La sinistra història del Valle de los Caídos

No deja la pupila el ojo, si no es en el pico de los cuervos o de los alacranes
Joseba Sarrionaíndia

La pervivència intacta de l’Abadia de la Santa Creu del Valle de los Caídos, amb les tombes de Franco i José Antonio custodiades per monjos benedictins, en un deliri arquitectònic nacionalcatòlic construït per presos rojos esclavitzats, són el símbol del fracàs de la ‘modèlica’ transició. És l’exemple del poder immanent de la dictadura, els rastres de la qual han impregnat els grans partits de la democràcia, tant els qui se’n consideren hereus, com alguns dels qui se’n fan dir contraris, els quals a força de por, silenci, i connivència, han acollit i maquillat entre les seves files a molts dels sequaços, actius o passius, del règim.

Han passat ja quaranta-tres anys de la mort del general i encara ningú no s’ha atrevit a enfrontar-se al Valle. Fins avui, sembla, que anuncien d’intervenir-hi aviat. Hi ha polèmica sobre què cal fer-ne en el futur. Si en treuen el cadàver de Franco, que en facin fora també la comunitat de benedictins que l’han custodiat fins avui, així en la terra, com en el cel. Ja que l’Església administra el perdó i l’exigeix però mai no el demana, la democràcia hauria de fer saber als frares que s’han impregnat d’un aire de maldat que només s’esvairà si es dispersen per llocs ignots de la geografia ibèrica.

És la fossa comuna més gran de l’estat espanyol. Hi ha entre trenta o quaranta mil cadàvers. Caldria traslladar tots els ossos dels morts a un lloc adient, i deixar que la natura acabi de fer la seva feina al gran temple del franquisme. Que les arrels dels pins i avets i les gelades en rebentin les roques, que els esllavissaments enderroquin la creu, i els aiguats, el vent, el sol i la sequera estival vagin corcant la basílica fins a fer-ne una immensa ruïna històrica, un inquietant monument a la destrucció. Deixem en mans de les tempestes, els corbs, els llops, les serps i els escorpins allò que l’home ha estat incapaç de solucionar. Disculpeu-me la fantasia.

Fa quaranta-tres anys que el general va morir i hem estat incapaços de fer-hi res. Per què? Serà que Franco, el som una mica tots? Serà que si es desmantella el símbol, podria aparèixer, resplendent, el miratge d’una realitat incòmode? Quina? La de la nostra connivència amb el feixisme, i el complex de culpa corresponent, aquest sentiment catòlic tan arrelat a la Península. Com s’explica, si no, que encara hi hagi cent catorze mil desapareguts d’una guerra que va acabar l’any 1939?

Bona part dels antifranquistes que al llarg de la transició arriben al poder estatal, municipal i autonòmic només ha esmentat els desapareguts quan els ha estat útil com a arma política i de propaganda per a conquerir més poder del negociat amb la dreta espanyola franquista, amb la qual tant han pactat de sempre en benefici propi i de les seves màfies familiars i empresarials, que també provenen del règim.

Potser la veritat podria ser que aquelles cent catorze mil víctimes desaparegudes que tots han contribuït a sepultar en l’amnèsia, eren ‘rojos’, els fantasmes d’una República que no tenia res de simbòlica, i que, probablement, molts no han sentit mai del tot com a seva.

Els ‘elements’ i els animals podran mostrar a les generacions futures que al voltant de la Vall de la Mort hi havia vida. La ‘resignificació’ d’aquella Basílica sembla impossible. Més transició, no. O és que no hem explicat ja prou la història per a constatar que en aquest país no serveix de res?

De fet, l’homenet del Pardo sabia que un dia o un altre això passaria, i així ho va advertir el primer d’abril de 1959, en el discurs inaugural del seu mausoleu definitiu. Feia divuit anys que els esclaus rojos foradaven la muntanya. L’esplanada de la Basílica, la primera plaça dura de la història, d’una extensió megalòmana que hauria fet enveja a Nicolae Ceaucescu, era plena a rebentar de militars, falangistes, ex-combatents, opusdeistes, guàrdies civils, alferes provisionals, carlins, bisbes, frares, monges i capellans. Aquell dia el Caudillo va afirmar: ‘Fóra pueril de creure que el dimoni se sotmeti; inventarà nous enganys i disfresses, perquè el seu esperit continuarà maquinant i prendrà formes noves d’acord amb cada època.

Després va descobrir, solemne, una placa que diu: ‘Francisco Franco. Cabdill d’Espanya. Patró i Fundador inaugurà aquest monument el dia 1r d’abril de 1959.’ Un any després, un cardenal en descobria una altra, la del triomf del dictador sobre el Vaticà: ‘S.S. Joan XXIII erigí aquesta església en basílica pro breve el 7 d’abril de 1960 i fou consagrada el dia 4 de juny del mateix any pel Cardenal Gaetano Cicognani.’

Si bé el franquisme dur s’ha anat diluint del 1975 ençà, el poder i la incrustació de l’Església en l’estat espanyol s’ha mantingut intacte o s’ha refermat sota més formes. Podria ser aquest l’ingredient discret que ha assegurat la immanència del terrorífic i delirant conjunt funerari?

La gran mentida del monument a la reconciliació nacional
Un dels arguments clàssics per a mantenir-ho intacte pretén que és un monument a tots els caiguts, un símbol de la reconciliació nacional. Una mentida que es va anar cuinant amb els anys com a condició que va posar el Vaticà per a reconèixer la Basílica i consagrar-la. Esperem que no la ressuscitin ara.

El primer que m’ho va fer notar va ser l’amic Eduard Pons Prades, anarquista, sergent de Metralladores en la 105 Brigada Mixta i capità de la guerrilla espanyola a França, a més d’historiador i periodista. En tornar de l’exili, Pons va recórrer Espanya, seguint el rastre dels fronts de guerra on havia lluitat i descobrint els enganys i els perills de la transició: bona part les va publicar a Crónica negra de la transición española (Plaza & Janés, 1987).

‘A Navasa existia un cementiri de requetès’, m’explicà ell. ‘Hi havia unes cent tombes. Un bon dia, l’enterramorts va veure com la guàrdia civil buidava el cementiri. “Què fan?”, els va dir. “Tu calla, o et fiquem també en una bossa”, li van contestar. “Ens els emportem al Valle de los Caídos”. L’any següent, quan les famílies procedents de més punts de l’estat espanyol van anar al cementiri, es van trobar que els seus morts ja no eren allà. No respectaven ni els seus… Però, de republicans, també se’n van endur. L’any 63, quan vaig tornar a Espanya, vaig anar al cementiri de Zarzalejo a visitar la tomba de dos companys meus, de la lleva del biberó: Armando Genovés i Genaro Gràcia, del barri del Padró, de Barcelona. Tampoc no hi eren. Figuraven al registre però se’ls havien endut al Valle’.

Daniel Sueiro, la veritat sinistra de la història del Valle
Jo volia saber-ne més i Pons Prades em va recomanar el primer gran treball d’investigació sobre la qüestió, el revelador llibre de Daniel Sueiro, La verdadera historia del Valle de los Caídos (Sedmay, 1976). És un treball formidable, una investigació feta en temps molt difícils, quan ben pocs tenien valor d’investigar els tabús sinistres del franquisme.

El tema em va interessar tant que vaig anar al Valle de los Caídos a fer un reportatge per al Temps. Devia ser cap a l’any 1990. Copio un fragment d’allò que llavors vaig escriure sobre la falsa idea de ‘reconciliació’ que alguns havien volgut fer creure:

«Explica Sueiro que l’any 1946, als deu de l’acabament de la guerra, va haver-hi els primers problemes. Es complien també deu anys dels primers morts de la guerra. Segons la llei vigent aleshores, aquest era el temps límit per a mantenir els cadàvers en les sepultures inicials. Passat aquest temps, o se’ls traslladava a la fosa comuna o a nínxols familiars. Una ordre ministerial de Presidencia de Gobierno, de l’11 de juliol del 1946, solucionava el problema, prorrogant indefinidament aquell termini de déu anys, sempre que es tractés de “restos de caídos en nuestra Guerra de Liberación, tanto si perecieron en las filas del Ejército Nacional como si sucumbieron asesinados o ejecutados por las hordas marxistas, en el período……”. Cap referència als vençuts.»

«En canvi, l’any 1958 sí que se’n fa una curiosa referència en la nota dels governadors civils: “uno de los principales fines fue el de dar en él sepultura a quienes cayeron por Dios y por España y a cuantos cayeron por nuestra Cruzada, sin distinción del campo en que combatieron…”. Finalment, s’imposaven dues condicions claus: que els candidats fossin espanyols, i catòlics. I que ho consentís la família.»

«Diuen que, al Valle de los Caídos, hi ha restes d’unes trenta o quaranta mil persones, moltes de les quals estan sense identificar, provinents de cementiris de la guerra, fosses comuns, i d’altres traslladades per desig de la família. A banda de tot, a les fosses comunes i cementiris de poblets del front, ¿es podia identificar, l’any 58, amb certesa, el bàndol al qual pertanyien el que quedava dels cadàvers?», em preguntava jo aleshores.

Avui és de justícia recordar als primers que van denunciar el Valle i el treball esclau dels presos rojos. A més, a Daniel Sueiro també devem Los verdugos españoles i El arte de matar. Va tenir el valor de localitzar els tres botxins espanyols encara en actiu, guanyar-se’n la confiança a còpia de cafès i conyacs i aconseguir el relat de totes les execucions que havien practicat, amb detalls estremidors. El llibre i el documental que després dirigí Basilio Martín Patino, Queridísimos verdugos, posen al descobert les entranyes de l’estat franquista, constituint, sense fer-ho explícit, un dels millors al·legats contra la pena de mort que he conegut.

L’últim pres del Valle de los Caídos
En ocasió del reportatge del Temps vaig poder conversar amb Miguel Rodríguez Gutiérrez, l’últim pres que va sortir del Valle de los Caídos cap a l’any 50. Va complir vuit anys de presó de ben jove, dels vint als vint-i-vuit. Va passar per Carabanchel, Yeserías, destacaments de treball, i els darrers cinc anys, del 45 al 50, va estar internat al Valle.

D’entrada, va voler desmuntar la xifra oficial de morts: ‘No en van ser ni catorze, ni divuit, com diuen. Segons els nostres comptes en van ser cinquanta-vuit com a mínim, dos-cents accidentats de consideració, els de la silicosi posteriors i….allò que no sabem. Les condicions de treball eren brutals. Quan es construïa la cripta posaven els petards sense avisar als qui hi treballaven. Allò era pitjor que els camps nazis.’

A la seva època hi havia uns mil presos polítics. El jesuïta Pérez del Pulgar, del Patronato de Redención de Penas por el Trabajo, justificava cínicament l’esclavatge de republicans: ‘És molt just que els presos contribueixin amb la seva feina a la reparació dels danys als quals van contribuir amb llur rebel·lió marxista’.

Reprodueixo alguns fragments de la conversa amb Miguel Rodríguez:

‘Per a mi, que havia estat a Carabanchel, em va semblar que el menjar era millor, és clar que això depenia del destacament que et tocava. Els qui eren sota les ordres de Banús eren els qui la passaven pitjor. Allò que els donaven no era menjar, eren trossos de carabassa a la sopa. També eren els qui tenien menys llibertat per a desplaçar-se als altres destacaments. Deien que allà manava la dona del cap del destacament. Fins i tot, en una època va fer anar a tots els presos amb un distintiu a la solapa que indicava si havien estat condemnats a mort o només a trenta anys.’

‘Jo vaig organitzar-hi les J.S.U, Joventuts Socialistes Unificades. Vam arribar a fer un diari clandestí que es deia El Valle, fins que gairebé em van pescar. Calia anar amb peus de plom, els caps de destacament tenien molts delators entre els presos. Nosaltres volíem pensar que treballàvem perquè algun dia allò es convertís en una Universitat del Proletariat, en un seminari d’Història d’Espanya. Ja saps que diuen que la presó és la universitat del proletariat… Però no ha estat així.’

‘Franco venia sovint? Us va dirigir mai la paraula?’, li vaig preguntar. ‘Sí que venia, però mai no parlava amb nosaltres. Recordo que un dia vaig sentir la seva veu que deia: “a l’esquerra, els rojos; i a la dreta, nosaltres.”‘

Els ossos es conserven en una cripta tancada amb pany i forrellat. Llavors, tot i que asseguraven haver-hi reunit cadàvers dels dos bàndols, només hi havia una inscripció: ‘Caiguts per Déu i per Espanya. 1936-39. RIP.’ Dubto que l’hagin ‘actualitzada’, que en diuen ara.

La comunitat benedictina de l’Abadía de la Santa Cruz
Els frares benedictins de Silos, encapçalats per Fray Justo Pérez de Urbel, van acceptar l’Abadia que els va construir Franco. L’Abat Escarré mai no hi va voler col·laborar. Un d’ells, el pare Alejandro, va acceptar de rebre’m. Feia trenta-sis anys que era membre de la Comunitat i del 1972 al 1979 en va ser prior. La trobada va anar així:

«El pare Alejandro es manifesta una mica molest pel que anomena “una imatge mancada de realitat” i “tergiversació històrica” als comentaris que fan historiadors i periodistes, sobre el fet que el Valle de los Caídos va ser construït per presos polítics. “S’ha exagerat. Sí que n’hi havia, però no tots ho eren, i també cal dir que molts es van quedar aquí, treballant, quan se’ls va donar la llibertat, perquè es trobaven bé.”»

«L’èxit de visitants que té el lloc l’atribueix a l’interès ecològic, els pins, l’aire fresc i la possibilitat de passar un dia a l’aire lliure amb la família. Creu que la història anirà posant les coses al seu lloc: “la Comunitat no entra en el tema polític. Franco era un personatge controvertit, però ara s’ha d’anar implantant una altra realitat.”»

«Sobre les condicions de treball, afirma que aquí es va treballar com es treballava aleshores a Espanya i que, moltes de les morts, “dinou, que en són moltes”, es van produir per precipitació. “Fixi’s, una cosa curiosa és que en la construcció de la Creu, que era dificilíssim, té 130 metres d’alçada, no es va produir cap mort.”»

«Segons ell, tots els cossos que s’hi van traslladar per rebre sepultura van ser per sol·licitud expressa de les famílies. Quan li pregunto si el fet d’acceptar aquella Abadia va significar avalar al règim per part de l’Església, ell contesta amb una altra pregunta: “Qui ha viscut emparat per qui? No crec que l’Església n’hagi tret un gran profit.”»

Francisco Franco, cristiano ejemplar
A l’hostatgeria venien el llibre Francisco Franco. Cristiano ejemplar de Manuel Garrido Bonaño, de la col·lecció AZOR de la Fundación Nacional Francisco Franco (1985), encara avui en funcionament i amb ajuts estatals, fins quan? El venedor es va apressar a explicar-me que l’autor era un frare de la comunitat, com a garantia de veracitat i rigor. El pamflet podria ser un intent de promoure la beatificació del General, explorant les tenebres profundes del seu cristianisme. L’autor parla del ‘caràcter sobrenatural de la nostra Croada’, i per com diu, li escriu un franciscà de Larache que fins i tot els musulmans llegeixen el llibre amb interès.

L’obra aborda facetes i aspectes del personatge tals com la de ‘adorador nocturn actiu’, ‘la vida interior de Franco’, els elogis que li dedicaven els jerarques de l’Església i de l’estat espanyol, el patiment que, segons l’autor, tenia el cristià exemplar cada vegada que donava l’enterado per a una execució, etc., etc… Una joia.

Ell és mort i tant és com ara facin amb els seus ossos sepultats sota una llosa de mil cinc-cents quilos. Però els frares benedictins que l’adoren i custodien del 1975 ença són vius. És lícit que els religiosos continuïn vivint allà dalt? És lícit que la fossa comú més gran d’Espanya fos i es mantingui consagrada pel Vaticà com a lloc de culte i pelegrinatge ideat per Franco?

Ja veurem en què acaba tot plegat… Jo espero que l’edifici no desaparegui del tot i, que en romanguin les ruïnes com a testimoni, el record mort del passat, putrefacte, en descomposició, perquè ningú no se n’oblidi, perquè, si desapareix del tot el rastre de l’enemic, també desapareixen una mica el dels nostres. Dels rojos, vull dir.