Éric Vuillard ha abordat magistralment el paper de nefast les elits polítiques de diferents països, inclòs el seu, en períodes clau de la història universal. A la reveladora dissecció històrico-literària que ha fet, sense pietat, de la Revolució Francesa, la Primera Guerra Mundial, la guerra de la Indo-xina, el poder burgès entorn de Hitler o la conquesta colonial del Congo, ara coneixem un dels seus primers treballs sobre la conquesta espanyola de Llatinoamèrica. L’original es va publicar a l’estat francès el 2009. A Conquistadores (Tusquets), Vuillard s’endinsa en el món llunyà i gairebé mític dels conqueridors, concretament, en les campanyes militars que va dirigir al Perú a mig segle XVI el porquer Francisco Pizarro, extremeny analfabet, cruel i ambiciós.

Basant-se en les cròniques de l’època d’alguns protagonistes i testimonis directes dels fets, Vuillard ens fa un relat novel·lat de què va passar, qui era aquella gent, com actuava i en què somniava. Encara que s’emparessin en conceptes com “civilitzar” o “cristianitzar”, l’or era el motor veritable de la conquesta. Aquells homes tenien poques coses al cap: l’or, la riquesa, el poder i la glòria que obtindrien quan descobrissin i s’apoderessin del tresor dels inques.

Quan els conqueridors van travessar els Andes no sabien què es trobarien. No sabien ni quines terres trepitjaven, ni a qui s’enfrontarien, ni els riscs que estaven destinats a córrer. Els indis que habitaven aquelles terres, tampoc. Tenien les seves societats, el seu concepte del món, els seus sistemes culturals i espirituals, l’art, les seves famílies, les seves tècniques d’agricultura i ramaderia, i els seus animals, alguns dels quals, com les llames i les alpaques, els nouvinguts no havien vist mai.

Si els espanyols, un exèrcit de mercenaris, delinqüents i vagabunds, acompanyats sempre d’algun capellà i d’alguna prostituta castissa, sofririen fam i set, tempestes, accidents mortals i terribles malalties desconegudes, els pobres inques, que vivien plàcidament en aquelles muntanyes i planes d’ençà de temps immemorials, sofririen la sanguinària crueltat de les bèsties arribades d’Espanya a través de les mars. Molts milers i milers d’inques serien degollats, mutilats i exterminats, cosa que causà l’extinció de l’imperi inca.

Els reis d’Espanya i les elits beneficiàries

El relat de Vuillard conté tots els ingredients propis d’aquella història: ingenus i fantasmagòrics somnis d’aventura, d’ambició i superstició, sumats a la descoberta i exploració d’un món ignot i fantàstic, construït i habitat més enllà dels límits del coneixement i l’experiència de l’home blanc. Però, sobretot, exposa la realitat quotidiana normalitzada del racisme i l’odi sense escrúpols, la violència extrema i obscena que va conduir al genocidi dels inques i va inaugurar una pràctica històrica que no els aturaria, ni a ells ni als conqueridors de molts països europeus més, fins a aconseguir el domini del món sencer. I saquejar els béns i els tresors dels pobles més febles. Una pràctica que, mitjançant eines més sofisticades, va esdevenir habitual i s’ha estès fins als nostres dies.

Val a dir, com explica molt bé el llibre, que darrere els mercenaris, proscrits i aventurers que integraven les tropes dels conqueridors espanyols, hi havia, òbviament, els veritables responsables i beneficiaris de la conquesta i l’extermini indígena, còmodament instal·lats als seus palaus i mansions: els empresaris, els armadors, els reis i els banquers. No van ser Pizarro o Almagro els qui van idear, planificar i culminar la conquesta, sinó els reis d’Espanya, amb el suport, entre més gent, d’una família de banquers, els Fugger, que van finançar l’elecció de Carles V com a emperador. La conquesta espanyola en realitat és, doncs, una operació europea.

Així ho explica Vuillard al llibre. És un tret característic de les seves investigacions històriques. A L’ordre del dia va posar noms i cognoms als empresaris alemanys que van donar suport a Hitler i al nazisme. A Una sortida honorable identificava i denunciava els membres de les elits empresarials, militars i aristocràtiques franceses que van portar la devastació, l’espoliació i la mort a la Indo-xina.

Anant una mica més enllà del valuós món de coneixements i reflexions que ens aporta el conjunt de l’obra de Vuillard, de fet, és en el passat que hi ha les claus del present. És evident que les multinacionals extractives petrolieres i mineres d’avui tenen els seus precedents en la Companyia de les Índies Orientals o en les expedicions de Pizarro, Almagro, Cortés i companyia. Desconèixer el passat és absoldre el present, la realitat en què ens toca actuar i denunciar.

Una prosa d’una força extraordinària

La prosa de Vuillard té una força extraordinària per a descriure la natura i els paisatges, els animals i les persones. És magistral per a evocar les matances indiscriminades en els camps de batalla, els caps i les membres tallats, els cossos travessats per llances, la suor i la por dels cavalls i les mules, la fortor dels cadàvers en descomposició, la sang podrida i quallada que tenyia els camps de batalla, les cases i els pobles, els dolors i les monstruoses erupcions provocats en els cossos per malalties infeccioses desconegudes, la bogeria, la por i la traïció. És com si l’autor pintés un gran fresc, amb pinzellades fines i precises, perquè siguem capaços de visualitzar, sentir i aprendre d’on ve la nostra història més remota, cruel i sanguinària.

Els cavalls apareixen com un personatge més. De fet, van ser d’una gran importància. Fonamentals per a pujar muntanyes, travessar rius i llacs o poder atacar els indígenes amb més velocitat i d’una altura privilegiada. Hi ha moments, com si et fixessis en un detall en un racó d’un quadre i l’escena cobrés vida, en què la ploma de l’escriptor dibuixa a la perfecció els bells moviments d’un cavall, el seu dificultós avenç per costeruts senders d’alta muntanya, la seva molèstia enervant de tenir el cos cobert de mosques, tàbacs i més insectes desconeguts, el repic de les peülles sobre les roques, l’olor de suor i el baf expulsat pels narius o un coll que es tomba de sobte per arrencar-se les puces del llom amb les dents, i torna impertèrrit a la seva posició anterior.

Una càrrega de profunditat contra les històries oficials

És una història fonamentada en el racisme, el menyspreu i l’extermini brutal d’uns altres pobles i cultures. El primer acte d’una tragèdia universal, en què l’or, la religió, les espases, les armadures, els cavalls i la pólvora han estat els aliats indiscutibles de la violència extrema, irracional i descontrolada amb què els homes blancs de l’antiguitat van anar cartografiant i apoderant-se del món.

Al llibre es percep no solament la qualitat literària de l’autor, sinó, també, la seva capacitat d’interpretació històrica i d’anàlisi política i cultural. De fet, es nota el nivell del bagatge intel·lectual de Vuillard, que té estudis d’antropologia, filosofia, lleis i història.

La seva erudició li permet de relacionar aquests episodis del segle XVI al Perú amb uns altres fets guerrers tan diversos com ara el cavall de Troia i les càrregues dels mamelucs. Hi ha un contínuum històric en determinats comportaments destructius de la humanitat que han anat construint la història. La que ens han volgut imposar els poderosos, sempre per damunt dels vencedors. Éric Vuillard il·lumina amb tanta potència alguns episodis històrics que els seus artefactes literaris són una càrrega de profunditat contra les versions victorioses i exemplars de la història que ens han fet creure.

Actua contra la servitud i les manipulacions dels historiadors oficials, sempre submisos al relat del poder i, al mateix temps, contra les classes dirigents del poder, les autèntiques responsables de les grans catàstrofes, a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, a Europa o a la Indo-xina. Assenyala la ineptitud i crueltat dels culpables de les elits polítiques i econòmiques. Amb noms i cognoms.

El complement necessari del gran cinema

Conquistadores és fonamental. L’afegit imprescindible per a completar, molt més a fons, amb més realisme i veracitat, el traç històric que en el nostre imaginari havien deixat, per exemple, films com ara Aguirre, la còlera de Déu (1972), de Werner Herzog, amb un impressionant Klaus Kinsky, i El Dorado (1988), de Carlos Saura. Una cosa és el que molt bé ens han mostrat els films, i una altra és, en llegir Vuillard, sentir tan de prop, tan íntimament, la por, la brutalitat i la bogeria, barrejada amb tones de sang, or i pólvora, enmig d’un soroll estrepitós, infernal, dantesc.

La ploma de Vuillard es mimetitza tan sincerament amb aquella terrorífica i, alhora, inquietantment bucòlica realitat que, sovint, quan llegeixes, creus sentir la fortor dels cadàvers i els laments desesperats dels moribunds. O les doloroses fuetades a la cara de les tempestes d’aire gèlid, o la tremolor de terror del cos abans d’entrar en combat, o la satisfacció i l’embriaguesa d’aquelles bèsties quan s’apropien dels tresors més vells i preuats dels indígenes. Es percep, també, a càmera lenta, tot el terrabastall eixordador i dramàtic que provoca l’ensorrament d’un imperi, l’inca, i l’extermini dels seus habitants. Un capítol fundacional de la nostra història que em sembla que no s’ha explicat mai així, amb un pols i una tensió tant viscerals com rigorosos i precisos.

Un dels valors que té el llibre és que l’autor no usa plantilles ideològiques actuals per explicar i aprofundir en els fets del segle XVI. Té uns objectius clars de desvelar les veritats, però sense apriorismes banals de moda en els nostres temps. Ara, de seguida commina els altres a demanar perdó, un concepte cristià que no hauria de tenir cap valor per a suavitzar la història passada. Els fets van ser així, brutals i criminals, saber-los és poder detectar de quina manera avui i en quins llocs del món uns altres individus i empreses, estats i governs, fan igual, potser amb mètodes més sofisticats, però igualment perjudicials per a la vida, el benestar i la riquesa natural dels altres.

En un cert moment, l’autor reflexiona: “La taxa d’estalvi, les corbes de producció, els balanços, el producte interior brut o la massa patrimonial són, sense dubte, un llenguatge metafòric per a traduir un despotisme més difús que l’ordre d’antany. […] Imaginem els conqueridors ascendir per les muntanyes, ensangonar el país, reunir muntanyes d’or i plata, enviar-les als imperis i banquers europeus, després matar-se entre ells, ajeure’s damunt l’herba i morir.”

Els indígenes, subjecte passiu

En uns quants moments, Vuillard diu que no sabrem mai què feien i pensaven els indis quan els expedicionaris van arribar a les seves terres. No sabrem mai què ens han ocultat els esdeveniments. Els havien explicat que els cavalls menjaven carn humana i que eren éssers intel·ligents. Els havien dit que els espanyols arribaven del mateix horitzó pel qual havien desaparegut els creadors del món.

Això sí, molts van restar estupefactes de veure per primera vegada aquells tipus estrafolaris, a cavall, amb vestits de ferro. Pocs van poder imaginar que portaven la mort, la violació, el robatori i l’extermini. Ells havien sofert les seves guerres civils. Lluites d’igual a igual. Amb armes semblants. No tenien capacitat per a vèncer els blancs que venien de més enllà de les mars. No sabrem mai si els indis van pressentir el desastre o no. En poc temps els van exterminar i els ho van prendre tot.

Alguns homes es van tornar boigs. Van matar tants indis que els semblava que la terra s’havia inundat de sang. Feien muntanyes de cadàvers, recollien trossos de cossos. Els esclaus pujaven amb ganxos els morts. Després els cobrien amb calç. Tal com escriu l’autor: “Una vegada vençut, a l’enemic no se li torna la llibertat, no se li restitueix el passat. Ha de lliurar el seu or, el seu país, les seves dones, les seves forces, la seva vida. D’ençà que es coneix la brúixola, el timó i la rodonesa de la terra, ja no hi ha enemics. Tan sols l’espai obert, l’enginy i el món per a conquerir.” I així va ser, pels segles dels segles, amén.