Franco, el Born, estàtues i realitat

Ara que ja ha passat la tempesta, m’agradaria compartir alguns apunts arran de la famosa estàtua de Franco exposada al Born durant uns pocs dies. I sobre les reaccions irades que va suscitar. Ho faré a l’inrevés d’allò que és habitual i que a la universitat solem recomanar: aniré del més general als petits detalls.

Al broc gros de l’assumpte, doncs, per mi en l’episodi de l’exposició sobre Franco s’han desplegat dues actituds, a voltes incomprensibles, a voltes intolerables. La primera és que hi ha qui pensa que el Born és seu, de la seva línia de pensament i que les ruïnes del 1714 s’han de convertir en una mena de santuari del catalanisme. I, en conseqüència, tot allò que surti d’aquest credo és un sacrilegi. Deixeu-me dir que jo no hi estic d’acord. Primer perquè el Born és moltes més coses que aquelles ruïnes, i les ruïnes són ruïnes, i el meu país no vull aixecar-lo sobre derrotes i més derrotes. No entenc com podem fer memòria del 1714 i no recordar, per exemple, la importància del mercat central de la ciutat durant tant de temps, el culte al treball i a l’esforç que significava aquell edifici per a la vida de la capital catalana. En segon lloc, perquè el Born és de tots i el gestiona qui mana en aquell moment a l’ajuntament: sempre ha estat així i no entenc per què ara alguns volen canviar les regles del joc si són les que ells empren allà on manen. I, posats a ser demòcrates, si defensem els referèndums, per què no es pregunta als ciutadans quina és la millor utilitat cultural del Born?

La segona actitud que em fa basarda és l’arrogància amb què alguns ens han dit com hem de veure el passat. D’una banda, el passat que significa el 1714 no es pot tocar, l’hem d’adorar, fer-hi genuflexions i posar-hi ciris; d’una altra banda, ben contràriament, Franco ha de ser invisible. Però resulta que, com vaig dir fa unes setmanes, el dictador i el franquisme són aquí; quaranta anys d’humiliacions no se superen fent veure que la nostra història passa de Borbó a Borbó, de Felip V a Felip VI i a l’entremig no hi ha res i no hi ha catalans esquitxats de feixisme. Em sembla que a l’estat espanyol hi ha una terrible confusió entre la realitat i la representació. El problema de debò no és que hi hagi restes escultòriques i plaques commemoratives de la dictadura; el problema és que ningú no va trencar amb aquest règim tan llarg i ombrívol. El problema no són les estàtues, sinó que Franco es va morir al llit i encara no podem ni jutjar el seu règim ni les atrocitats que va cometre. A Praga podeu visitar el Museu del Comunisme. Hi trobareu tot de bustos de Stalin, Lenin, Marx o Engels tombats per terra, plens de pols, i ningú no sent la necessitat d’escopir sobre aquells trossos de pedra. Perquè les ruïnes són ruïnes i les pedres són pedres.

Assenyalades les coses generals, aniré a alguns detalls que em sembla oportú de discutir. Hauríem de posar-nos d’acord, en primer lloc, sobre una qüestió: llançar ous sobre un element que forma part del patrimoni artístic (per bé que representi un ésser putrefacte) o pintar-lo amb els colors de l’alliberament sexual és permès? A partir d’ara puc pintar i embrutar les escultures que em repel·leixin ideològicament o, per què no, estèticament? Qui marca la frontera? Aquells polítics que, vergonyosament, atiaven el foc de la rebel·lió en contra de les estàtues franquistes (vergonyosament perquè, en realitat, atacaven Ada Colau d’amagatotis) em permetran d’embrutar escultures que representen gent xenòfoba, esclavista, colonialista, intolerant…? Com que ja m’imagino que em diran que no, que no puc exercir el meu dret d’irritació, convindria que tothom sabés que si algú vol tirar ous al franquisme, pot anar directament als seus successors, que ocupen palaus, casernes i despatxos governatius en l’actualitat. Llançar-los a una escultura és molt fàcil, companys.

En el vertigen de la paradoxa, no puc silenciar el fàstic que em produeix pensar que alguns joves (adscrits, si les informacions periodístiques són certes, a ERC i a les joventuts convergents) anessin a fer boicot a la inauguració de l’exposició i comencessin a cridar ‘feixistes’ justament a alguns dels qui s’havien jugat la pell per combatre el Franco de debò, no el d’una escultura. El feixisme forma part de la història, però a Catalunya hi trobem de vegades desinències massa freqüents. Ja és habitual que els qui s’omplen el pap denunciant la intolerància són tolerants només amb allò que els convé.

El súmmum de la paradoxa és que totes aquestes mostres d’intolerància emergissin per una exposició tan dolenta com la que es presenta al Born. Ja va passar això mateix amb l’episodi de censura del Macba: tots aquells que mai no van a veure exposicions van opinar arran d’una peça mediocre. Tothom, com ara, posant-se en la superfície de les coses, però no anant al fons: en aquell cas, la monarquia intocable en un museu que té per missió tocar-ho absolutament tot; en el cas recent, atacant una estàtua perquè a la realitat tangible (no a la representació) no saben o no s’atreveixen a llançar-hi ous.

Sí, l’exposició és un nyap. Però això no té res que veure amb tot el que he escrit fins aquí. D’exposicions molt dolentes se’n fan moltes, jo mateix en dec haver organitzat més d’una. Però sortosament no m’han tirat mai ous per fer-m’ho saber; ni a mi ni a la meva imatge.