Francisco Villar: “Vull demanar disculpes als nostres adolescents”

Francisco Villar Cabeza, llicenciat i doctor en psicologia (UB i UAB, respectivament), format en teràpia familiar al Roberto Clemente Family Guidance Center de Nova York, és el coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida del menor a l’Hospital Sant Joan de Déu. És un expert en conducta suïcida i fa temps que alerta de la relació entre les pantalles, el malestar per la pressió social i el suïcidi. És autor del llibre Com les pantalles devoren els nostres fills (Herder). Pare de quatre criatures, ha decidit que no tindran mòbil fins a divuit anys. Abans, ho troba perillós, tal com explica en aquesta entrevista amb VilaWeb al centre de Barcelona. I creu que els pares han de canviar radicalment l’actitud envers les pantalles.

—En quin moment se us encén l’alarma?
—Se m’encén perquè treballo acompanyant nanos en el pitjor moment de la vida, que és quan decideixen de llevar-se la vida. I la influència de les tecnologies i de les pantalles ha estat creixent.

—Noies o noies?
—Sobretot noies. I cada vegada més. Quan vaig començar, el 80% eren noies i el 20%, nois. Ara som en un 95% de noies.

—A veure si ho he entès bé: el 90% de la gent que us ve amb intents de suïcidi són noies?
—Més. El 95%.

—Per què, les noies?
—Perquè són les que s’adrecen a les xarxes socials per veure què s’espera, a la vida, d’elles. L’Ajuntament de Barcelona en va publicar les dades: una noia de cada vint verbalitza haver rebut assetjament al carrer, escola, casa, etc. Quan passem a la cosa digital, una de cada quatre. La vida digital és molt real. I un assetjament en línia, és molt més dur que un assetjament del clàssic.

—Per què?
—Perquè amb l’assetjament clàssic tenies l’oportunitat que passés un adult per allà i t’ajudés. O una vegada a casa. I ara, no. Ara tens el teu assetjador a la butxaca, que se’n va a dormir amb tu al llit. I no pots negar l’assetjament. Ara te’l filmen i te’l posen al núvol. Gent de pobles que ni tan sols et coneix et diu: “Ets un desgraciat.” Ara no solament es multipliquen les víctimes, també els agressors. I reben més les noies perquè la societat és molt més dura amb elles, i amb les exigències que els posem: has de ser així de prima, tenir èxit.

—Pantalles i sexualitat.
—La majoria dels nanos s’informen de què és la sexualitat per la pornografia. Els nanos no accedeixen a la pornografia, és la pornografia que accedeix als nanos. El 20% dels nanos de vuit anys n’han vist.

—Expliqueu-me bé la relació entre mòbil i suïcidis. Crea nous suïcides, el mòbil, o augmenta la intensitat dels de sempre?
—El mòbil ens compliquen molt la vida: els que podien patir, ara pateixen molt més, perquè s’ha intensificat molt. Hi ha nanos que, sense el mòbil, no tindrien aquesta sensació, perquè tot el focus de l’assetjament els arriba pel mòbil. L’OMS et diu que hi ha quatre objectius principals per mirar de posar fi al suïcidi i l’efecte de l’adolescència. Un, prevenció d’accés a mètodes letals. Aquest és el primer. Allò que ha salvat més vides, respecte del suïcidi, ha estat canviar la composició del gas domèstic a Anglaterra, o canviar la composició dels pesticides a l’Àsia rural. Llavors, els nanos què tenen, ara? El coneixement del mètode. Nosaltres, com a pares, no sabem quines són les substàncies que més mal fan, i ells sí, perquè ho tenen als grups. Amb tants mètodes nous, ho tenim complicat.

—I el mètode que trien, quin és?
—Són pastilles, no en diré el nom.

—La segona?
—La segona és la interacció amb la premsa, amb els mitjans digitals, perquè nosaltres sabem que el suïcidi es contagia. Si tu en parles molt, sobretot si li poses una part molt romantitzada (parlant dels mètodes, precisament), al final acabes fent una identificació. I la gent que és en una situació semblant n’imita la solució. Un exemple clar és la sèrie 13 reasons why. Va ser un desgavell, aquí va augmentar d’un 34% l’assistència als hospitals de noies que se sentien identificades amb la protagonista [una suïcida]. Els de la sèrie no la van retirar, encara hi és. Però saps quins són els continguts més perillosos que hi ha a xarxes socials i a internet en relació amb el suïcidi? No són a la premsa, són els continguts que publiquen els nanos de dotze anys, de catorze anys, que comparteixen el seu dolor, el seu malestar. Si un adolescent pregunta a TikTok què és això de la salut mental, en menys de vint minuts és en un pou de foscor, de missatges negatius, d’autolesions.

—La tercera via quina és?
—Augmentar les capacitats i les habilitats de la persona per a fer del món un lloc habitable. Com que tenim telèfons intel·ligents, aconseguim nanos no intel·ligents. Necessitaríem que fos al revés. Nanos que desenvolupin recursos. Una agressió contra l’aprenentatge és tot allò que ho facilita teòricament.

—Per exemple?
—Un trajecte de cotxe de mitja hora. Això és una oportunitat d’entrenar la tolerància a la frustració, al malestar. Però si davant qualsevol cosa li poses una pantalla davant, ja no s’entrena. Ara tenim nanos amb menys capacitat de tolerància a la frustració, més impulsius, menys empàtics. Tenim nanos que llegeixen menys, perquè tenen menys capacitat de memòria, de concentració, d’atenció. Què hem fet com a societat? Una cosa boja: baixar la dificultat dels textos, i la longitud. A les escoles i a tot arreu. O sigui, a les novel·les, a les editorials, a tot. Això té cap mena de sentit? Perquè la vida, a diferència de la lectura, no us la podem fer més fàcil.

—Hi ha més gent que se suïcida o hi ha més intents de suïcidi?
—Parles amb algú que és a la trinxera, a primera línia. A mi cada mort em rebenta el cap. Les dades de l’estat espanyol són 4.200 morts per suïcidi. Això no havia passat mai. Són les més altes que s’han vist amb els registres. I si el 2020 van morir 64 nens de menys de 19 anys, i el 2021, 75, l’any passat les dades ens diuen que en van morir 85. Em sembla una barbaritat. Després ens critiquen a Europa perquè “no feu bé els registres”, perquè si hi ha dubtes, ja no ho poses com a suïcidi, perquè és tan bàrbar que intentes no posar-ho.

—La persona més jove que heu vist suïcidar-se, quants anys tenia? Quan comença, tot això?
—Hi ha un 8% de nanos que ja hi pensen, i la problemàtica com a tal la comencem a tenir a partir dels 12-13 anys. Fan un pic molt gran als 14-15 i després comencen a baixar als 16-18.

—Com és que hi ha un pic a catorze anys?
—La vida colla a aquestes edats. Per això et dic que em semblava una temeritat donar-li un telèfon mòbil a un nen. Una persona que es vegi en una situació de malestar (l’assetjament, l’assetjament sexual, els abusos sexuals en l’entorn familiar) pot estar relacionada amb el suïcidi. Per què? Perquè el suïcidi és una història de dolor i desesperança. Si visc una situació de molt de dolor, però penso que ja passarà i que ho superaré, és una cosa. Però si jo penso que no té manera d’arreglar-se, es genera la idea de la mort. Visc una situació de dolor que no s’acabarà i no tinc res que m’arregli en aquesta vida? Me’n vaig. L’última defensa que tenim és que llevar-te la vida no és fàcil: la por de quedar-te pitjor. Però els fonaments són dolor, desesperança i vinculació. I és molt important que un nen que pateix tingui clarament la sensació que el seu entorn mai no estarà millor sense ell. Mai. Necessitem transmetre-li molt clarament que no és una càrrega per a nosaltres. Llavors, allò de mates la teva família… per favor, no.

—Em dèieu que vau tancar-vos a llegir tot allò que se n’havia publicat i us va impactar.
—Recerca bibliogràfica. I tot s’havia publicat, pre-covid.

—S’havia publicat la relació entre pantalla i suïcidi?
—La relació entre pantalla i malestar. Després hi ha els informes interns sobre Instagram, que se sap que provoca suïcidi, trastorn de conducta alimentària (TCA), problemes relacionats amb la pressió social. Problemes de conducta suïcida, conducta autolesiva, TCA. Aquest malestar creix de vint-i-un punts entre adolescents aquests darrers deu anys, bo i coincidint amb la implantació de la tecnologia. I llavors m’emprenyo. També amb mi mateix. El primer que faig és arribar a casa, i trec tota pantalla casa meva. I amb molta vergonya, perquè, és clar, sóc psicòleg clínic a infantil. No em podia haver oblidat que quan som en l’adolescència ja arribem tard.

—Quines pantalles en traieu vós, de casa?
—La televisió, una tauleta que rondava per allà. Fora tot. Pensava que era molt millor que escoltessin una mica d’anglès en comptes d’estar amb el papa. Imagina’t, un psicòleg clínic infantil dient això! Ara no tenen cap accés a pantalles. Veig que fins als divuit no poden tocar-ho.

—Al llibre parleu de les pantalles que devoren. Per què devoren?
—Perquè ens mengen el temps. El seu model de negoci és basat en el fet que t’hi estiguis molt de temps. I ens el prenen. O l’informe de visió i vida, és una barbaritat; s’ha multiplicat per sis la miopia magna, que això és de més de sis diòptries.

—Els nens als pobles ho tenen més bé que a les ciutats?
—Hem de conquerir els carrers una altra vegada. Hi ha espais de l’ajuntament que estan infrautilitzats. Abans els amics et picaven a casa. Baixa. És clar que baixo. Què hi he de fer, aquí dalt? Ara, no. Facebook té una aplicació molt fàcil que et diu on és el teu amic. Aquesta no la posen. No volen que sapiguem que el nostre amic és a prop. Sóc un obsessionat de la prevenció del suïcidi en fase d’adolescència. A les escoles sense mòbils han millorat la vinculació, la qualitat de la relació amb l’altre i ha baixat el malestar que origina el conflicte. I això és prevenció del suïcidi de primer ordre. Els mestres no fan una iniciativa educativa. Fan prevenció del suïcidi directament. Potser és la millor intervenció que he vist aquests darrers deu anys.

—Com és que us dediqueu a aquesta qüestió, tan delicada, dels intents de suïcidi entre nens?
—Per vergonya. Era psicòleg clínic, vaig fer formació de tècnica familiar als Estats Units, i em van proposar a Sant Joan de Déu fer el programa d’atenció a la conducta suïcida. I vaig dir que no. Vaig arribar a casa, i quina nit vaig passar! Com pot ser que hagis dit que no? Hi arribo l’endemà i els dic, escolta, ho sento. M’hi poso. I entro en contacte amb la realitat, i ja està, ja t’ha atrapat, i es converteix en causa. Començo a parlar amb associacions de familiars. Parlo sempre de la Cecília Borràs, una dona que va haver d’enterrar el seu fill a dinou anys, amb un intent de suïcidi, i em diu: “Ens sentíem sols. Ens falten científics.” I m’hi poso. Em diuen que ara semblo un activista, i suposo que sí. Abordo una barbaritat. Faig la primera atenció en un moment que acaben de fer la temptativa. I els acompanyo, de vegades molt poc, de vegades tres dies, per intentar vincular-los.

—No estic gaire content de com el govern tracta això dels mòbils. Com ho veieu, vós?
—Què vols que et digui? En vaig fer una recerca el 2017. Volíem que les històries fossin veritat: que si la tecnologia millora el seu aprenentatge, que si… Doncs ha estat un desastre. Perquè la distracció és un desastre. La iniciativa del govern… Home, suposo que s’asseuen a la taula amb els docents i han de tenir dificultats. Ara mateix, hi ha hagut una cosa molt maca que et dóna esperança en l’ésser humà. Els pares que han dit: “Nosaltres podem acceptar que ens prenguin la vida. Però si toques el meu fill, t’has equivocat.” Els pares s’han aixecat de manera comunitària, perquè els nens són de tots. I això m’emociona molt. I han dit, escolta, des d’allà dalt, fareu alguna cosa o no?

—Potser vós aconseguireu que els vostres fills no arribin a divuit anys amb mòbil, però si la resta de la classe tots van amb mòbil, ho tindreu més difícil.
—Ho he parlat amb tanta gent! “Jo vaig fer el trànsit sencer i el meu fill va ser l’únic que no va tenir mòbil. L’únic!, i no li ha passat res.” Com que tinc aquests exemples, els meus estarien igualment salvats. L’única consciència que val la pena és la que genera i promou acció. Les escoles que van prohibir els mòbils, no van llegir teòrics, ni a mi. Van dir: “Això que veiem als patis no pot ser. Hem de fer alguna proposta.” I van ser valents i la van proposar. I què es van trobar? Que les pors que els hi havia posat eren incertes. Quan treus el contaminant, la vida brota.

—Comenteu la frase: “Com li aconsegueixo treure, el mòbil, al nano?”
—Ostres, és que això torna a ser un eslògan. Com l’hi treus? Així. I li demanes disculpes: “Escolta, fill, no ho sabia. Pensàvem que això era bo per a vosaltres. No ho és pas. Ho sento.” I l’hi treus.

—“Els dono la pantalla i així no es barallen.”
—No, fill, comencen les baralles. Que quan els ho dónes, la baralla entra a tot arreu. Obres la capsa de Pandora.

—“Li dono el telèfon i així em pot trucar.”
—Que no et truca. I tampoc et respon. Ens han enredat des de la primera. Perquè el primer que ens han dit és que està connectat. Però si els aïllem!

—Voldríeu afegir res que no us hagi demanat o subratllar una idea ja expressada?
—Sí: vull demanar disculpes als nostres adolescents. Perdoneu, no som una generació digital, i no ho vau demanar, vosaltres, de ser-ho. A molts us ha arribat aquesta pantalla a la cara sense haver-ho demanat. Us hem complicat la vida, us hem exposat a noves formes de violència, tant entre vosaltres com d’adults. Demanar-vos moltes disculpes. I a tots els pares que s’han aixecat, gràcies. Gràcies per fer-vos càrrec de tots, no solament dels que són a casa vostra. Gràcies per ajudar-nos a cuidar tots els nanos, els intel·ligents, els menys intel·ligents, els que tenen més recursos, els que en tenen menys, tots. Gràcies per no conformar-vos.