, raça, sexe, creença… I a més a més, també ens permet una lectura sobre els efectes terribles de la solitud en qui la pateix i els efectes de la incomprensió. Una novel·la absolutament moderna, tret essencial que comparteixen els grans clàssics.
Vampirs
En aquella famosa nit a Vil·la Diodati també es va posar el germen a un altre tipus de novel·la de terror i a una altra criatura que acabaria triomfant enormement: el vampir. Lord Byron va començar a escriure la seva història de por recuperant diferents llegendes que havia sentit en els seus viatges pels Balcans, i aquesta novel·la va ser la base que va inspirar el metge Polidori per escriure El vampir, que es va publicar el 1819 i que es considera unànimement com el naixement literari modern d’aquest ésser que ha omplert d’ençà de llavors els imaginaris dels contes de terror i que desembocà el 1897 en la publicació de Dràcula, de Bram Stoker, que també va recuperar el Club Victòria en traducció de Zambrano.
S’ha discutit molt sobre el paper que va tenir el marit de l’autora, el poeta Percy Shelley, en la creació de l’obra, i es creu que en una versió primigènia del 1817 va donar-li un cop de mà, sobretot, per a polir alguns aspectes gramaticals i lingüístics del text, però el 1831 va ser ella qui va reescriure la novel·la de dalt a baix, una idea que ja li rondava pel cap d’ençà de 1818, quan es va publicar la primera edició del llibre.
Una vida complicada
Quant a la vida de Mary Wollstonecraft Shelley (que de fadrina es deia Godwin), podem dir que no va ser la més afortunada del món. Va néixer el 1797 i va morir el 1851 i era filla del filòsof polític William Godwin i de la filòsofa Mary Wollstonecraft, autora de la Vindicació dels drets de la dona, una obra pionera del feminisme. Tot i això, Shelley no va tenir temps de gaudir de la mare, que va morir de sobrepart quan ella era molt petita, i va tenir una pèssima relació amb la seva madastra.
A tan sols setze anys, va començar la relació amb Percy Bysshe Shelley, que era cinc anys més gran i ja era casat. En el viatge que feren per Europa juntament amb la seva germanastra, Claire Clairmont, va quedar embarassada, però la nena va néixer de manera prematura i va morir. Durant dos anys, la parella va viure assetjada pels deutes i per l’ostracisme social, perquè la seva relació era molt mal vista, atès que ell un home casat. De fet, no es varen casar fins el 1816, quan la primera dona del poeta s’havia suïcidat. El 1818 varen instal·lar-se a Itàlia, on la parella va tenir dos fills més que varen morir abans que ella parís el quart, l’únic que va sobreviure. Qui no va viure gaire més va ser el seu marit, que es va ofegar quan el seu vaixell es va enfonsar durant una tempesta. L’escriptora va consagrar bona part de la seva vida a fer d’editora de les obres del seu marit, però va aconseguir sobreviure com a escriptora professional, tot un envit per a una dona a l’Anglaterra de l’època.
